1.13- Un bon consell de pare i amic.

Plantat davant la porta de l’armari vaig comprovar que la intensitat de la llum de l’habitació disminuïa considerablement. Aquest fet era provocat, m’imaginava, per algun núvol esporàdic que es col·locava casualment entre el Sol i la finestra.
Per uns instants vaig quedar-me gairebé a les fosques.
No em preocupà gens.
La llum era suficient per seguir vestint-me sense haver d’encendre la làmpada i obtenir-ne uns resultats excel·lents.

Allargat el braç, amb la mà gairebé palpant la maneta de la porta, un formigueig gèlid s’enfilà pel meu clatell eriçant el pèl que trobava al seu camí.
De nou feu presència una d’aquelles veus.
Mon pare, m’aconsellava que no l’obrís.

Immòbil durant el que suposo foren uns segons (encara que per a mi es prolonguessin com hores), vaig intentar descobrir a què treia cap aquell sobtat consell. Què podia passar si obria l’armari? Potser es tractava d’una prova de fe que em plantejava el progenitor des del més enllà. :“A veure si tens pebrots de no acceptar un consell del teu difunt pare, fillet”.
Per sobre de tot no podia passar per alt el fet que fou mon pare qui em parlà. Prenent-se les molèsties d’establir contacte amb mi per aconsellar-me sobre dur a terme o no una acció insignificant. No creia que ningú fos capaç de interrompre el seu somni etern per advertir al seu psicòtic fill de no obrir la miserable porta d’aquell trist armari que coneixia des de petit. El record a la por que als cinc anys experimentava vers aquell moble m’inundà la memòria. Por a un possible monstre llefiscós, purulent i fètid, sorgint-ne per devorar-me.
Monstre d’aparença repugnant i naturalesa genital.

No podia limitar-me a restar expectant, immòbil davant d’aquella porta, mirant-la desconfiat i replantejant-me l’existència d’aquells monstres que temia de petit.
Necessitava obrir l’armari.
Agafar la samarreta nova i completar la meva indumentària.
Així que vaig empunyar la maneta.

En fer-ho, un llamp em recorregué les venes partint del palmell de la mà fins anar a petar sota els ulls, similar a una descàrrega elèctrica de poca intensitat o... a un cop al colze. Podia tractar-se d’una nova advertència. Calia replantejar-se el fet d’obrir la porta. No ho podia passar per alt.
Rere una curta però intensa reflexió em decidí a fer-ho, no podia permetre’m el luxe d’eludir aquest pas i passejar amb el tors nu pel món que ara es llevava.
De nou una veu em ressonà al cap.
La d'aquell que jubilà la cabina del Carrer Central.

Ell, però, no m’aconsellava no obrir l’armari. Es limitava a prohibir-m’ho rotundament.
Naturalment, la seva prohibició, per mi, mancava d’autoritat. Estava encoleritzat amb ell aquell matí. M’havia interromput quan intentava escanyar a la bruixa i això m’havia deixat un regust amarg al paladar. Aquest cop, definitivament, no l’hi faria cas. Potser així em desempallegaria d’aquella amargor. Per què hauria de fer-ne cas? Al cap i a la fi no era més que una veu. Quin mal em podia fer? Cridar-me a l’orella? I mon pare?...
M’havia advertit, sí. Però si ja no li feia cas quan encara era viu, per què l’hi hauria de fer aleshores, ja mort?

La veu del difunt amic torna a gemegar, més imperativa que abans. Cada cop més amenaçadora. Repetint una i una altre vegada el mateix:
“No obris la puta porta del cony d’armari... No-obris-la-puta-porta-del-cony-d’armari.”
A més prohibició més ganes per fer-ho.

Un cop ho havia dit tres cops més, vaig obrir decididament la porta, arrancant-la de les frontisses. Vaig lamentar-me d’haver-ho fet i no precisament per la destrossa.

Dins, era fosc.
Fosca total. Omplint-lo, convertint-lo en caverna profunda.
S’hi entreveia una estrany manyoc pendolant, d’un to més fosc encara.
Alguna cosa es gronxava allà dins.

El núvol que obstruïa el Sol començà a retirar-se i la llum tornà a escolar-se a través del vidre de la finestra.
El manyoc irreconeixible anà adquirint, aleshores, un to gris amb lleus vestigis de color, fins que passà de ser una massa informe de la negror més absoluta a un cos irregular i acolorit.
La part inferior fou la primera en ressaltar.
Era del to roig dels mitjons que duia posats.

Allò que en penombra era indesxifrable seguia sent-ho banyant amb la llum que hi picava. Era incapaç de reconeixia el que intuïa. Em sentia fora de lloc, dins un somni on malgrat trobar-me en un lloc conegut era incapaç de reconèixer el que hi trobava.
No recordava haver penjat mai res d’aquell color dins l’armari.
Fins que la llum no s’endinsà més a la caverna i la il·luminà per complert no vaig adonar-me de què era allò que s’hi gronxava.

Del seu ventre en penjaven els roijos tentacles de bèstia primigènia, híbrida entre home i pop. Una fera mitològica encara desconeguda. Una criatura del infern amb rostre conegut. Allò que feia un moment era una massa negra i pendolant, ara era la part superior del cadàver del meu antic comprador de cafeïna, penjada de la barra on normalment hi havia les meves samarretes i camises.
La cara esmorteïda i xuclada era pàl·lida com la llet, les seves faccions s’exageraven al màxim en una grotesca caricatura.
L’impacte del retrobament m’impedí, en un primer moment, sentí cap mena de por, però no vaig trigar gaire a ofegar-me dins les aigües de la mar del pànic. Una por que mai havia sentit abans, ni tan sols el dia de la turmenta. No es degué a la presència d’un mort al meu armari, sinó a que aquell mort començà a tremolar com si patís un atac epilèptic.

1.12- Plecs i traus.

M’atansà cap a ella lentament, amb les mans alçades i rígides.
Urpes d’au depredadora a punt d’atacar.

Però tot just la punta dels dits prengué contacte amb l’escamada pell del seu clatell, una altra veu ( potser la de l’antic amic difunt o només la de la seva meitat superior) m’ordenà que no ho fes. Ressonà amb tanta autoritari que ningú hauria estat capaç de desobeir-la.
Així que vaig limitar-me a interrompre la cadena d’intencions i fugir de la cuina. D’aquella cuina on, normalment, una bruixa preparava les seves pocions i on, ara, devorava el fruit de la meva màgia creativa.
M’enfilà cap a la cambra on iniciava i m'acomiadava de cada dia.

El camí era fosc.
Al passar per davant del passadís que duia al bany, hi vaig tornar a sentir aquelles veus que ja m’eren tan familiars. Aquell dia semblaven terriblement actives.
Em cridaven pel nom. Com el so del vent arremolinant-se a l’estret espai entre paret i paret. De fet no semblava pas al gemec d’una ànima en pena.
>>Ddddddaaaannnnnnniiiiieeeeelllllll...Ddddddaaaannnnnniiiiieeeeelllllll...Ddddddaaaannnnnnniiiiieeeeelllllll...<<

L’ambient a la meva habitació seguia sent el mateixa.
Llum suau. Colors càlids. L’aspecte porós i tou de les parets.
Tot seguia absolutament igual que al iniciar-se el dia.

Era hora de vestir-se i, per estrany que pugui semblar, pensava seguir el consell que la vella bruixa m’havia donat.

Al tercer calaix del moble baix que, al costat del llit, feia la funció de tauleta de nit, hi guardava classificada per colors, la roba interior. Parells i parells de mitjons de marques de prestigi ocupaven la meitat esquerra del fons del calaix, l’altre meitat era destinada als calçotets, tots de camal llarg, tret d’un parell d’eslips que em reservava pels dies que havia quedat amb alguna d’aquelles meuques que creien poder treure’n alguna cosa de mi. I no tan sols ho creien sinó que, a més, intentaven treure-la. Hauria estat massa fàcil per elles si en les nostres trobades n’hagués dut posats uns amb camal llarg.

Per algun motiu, sempre que alguna noia intentava iniciar una relació amb mi, es convertia en un ésser repulsivament pesat, que es delia d'ocupar tot l’espai vital que em pertanyia.
El cas, és que les més afortunades aconseguiren compartir més d’un afer carnal amb mi. Fet del que no n’estic gens orgullós.
Ni satisfet.
Rememorant aquelles trobades, trobo que l’única sensació que puc recordar-ne és el fàstic.
Podria dir-se que, per mi, resultaria molt més satisfactori copular amb el plec d’una pilota de goma a mig inflar, que no pas entaforar-me al trau quasi fecal d’un d’aquells engendres de cutis infests. La goma, ni supurava com una ferida purulenta ni pudia com la desferra fetal i descomposta d’un avortament. Per això mateix no és d’estranyar que preferís la fantasia abans que aquella monstruosa realitat.
Dins del meu propi imaginari no havia de suportar vincles socials, ni havia de carregar amb persones durant un cert període de temps per culpa d’un instant de descarrega cel·lular. La fantasia també m’estalviava respirar el fètid perfum de l’alè que s’escapava entre gemecs de les profunditats humides dels seus pulmons. Sovint m’havia vist obligat a reprimir-me per tal de no vomitar sobre elles. Per aquells temps, fins i tot, l’idea de deglutir damunt d’elles se’m presentava com una sort de lloança massa elevada per a una desferra genètica adolescent del seu calibratge.

Em vaig decantar per l’eslip vermell.
Em recordava el color dels intestins d’aquell que una vegada rebentà una cabina telefònica d’un cop de cap.
Me’ls vaig posar i, a sobre, els pantalons que la vella bruixa m’havia donat a la cuina, no sense abans haver-los girat deixant al descobert l’estampat militar, evidentment.
Els mitjons escollits per la ocasió també gaudien d’un to roig visceral força atractiu. Hi embotí els peus i em dirigí a l’armari on esperava trobar la samarreta verda que dies abans havia comprat a la nova tenda esportiva del Carrer Central.

Aquella tenda havia aparegut de sobte, sense avisar.
Com una tenda fantasma.

1.11- Vil insecte.

El matí del vint-i-cinc de març de mil nou-cents noranta-sis se m‘aparegué de cop a la cuina.
No vaig poder evitar l’ensurt ni la sorpresa vers la seva sobtada presència, doncs no tenia per costum matinar. Normalment, es llevava quan jo ja era a l’institut i, sincerament, ho preferia així. Res em plaïa més que estalviar-me la seva neuròtica bogeria de bon matí.

El que més em sorprengué, però, d’aquella topada imprevista fou allò que, replegat, veia aferrat a la seva mà. A primera vista; un manyoc, mal plegat, de draps multicolors. Devia haver-se decidit a treure la pols als mobles, vaig pensar. Però no eren aquestes les seves intencions.
M’acosta la mà, oferint-me aquells draps.
Com si pretengués que fos jo qui tragués la pols dels mobles.
Incitant-me a agafar, amb les mans nues, aquells arrugats i llardosos retalls de tela. Convidant-me a refregar-los per l’envernissada, i opaca de ronya, superfície de tots i cada un dels mobles que s’apilaven dins la cova que teníem per llar.
Veure-la allà... Alçant-se davant meu. Tremolosament erigida com un feble pilar a punt d’ensorrar-se. Oferint-me aquell manyoc de roba que tants cops hauria arreplegat la pols... I els àcars... I totes les minúscules bèsties infectes que visquessin arraulides entre els borrissols de pèl i pell morta... Veure-la adjudicant-me aquella tasca, que un deure era per ella, m’escaldà de ràbia. Una ràbia gairebé equivalent a la que, temps enrere, em despertà el dringador rasca-oueres estrangerot que vingué d’intercanvi.

Empunyat a la mà dreta encara hi duia el ganivet i em sentí irresistiblement temptat d’emprar-lo contra ella... Probablement ho hagués fet si no m’hagués adonat a temps que realment el que m’oferia no eren draps sinó uns pantalons. Uns pantalons que vaig reconèixer de la meva propietat.

De camal llarg amb cordó a la cintura i reversibles.
Per una banda, amb un estampat floral multicolor camuflant algun ocell tropical. Per l’altre, un estampat amb tonalitats verdes i ocres, emulant els colors dels uniformes mimètics dels militars.

Encara ara recordo quan me’ls vaig comprar. Però no ve al cas... Només els vaig comprar en una tenda qualsevol i tot just arribar a casa em vaig afanyar a estrenar-los.

-Te’ls posaràs avui?- preguntà ella amb el to que un mort, acabat de llevar del somni etern, faria servir per preguntar-te si saps per on para la meitat inferior del seu cos. -Són macos... Alegres. Estan bé per l’època de l’any en que estem. No?
I me’ls donà.
Realment semblava un cadàver.
Vaig agafar-los intentant demostrar-li l’ira que em produïa veure-la cara a cara de bon matí. Volia rebentar-li el cap amb el sòlid impacte d’una frase tallant, punyent... com per exemple: “Per què et prens la molèstia de llevar-te d’hora i insinuar que em vesteixi de pallasso, puta vella senil?”
Però la meva refinada cortesia, aquella que només existia de la meva pell cap enfora, substituí aquella resposta per un cordial:
-Moltes gràcies, mama. Ho tindré en compte.
Sorprenent-me per una postdata que la meva boca (que tantes vegades decidia per compte propi) escollí per a l’ocasió.
-Si et ve de gust, pots menjar-te les torrades que m’he fet. Ara me n’adono que no tinc gaire temps... Uf! Si encara he de vestir-me!

Odiava aquell to, tan similar al d’aquelles sèries americanes on s’hi retraten famílies idíl·liques habitant cases posseïdes per fantasmes riallers que de tan en tan, i sense venir a cas, espeteguen a riure i a aplaudir extasiats.

Vaig prendre el got i me’n begué d’un glop tot el suc cafeïnat.
Ella s’apropà a les torrades delicadament untades i n’agafà una.
L’ira m’esgarrapava la cara. Aquella bruixa paladejava l’esmorzar que tant meticulosament m’havia procurat! M’indignava que una criatura de la seva mena degustés el fruit dels meus esforços sense donar-li cap mena d’importància.
La veia com un insecte esquàlid devorant el cadàver d’un altre miserable bestiola, probablement de la mateixa espècie.
Un enorme insecte bastó de llargues extremitats, ulls prominents i boca treballadora... Contraent el rostre i bellugant-lo frenèticament. Mastegant la presa amb les seves mandíbules externes. Retallant-la amb les pinces tàctils dels seus pòmuls. Ingerint la polpa de vísceres que havia fet de la seva presa .
El gegantí Pregadéu cobert per mortalla fina de tela d’aranya.
Embolcallada com relíquia prehistòrica.
Ocupant l’espai vital d’una caverna moral, on la ignorància filosa s’havia anat esmunyit pels seus porus i empresonant-la dins el translúcid capoll de la buidor espiritual. Asseguda en un racó, petit i fosc, desterrada com la bruixa que era. Devorant el fruit del meu esforç.

Em trobava completament immers en aquella metàfora, per la visió d’aquell gegantí insecte, quan una d’aquelles veus m’incità a aprofitar aquells moments de vulnerabilitat per desfer-me’n. Menjava donant-me l’esquena, mostrant-me entre les teranyines aquell fràgil i esvelt pilar que sostenia el seu cap triangular.
La veu seguia incitant-me incessantment. Repetint una i altre vegada els seus propòsits. Ressonava dins del meu cap com l’eco d’un crit existencial que m’obriria la ment a noves expectatives. Topava i topava amb les parets del meu intel·lecte augmentant a cada rebot el seu nombre de vibracions per segons, incrementant en volum i agudesa. Convertint-se en els hipodèrmics ullals d’un ofídi decidit a enverinar-me amb el seu odi incontrolat. “Escanya-la amb les teves pròpies mans”.
I quan l’agudesa del seu timbre s’endinsà profundament al meu autocontrol, ho vaig intentar.

1.10- Llamps, trons i homes bons.

Mesos abans del magnífic dia on la meva grandesa veuria la llum, mesos abans de les torrades amb mel, un petit contratemps foradà la confortabilitat característica a la meva vida.

Fou el matí d’un divendres plujós.
L’aigua es precipitava violentament des d’un núvol enorme i extremadament fosc amb l’aparença solida d’una muntanya sospesa a l’inrevés, com el reflex d’un cim rocallós. D’ell se’n despenjaven cortines opaques emmascarant tots els carrer. Miressis on miressis només hi veies aigua. Aigua precipitant-se elaborant cortinatges quasi sòlids de mercuri.
Jo, mon pare i ma mare, ens aixoplugàvem a casa, aïllats de la tromba i del món, observant el diluvi, impotents, per la finestra, covards com animàlies al seu cau. Esperàvem que la pluja parés. Si més no, esperàvem que decaigués una mica, i així poder seguir amb la monòtona rutina inseparable als dies de cada dia.

Pel que fa a mon pare, era bon home.
Sempre preocupat pels demés, deixava que la trista vida de vell insatisfet que duia se li escapés mica en mica mentre intentava apedaçar la dels que l’envoltaven. Capficat pels problemes aliens i menystenint-se a sí mateix. Podria qualificar-se’l de relacions publiques amateur. Jo em limitaré a jutjar-lo de desgraciat professional.

La sòlida foscúria s’alçava sobre els nostres sostres trencada només per esporàdiques esquerdes d’un blau metàl·lic lluminós, que començava a desprendre’s de la massa nuvolosa per acabar rebentant sobre l’asfalt de la civilització. Una lluita d’anguiles s’esdevenia al cel i a la terra, i la seva lluentor freda semblava presagiar la desgràcia.
Centenars de serps fugisseres recorrien la bobeda celeste de la turmenta enunciant les sumptuoses precipitacions que encara restaven per vindre. El cel es despenjaria sobre els nostres caps trencat per l’esquerda elèctrica de la seva pròpia existència.
La llum es fongué.

Probablement un llamp esfondrà algun pilar elèctric mutilant-ne el cablejat.
Érem ratolins atrapats dins una caixa de cartó foradada. A les fosques i inconscients de què passava fora. Extremadament vulnerables.

El ritme de precipitacions no decreixia i la turmenta elèctrica, ferotge com mai n’havia viscut cap, compassava la seva fúria proporcionalment a la magnitud d’aquell monstruós diluvi.
A les parets s’hi projectaven les ombres fugisseres dels mobles.
Ombres artificials que a cada segon desapareixien i reapareixen en diferents postures, ballant al ritme intermitent de la percussió fotònica de la turmenta.

Sobtadament, un encegador llampec com encara no s’havia esdevingut seguit per un tro aclaparador, m’endinsà en un estat de pànic enfollit inusitat. Els vidres tremolaren i els objectes caigueren dels prestatges on estaven meticulosament classificats. Llibres i llibres queien successivament dels prestatges, obrint-se i voleiant com aus ferides per caçadors novells. Un gerro amb flors seques es precipità al buit explotant en milers de fragments esmolats que feririen l’estora i els llibres que, ja inerts, jeien pel terra.
Aleshores mon pare caigué estès a terra.
Encara em pregunto per quin motiu mori.

Ni els forenses ho van poder determinar amb exactitud.
Jugaven amb la hipòtesi d’un infart; un atac de cor produït per l’ensurt...
Em nego a creure que el meu pare seguís tement a les tempestes a la seva edat.

Ma mare seguia vivint a casa i, com no, seguia intentant dialogar amb mi. Jo preferia evitar-ho. Però què podia fer-hi? D’alguna manera havia d’agrair-li que m’aconseguís tota aquella cafeïna.
Així que havia de seguir-li la veta.

1.9- Cartografia aromàtica

Dins un petit armari, just al costat del marbre, s’hi encaixava l’assortit de viandes típiques d’un esmorzar comú. Productes que en altres ocasions no m’hauria pogut mirar directament sense palesar-ne l’extrema repulsa que em provocaven.
Aquell matí però, gaudien d’un atractiu magnètic, quasi eròtic, que m’atreia irremeiablement a consumir-los.

Obrint la porteta de l’armariet, un fortuït calfred em recorregué l’espinada, me’l produí l’esmolada agudesa del grinyol les frontisses. No havia sentit aquell xiscle metàl·lic des de temps immemorables. De fet, no recordava el darrer cop que aquell petit armari fou obert per mà meva. Ni tan sols recordava si, realment, l’havia obert mai.
A l’interior m’hi esperaven infinits productes empallegosos, embassats amb plàstics multicolors:
Pots de vidre reblerts de mel de tonalitats i densitats diverses.
Fileres de capses amb motius campestres, farcides de galetes multiformes.
Infinitat de taules de xocolata, abastant totes les variants del mercat.
...

Vaig decantar-me per un dels múltiples pots de mel.
Era d’un to rogenc, com de melmelada de maduixa (de la que, per cert, també n’hi havia un pot a l’armariet ocult rere una de les capces de galetes). Vaig obrir-lo tot atansant-hi el nas per poder-ne paladejar l’amargor del seu flaire. Se’n desprenia una olor terrible, com si dugués anys tancada. Com si mai l’hagueren obert abans i l’aroma s’hi hagués anat tornant cada cop més intensa. Fermentada. Sobreexposada a sí mateixa. Concentrada durant segles, lluny de l’abast de l’home, lluny de la llum del sol, al marge del temps. A cada dia passat havia augmentat geomètricament el volum de la seva fortor; duplicada d’un dia per l’altre, multiplicada per quatre a l’endemà, augmentant vuit vegades al dia següent... així periòdicament... dia rere dia... Fins a l’instant precís en que vaig obrir el pot, deslliurant la sobrecarrega aromàtica que fins aleshores havia aclaparat l’interior d’aquell envàs. Una aroma tant densa que sobrepassava la solidesa i espessor de la mel que la desprenia.

El torrent aromàtic penetrava furtivament dins les fosses nassals irritant-me la pituïtària, deixant-la en carn viva, erosionant-me el cervell i col·lapsant-me la ment.
M’estava col·locant.

Vaig empunyar un ganivet que, malgrat no l’hagués vist fins aleshores, romania damunt del marbre des de ves a saber quan. Estava net. Era lluent. D’acer inoxidable amb fulla dentada en ondulacions serrades com les dents d’un tauró de llauna.
Reflectit sobre la superfície allargassada i un xic picada per l’ús, podia contemplar-hi el distorsionat reflex del meu rostre. M’estirava les galtes i m’esclafava el crani atribuint-me l’aspecte d’un gripau.

Els reflexes sobre superfícies on normalment un no s’hi emmiralla, sempre em feien pensar en la possibilitat de l’existència d’una realitat absoluta. Un “indret” on, ni tan sols, el que veia en aquell moment podria ser cert. Una realitat on el meu aspecte seria el del reflex del ganivet. L’increïble noi gripau. On el concepte de distorsió seria el que nosaltres, els habitants d’aquest pla dimensional, interpretem com “normalitat”.
Aquest pensament m’inquietà durant uns deu segons aproximadament, però vaig bandejar-los i entrar en raó com qui es desperta amb un raig d’aigua gèlida.
Prosseguí amb la meticulosa elaboració del meu esmorzar.
El meu darrer esmorzar a casa.

Les torrades reposaven en un plat pla de porcellana, decorat amb una sanefa daurada que intentava imitar l’estil barroc (però no ho aconseguia, el barroc mai hauria acceptat una sanefa daurada sobre un fons tant llis i radiantment blanc com a part integrant del seu patrimoni artístic). La sanefa, que podia apreciar lleugerament oculta rere les angulades cantonades de les torrades, delimitava el perímetre del plat amb boniques ramificacions entrecreuades, simulant una corona d’espines.

Em disposava a menjar les torrades. Aquelles energètiques llesques que m’aportarien els hidrats de carboni necessaris per iniciar la jornada. Però abans vaig endinsar el ganivet dins l’espessa mel que respongué al meu atac amb un humit espetec salival.
L’agudesa del punyal penetrava fàcilment dins aquella substància, com si travessés un dau de mantega amb una vareta incandescent. I aleshores l’olor s’intensificà escapant-se de les entranyes putrefactes d’aquell fluid.
Un mareig espontani se m’enfilà per l’estómac fins copejar-me el paladar amb una compulsiva arcada que amb sacsejà de dalt a baix tot precipitant-me cap al marbre, però no fou suficientment forta com per produir-me el vòmit.
Malgrat la repulsa que manifestava el meu cos vers aquell producte, vaig entestar-me a seguir amb els meus propòsits.

Vaig prendre una mica de mel amb el ganivet i estendre-la per damunt la torrada... lentament... sense recolzar l’estri d’acer inoxidable sobre la cruixent superfície. La mel lliscava, impregnant la porositat de cada llesca, estucant-les amb un to roig ataronjat extremadament atractiu.
En un moment l’olor ja era gairebé imperceptible.
Tenyida d’un to agradable.

Damunt del marbre, el got amb taronjada (adobada amb dues cullerades de cafeïna), al seu costat, el plat amb dues torrades al punt, deliciosament untades.
El següent pas en seria la ingesta.
Però no fou així.

Sempre havia viscut amb els pares. Quin remei? Em mantenien. M’oferien un sostre i menjar a taula. Podríem dir que vivia en estat de parasitisme total i, com a bon paràsit, m’enriquia d’ells sense oferir res a canvi. Em limitava a viure beneficiant-me al màxim de la seva bondat.
Això no duraria eternament.
De fet, no duraria gaire més.

1.8- L'amic cafeïnòman.

La torradora m’esperava, sempre fidel, sobre el marbre de la cuina per regalar-me, com sempre, unes torrades al punt. Mentre l’artefacte me les procurava jo acostumava a diluir una cullerada de cafeïna dins d’un got de suc de taronja natural que la nit abans m’havia exprimit personalment.
La seva elaboració no era res de l’altre món. Se separaven dues taronges i es tallaven per la meitat, és prenia una llimona i se li aplicava el mateix procediment, un cop seccionada la fruita calia introduir els quatre mitjos de taronja i un mig de llimona dins l’electrodomèstic ideat per aquestes labors i per art de màgia s’obtindria un deliciós beuratge de propietats antioxidants. La cafeïna, per la seva part, no m’era gens difícil d’obtenir, doncs al treballar ma mare en una farmàcia tenia accés a tot tipus de drogues legals.
Durant una temporada, més breu del que m’hauria agradat, em dedicà a comercialitzar-les. Però tot es va complicar quan el meu únic client n’abandonà el seu consum juntament amb la vida.

Té gràcia la forma en que un pensa fins que algú cau mort a prop seu.
Abans jo era com la resta. Com el ramat d’incompetents que m’envoltaven cada dia al institut. Em distreia com ells. Feia el que ells feien. Fins i tot m’hi reunia per perdre el temps en comunió. Tot canvià però, quan en G.M.E., nat el tres de novembre de mil nou-cents vuitanta, caigué mort el vint-i-cinc de març del mil nou-cents noranta-cinc. Curiosament tot just un any abans que el conserge del institut de les afores del poble em supliqués clemència agenollat davant (i abatut per) la sorpresa que aquell dia havia guardat dins la motxilla.

Era un bon noi.
El meu millor amic, podríem dir.
Fins el vint-i-cinc de març del mil nou-cents noranta-cinc, és clar.
Ens veiem sovint per passar el temps sense fer res en concret. Alguns dies ens dedicàvem a passejar sense un destí clar. Anàvem amunt i avall, recorrent quilòmetres, per acabar tornant de nou al punt de partida sense aconseguir res. En d’altres ocasions jugàvem a escacs, fet del que estàvem orgullosos. Ens semblava una activitat emprenedora i d’un sublim nivell intel·lectual. Però només perdíem el temps. Mai acabàvem les partides i si ho fèiem, sempre acabàvem en taules. Ben pensat, i vist a certa distància temporal, potser no perdíem el temps. L’amenitzàvem. Però de què ens servia? Sovint abandonava les meves obligacions d’estudiant per reunir-me amb ell. Abandonava uns exercicis a mig fer sobre la taula d’estudi per sortir a perdre el temps fent “res important” amb aquell “amic-futur-cadàver” que acabaria sota les rodes d’un camió de mudances guarnint amb les seves entranyes el camí fins a la cabina més propera.
Si hagués sabut que el perdria no m’hagués molestat en dedicar-li tantes tardes. Ni m’hagués molestat en vendre-li tota aquella cafeïna. Per què tants sacrificis? Ara ja no hi és i tot el que vaig dedicar-li s’esfumà amb ell.

Va ser un dia com qualsevol altre. El Sol sortia per l’Est i aproximadament deu hores després es pondria per l’Oest. M’havia llevat com solia fer per aquella època, uns trenta minuts abans que comencessin les classes. És obvi que solia perdre el temps dormint més del necessari. Sovint em despertava molt més cansat que al ficar-me al llit. No em dutxava ni esmorzava abans de sortir de casa. Arreplegava els llibres i els fotia de qualsevol manera a la motxilla. A vegades em deixava l’estoig i havia de fer servir el deteriorat material escolar dels meus companys, cosa que no em preocupava gens ja que el tracte que rebia el meu era el mateix, si no pitjor...
Ell m’esperava a la cantonada, on creuen el meu carrer i el Carrer Central. Vaig saludar-lo com de costum, aixecant la mà plana fins al front i projectant-la en la seva direcció. Ell em retornà la salutació amb idèntic ritual. De lluny, semblava talment un soldat. De ben segur, la imatge que oferiria si hagués arribat a realitzar el servei militar.
La imatge que oferiria si la vida no se l’hi hagués truncat en aquell precís instant.

Un camió de mudances conduït pel que desprès descobriria la policia que fou un alcohòlic reincident, aparegué de sobte on fins feia un moment hi era ell. Va passar tot tan ràpid que juraria que vaig veure desaparèixer i reaparèixer al meu amic en dos llocs diferents en un mateix moment. Segons els informes forenses, el parafangs del camió en qüestió el seccionà per la meitat i el projectà de cintura amunt fins a una cabina de telèfon, un carrer més enllà, pel que fa a les cames es quedaren cargolades als baixos del vehicle. La cabina ja no hi és. Va quedar destrossada per la col·lisió amb el cos del meu amic i la van retirar. Mai més n’hi van tornar a posar cap. Realment és una llàstima.
Segons deien, no va patir gens. Mort a l’acte. Ara em pregunto si realment m’importa saber si va patir o no. De fet, m’interessaria saber-ho si ell seguis aquí. Però de què em serveix saber-ho, ara. Ja no existeix. No és res important a la meva vida ni hauria de ser-ho per ningú. Ja no forma part de la humanitat. És matèria. O energia... Forma part d’una altra entitat. És àtoms...

Les torrades ja estaven llestes.
Acostumava a menjar-me-les soles. Però aquell dia era especial i necessitava més forces que mai.

1.7- Ressons al corredor.

Arribava el moment d’encaminar-se cap a la cuina.
Per arribar-hi calia passar per un estret passadís que unia el bany amb la resta de la casa. Per aquelles contrades la llar ja no resultava tan acollidora com ho havia estat l’habitació tot just llevar-me. Gens ni mica. Les parets humides s’amaraven de certes propietats que fàcilment podrien atribuir-se als murs d’un hospital. Una atmosfera desoladora i freda, amb flaire a desinfectant, s’esmunyia entre els intersticis entramats de la matèria dels maons i l’empaperat d’aquell corredor.
Una lluminositat feble esquitxava les parets de l’etern passadís, del corredor de la mort, procurant-li l’aspecte més tètric i esgarrifós possible. Ja des de petit havia manifestat un pànic irracional a passar sol per aquell paratge. M’envaïa la sensació que algú em seguia... o, en ocasions, la sospita que algun ésser d’horrible i repugnat aparença m’esperava ocult dins la penombra per atacar-me en qualsevol moment amb les seves extremitats tentaculades.
De fet no m’equivocava gaire.

Algun cop hi havia sentit veus que em cridaven pel meu nom. Veus que m’invitaven a quedar-me amb Elles. Però mai van preocupar-me gaire... fins que va arribar el dia en que ja no només les sentia al passadís de casa.

El carrer era fosc. La nit ja feia hores que conspirava per damunt dels nostres caps embolicada amb una capa de boirina. Em dirigia a casa. Venia d’una llarga sessió cultural que m’havia estat impartida per un dels trenta conferenciants que la direcció de la biblioteca pública havia contractat per a les jornades científiques que es brindaven cada any. La conferència havia versat sobre l’adaptació natural de l’home a la prehistòria, les relíquies que ens havien deixat escampades pel món (aquelles deixalles que les antigues civilitzacions havien anat aplegant als peus de les muntanyes) i la importància del seu estudi per recrear la vida d’aquests éssers primitius.
Caminava sent u amb la fosca, il·luminat esporàdicament pels fanals que deixaven veure els envasos buits que s’acumulaven als seus peus, tot preguntant-me quines conclusions podrien formular les futures generacions al descobrir que, centenars de milers d’anys abans que ells, els humans convivien amb un munt de deixalles que s’anaven acumulant a cada cantonada i, com no, als peus de les muntanyes, per no trencar amb la tradició familiar. Dins del cap, la veu que sempre m’havia acompanyat (aquella veu que ningú més podria sentir, l’autèntica i genuïna veu d’en Daniel que no compartia cap matís amb la que els demés components de la raça humana podien arribar a sentir) monologava entorn als homes del futur, quan una nova veu no procedent del meu cap m’aconsellà que deixés de banda el tema.
Era una veu nova però no desconeguda. Es tractava de la veu de l’home que temps enrere havia mort durant la Turmenta. La veu de l’home que caigué inert a terra després de sentir aquell majestuós tro. Vaig reconèixer-la perquè ja l’havia sentit abans. Amb “abans”, però, no em refereixo únicament a quan l’home encara vivia. No. Aquella veu flotava i vibrava, ja feia temps, entre les parets d’aquell passadís obscur que cada dia travessava. Ara, però, ja no només ressonava dins de casa. Ara m’acompanyava allà on anés.
Últimament la sentia a qualsevol lloc, on fou que fóra, i ja no només m’invitaven a quedar-me amb Ella, sinó amb Elles, i m’obligaven a fer coses que mai m’hauria imaginat capaç de fer.
Portar allò al institut?
Collonut.

Intentava passar pel passadís el més ràpid possible. Corrents. Per res del món, no volia estar-m’hi gaire estona. La foscor i el fred em devoraven totalment durant el temps que hi romania, com qui s’endinsa per la gola d’una fera primitiva i afamada. Em sentia com una barreja d’espeleòleg i enterramorts de novel·la romàntica, l’un pel fet de passejar-me per aquell lloc claustrofòbic i l’altre per la tenebrositat que m’oferia la tènue llum quasi inexistent. Em veia a mi mateix caminant ràpid com qui fa tard a una cita, o com un assetjador o alguna fera urbana que espera en un carreró a que la seva víctima, inconscient del perill, es deixi veure en mig del cercle lleugerament lluminós d’un fanal de carrer a la matinada hivernal. Al meu voltant s’anirien formant esporàdics núvols d’humida alè, confonent-se amb la boira ambiental de la nit freda i solitària. Perseguint i fugitiu de mi mateix. Esperant a la víctima i esdevenint-ne.

Esperant saltar damunt d’ella i seccionar-li la jugular.

La mà a la butxaca fent dringar els cascavells sense melodia però amb un ritme fastigosament antihigiènic.
Fill de pares rics.
Corruptes.
Havia de deslliurar-me d’ell, d’aquell món en el que vivia.

Elles m’havien dit què havia de fer.
Portar allò al institut?
No semblava bona idea.

No.

Gens prudent.

I ara.

Gens assenyada.

Però què més podia fer?

Només era una replica. Molt ben aconseguida, però sense deixar de ser un tros de plàstic.

Un cop passat el passadís vaig tombar cap a la cuina on meticulosament em procuraria un nutritiu i deliciós esmorzar. “L’esmorzar és l’àpat més important del dia, així que la seva elaboració ha de ser com un ritual sagrat”. Això em deia sempre ma mare.
En pau descansi.

1.6- Bates, Elles i cabelleres.

Recordo aquells companys de classe. Els que eren com jo.
Aquells que no sentien ser integrants de cap grup. Aquells que, com jo, no creien en la forma que la nostra generació pensava; guiant-se tan sols per mísers ideals generalitzats pautats com còmodes quadrícules, per dictadures endolcides per societats consumistes on consumeixes i et consumeixen. Aquella joventut que ni tan sols s’havia plantejat que algun dia moriria i la seva estada per aquest tràgic món passaria totalment desapercebuda.
A vegades el meu cervell em dictava normes. Si les seguia seria capaç d’evitar caure dins d’aquella buidor espiritual on molts dels meus companys caigueren i s’ofegaren entre confortables espessors, aquella manca de neguit per la vida, aquella total incomprensió respecte al món que els rodejava, aquell món real del que ni tan sols en sabien l’existència. El meu cervell sempre m’havia guiat pel bon camí i m’aconsellava en tot el que decidia. Fins i tot m’insinuà en moltes ocasions el que havia de fer per seguir endavant. Un dels seus consells fou, per exemple, endur-me aquella sorpresa aquell mateix dia al institut. Aquella il·lusió aterradora que guardava impacient dins la motxilla, desitjant revelar-la enmig de la classe de matemàtiques.
Però el meu cervell no era l’únic que em guiava. Elles també. Elles també ho feien i sé que part del que passà fou per culpa seva. Elles en tingueren la culpa.
Tant les unes com les altres.

Em vaig eixugar la cara i el mirall m’oferí el reflex d’una pell terça i suau. Tan suau com la pell d’una poma després de fregar-la amb un drap de llana.
Tot seguit em vaig embolicar amb una bata negre de seda. Una bata que havia estat propietat d’aquell que en el seu moment havia estat el meu pare. Però ara, era meva i m’encantava la seva textura. La seda fregant amb la pell ferma després de la dutxa. Era la sensació més intensa del meu dia a dia. Fins i tot, en algunes ocasions, havia arribat a dutxar-me quatre cops en un sol dia per tal de poder endinsar-me en aquell sensual món, per submergir-me en el seu confort i la seva frescor.

Un cop vestit amb aquella indumentària provisional, procedí amb la distribució del meu cabell. En aquells temps no el duia gaire llarg, tan sols havia de pentinar-lo en primer lloc cap endavant i tot seguit acompanyar-lo cap enrere pels laterals. Això sí, mai sense haver-hi aplicat abans un gel fixador/enriquidor, que li donava un aspecte més viu i una lluentor semblant a la dels cables de coure que composen els filaments elèctrics. N’estava molt orgullós del meu cabell, no cal dir-ho. Mai m’havia dut problemes. Mai vaig intentar tenyir-me’l ni decolorar-me’l. M’agradava el seu color natural, era d’un castany clar molt pulcre i contrastat, elegant i fort. Quan hi tocava el sol oferia unes tonalitats caobes força intenses i delimitades, dotant-lo amb l’aspecte de la fusta recent envernissada. Elegantíssim.
Ara el trobo a faltar...
Però, què hi farem?
La vida és així.
No?

1.5- Temps per la cara.

Seguidament em vaig eixugar.

Instal·lat sobre la porta del bany hi havia un calefactor més propi potser d’un regim comunista i prehistòric que no pas d’un món creixent i admirador fervent de l’evolució tècnica. Malgrat tot, però, seguia sent funcional. M’oferia certa ajuda evaporant l’aigua que s’estenia, com rosada, pel llarg de la meva espatlla no tant neta com de costum, i m’obsequiava així amb uns minuts extra que hauria perdut amb la pràctica d’un eixugat merament manual.
Això volia dir: Possibilitat d’inversió temporal en l’àmbit facial.
Perfecte.

Oculta rere el mirall, reposant sobre un prestatge i amb la tapa ben roscada, m’esperava una crema exfoliant que més que assegurar, prometia, l’eliminació de tota impuresa que la meva pell, quasi perfecta, pogués patir. Cal dir que per aquells temps posseïa el cutis més polit del institut. Fins i tot (i sobretot) comparant-lo amb el de les integrants femenines. El seu rostre al meu costat era un insult, una infecta i pútrida escopinada, a la meva perfecció cutània.
La crema m’acaronava i penetrava la pell oferint-me un massatge refrescant on sempre em permetia abandonar-me uns instants. Aquell dia però, malgrat tota l’ajuda calefactora del comunisme prehistòric, el temps seguia jugant en la meva contra. Podia delir-me dels plaers de la crema, sí. Però fins a cert punt. N’era totalment conscient...
Malgrat tot, decidí recrear-m’hi una mica més.

M’escampava lentament aquell lloat producte per la cara tot descrivint cercles que, amb el seu diàmetre delimitaven ambdós pòmuls i es desplaçaven fins sota els ulls. On, normalment, m’esperaven un parell de plecs blavosos, penjant com penja una samarreta introduïda amb poca cura dins d’uns texans estrets. Sempre havia estat propens a patir ulleres. Ho reconec. No sóc (del tot) perfecte. Però per sort aquell dia no eren tan voluptuoses com de costum. Tan sols les tenia lleugerament inflades i no lluïen aquell to morat d’altres dies. Gairebé m’eren imperceptibles a mi mateix, fet que deixava clar que a ulls de qualsevol d’aquells ineptes que tenia per companys, passarien totalment desapercebudes. Potser no per tots, evidentment, però per a la immensa majoria sí.

1.4- El Dringador de Picarols.

Hi havia una vegada un nou membre de la classe. Acabava d’arribar de l’estranger per mitjà d’un programa d’intercanvi per a joves amb “molts recursos acadèmics”.Terminologia que en aquells temps solia aplicar-se a tot aquell adolescent els pares dels quals eren suficientment rics com per subornar no només al tutor o director d’un centre d’ensenyament concret, sinó a tot el seu professorat i part de les forces polítiques de la regió.
Hi havia una vegada un alumne autòcton que emprengué, guiat potser per la compassió (qui sap?), una conversa trivial amb ell.
Hi va haver una vegada un incident desafortunat.

El Dringador de Picarols arribat de terres llunyanes era un “noi” més aviat gras, que sempre arribava més aviat tard i menys agraciat que l’avortament alví i bategantment deforme d’un hipopòtam necròtic.
Malgrat tot, degut a una cadena causal que el destí tramà a les meves espatlles, em veié amb l’obligació cordial de iniciar-hi un diàleg. Formava part dels alumnes de la meva classe i empès per l’afany d’encaixar em va acorralar al passadís just abans de classe. “Acorralar” no seria, potser, el terme adequat. De fet, podríem dir que més aviat “obstruir” s’hi ajustaria més. Queda clar, doncs, que no podia evitar el seu contacte verbal ja que la seva massa corporal contactava amb les dues parets “obstruint-me” el pas. Potser li podria haver dit que retirés aquell sac de greix purulent que tenia per cos i deixés avançar pel corredor als membres de la meva espècie amb la que ell no tenia ni el més mínim parentesc. Potser podria haver-li dit que retornés rodolant fins al cau humit i fosc on déu amaga els seus errors i del que per algun infaust motiu se li havia permès sortir. Però no... Per algun estrany atzar, o per la compassió que pogués provocar-me aquella aberració, em va resultar impossible ser-li descortès...
Així doncs s’esdevingué la conversa. Trivial on les hi hagi. Carregada d’accents estranys, com un intent de diàleg entre déus i animals... I fou durant aquest intent de comunicació interespecífica quan el Dringador de Picarols es ficà la mà a la butxaca i “dissimuladament” començà a esgarrapar-se l’ouera.
Vaig trigar uns instants en adonar-me’n. El rítmic repicar de les monedes a la seva butxaca en fou l’alarma d’alerta que me n’advertí. Aquelles monedes repicant com repicarien els picarols durant una nadala pervertida.
Fent dringar els cascavells com argentins joiells, res bo no trobareu...
La sang bullia a les meves venes.
Ding dang dong, ding dang dong...
Un munt d’agulloses bombolles sanguínies s’enfilaren al cim del meu cap, recorrent-me efervescentment el clatell, impregnant-me amb l’acidesa del vòmit al ritme del repicar obscè de les monedes del llardós i reblert alumne d’intercanvi.
Des d’aleshores sóc intolerant a les nadales.
La repulsió i l’ira començà a bategar radioactiva per l’entramat capil·lar dels meus vasos sanguinis. Observar aquell espectacle inhumà; veure com la seva exposició oral es complementava amb aquell rítmic però gens melòdic moviment m’immergia en un estat quasi incontrolable de còlera homicida que m’impulsava a llençar-me damunt d’ell projectant-lo a terra i allí seccionar-li la jugular a queixalades. Sentia el gust metàl·lic i dolç de la sang barrejat amb l’agre regust de les capes i capes de greix que m’omplirien la boca. Sentia l’olor de la vida fluint com mantega fossa...
Però, sortosament, havia disposat sempre d’una gran força repressiva i un sublim control mental per resoldre situacions com aquella sense menester la violència.
Havia...

Vaig acabar la dutxa amb aigua freda com de costum, així es tancarien els porus evitant que organismes i substàncies alienes a mi s’entaforessin dins la meva integritat física.

1.3- Emmirallaments i conglomerats.

Era incapaç d’imaginar-me la reacció dels meus companys i fins i tot del professorat al veure allò que tants esforços m’havia costat aconseguir. Allò que semblava real encara que només fos una il·lusió.

A tres quarts de vuit, com cada dia, em ficava a la dutxa.
Però no sense haver-me fet abans la revisió diària davant del mirall. Res important. Una inspecció rutinària com la que poden fer-se tots els adolescents d’ara i sempre nus davant d’un mirall.
Certament, despullat guanyava bastant.
Les formes fibroses i virils de la meva secció pectoral m’atorgaven un toc d’agressivitat i salvatgisme que a poca dona no aconseguiria posar a to. Solia imaginar quina seria la reacció de qualsevol noia de la classe si un dia em presentés completament nu davant seu. De ben segur, no podria resistir tocar amb la seva suau i pecaminosa mà (aquella mà amb la que tants cops s’havia acaronat cercant allò que secretament anhelava) aquella duplicada massa musculosa i ferma en que es bifurcava el meu pit. No podria estar-se d’acaronar-me l’abdomen fent lliscar els seus fràgils i tremolosos dits per cada una de les depressions que delimitaven la quadrícula dels meus músculs abdominals, deixant-los enredar, subtilment, dins la pulcra selva pelvica i aferrant, a la fi, amb força i desesperació la meva enorme i sumptuosa virilitat, guiant-se pels camins d’una bategant i pura follia instintiva.
Sovint fantasiava amb escenes com aquella. A voltes amb una companya determinada a voltes amb un conglomerat intermitent, nat de la fusió de faccions d’unes i altres en un mateix cos impossible/perfecte.
Fet del que mai he estat orgullós.

De fet, en ocasions em preocupava aquella obsessió pel que feia a la perfecció del meu cos, però a la fi sempre me n’oblidava. No calia preocupar-me, certament el meu cos era de lluny el millor que corria pel institut.

Un cop a la dutxa em veié amb l’obligació de procedir amb l’evacuació de les segregacions fertilitzants que s’havien anat sintetitzant al meu organisme durant l’emmirallament fantasiós. Com que en aquestes labors hi invertí, aproximadament, cinc minuts del temps de dutxa vaig haver de prosseguir amb un bany força superficial. No gaudia del temps necessari per practicar un acte higiènic intens, no podia permetre’m la abrasiva frega d’espatlles amb esponja natural que habitualment em practicava, ni el tractament amb sabó (també natural) que m’aplicava a al zona pectoral per gaudir d’una pell més terça i suau, ni tampoc hi havia temps per dur a terme el meticulós ensabonat amb xampú d’extractes de romaní del pèl púbic i les aixelles. Aquesta era la part que més greu em va saber eludir. Amb ella aconseguia una suavitat que ben pocs, per no dir cap, dels meus companys coneixia. Cap dels meus companys s’havia rentat mai l’entrecuix ni les aixelles amb xampú (i molt menys amb xampú de tant bona qualitat). Era un fet palpable. Només calia fixar-se en l’obsessió que semblaven demostrar per gratar-se com gossos sarnosos. No tolerava aquella fal·lera per gratar-se el paquet a tota hora. Es grataven a l'entrar a classe, es grataven al sortir-ne, es grataven a l’hora de dinar, durant els exàmens, mentre fumaven d’amagat als lavabos... No podia suportar-ho. Em treia realment de polleguera. Era una situació tan repugnant estar parlant amb un d’ells i que comencés a fer-ho...
Un cop gairebé se’m va passar per alt.

1.2- Tocant de peus a terra.

La finestra revelava un dia clar i assolellat. Els ocells interpretaven el seu alegre repertori de xiulets matutins anunciant un nou dia que naixia per a tothom.
La perfecció semblava amarar-ho tot.

Fins i tot havent-me aixecat i posat els peus descalços a terra, les rajoles no em mossegaren gèlides com acostumaven a fer, en aquesta ocasió m’acaronaren amb reconfortant tebiesa. Acollidores i gentils. Realment el dia estava gaudint d’un pròleg extraordinàriament meravellós.
Recordava matins hivernals on, de bon matí, la llum del Sol era tan sols un mite. Un mite que esdevindria fet palpable hores més tard, sobre dos quarts de nou o de deu. Recordava aquells dies de fred, on la temperatura infra-zero marcada pel termòmetre em bufetejava la cara tant sols retirar-me’n els llençols i les mil agulles que es clavaven profundament a la carn tot just posar els peus a terra...
Aquella gèlida i aguda penetració fortuïta.
Mirava al meu voltant tot recordant les tonalitats blavobscures que adquirien les parets i els mobles a conseqüència de la fredor ambiental. En aquella ocasió, però, l’habitació se’m presentava lluny de tota característica antàrtica; les parets, els mobles i tots els objectes, formaven una massa de tonalitats pastel esquitxades per inquietes i blanques taques d’espectral lluminositat. Aquella habitació, que dies enrere tenia més d’iglú que de dormitori, havia adquirit l’acollidor aspecte d’una caseta revestida de cotó. Com l’habitació més luxosa i reconfortant del millor hospital psiquiàtric per a bojos rics que hi pogués haver al món.

Passava mitja hora de les set.
Dos quarts de vuit: la primera hora tocada pel meu rellotge intern. Feia tant de temps que em llevava a aquella hora, que creure en l’existència d’alguna hora pretèrita a ella se’m feia gairebé impossible.
Dos quarts de vuit.
L’hora de partida. La inauguració de tots els dies. Tret és clar, dels caps de setmana que solien iniciar-se cap al migdia... Tret és clar, d’aquells en que obligacions externes (com ara: bodes, bateigs, funerals, dinars familiars i un ampli etcètera d’esdeveniments putatius) no m’obliguessin a iniciar el dia en hores més matinals.
És estranya la sensació d’irrealitat que adquireixen els dies festius en que et veus obligat a matinar. Tot és tant fictici... Com si visquessis un somni d’aquells en els que ets perfectament conscient que ho és, que res del que està passant és real, però no en pots estar del tot segur. Els caps de setmana en els que un matina passen a ser un dubte ontològic del que no podràs sortir fins que no n’adquireixes proves, com per exemple: les fotografies que dies desprès et mostraran efectivament que havies assistit a la boda de la teva cosina llunyana (de la que, per cert, mai havies sentit a parlar... i molt probablement mai ho tornaràs a fer).

Eren dos quarts de vuit i vaig emprendre la posada en escena del meu paper rutinari.
En primer lloc, arreglar la motxilla.
Col·locar-hi, ordenar i classificar tots els llibres corresponents a les classes que se m’impartirien aquella jornada. Sense oblidar distribuir el pes per fer-me’n menys incòmode i dolorós el seu transport, tot tenint en compte de col·locar-ho tot de forma regular, amb un ordre establert per mides i costosament apurat amb l’objectiu de no notar cap mena de bony o punxa al carregar-ho. En definitiva, tot molt ben posat. A consciència. L’estoig a la butxaca petita. A dins, els llibres ordenats per mides reservant el fons a la llibreta de pagines multicolors i quadriculades que ben ubicada exerciria la funció de base per l’esquena privant-me així de doblegar-la inadequadament, a diferència del que feien tots els meus companys (si tots haguessin fet com jo, ara s’estalviarien un munt de diners en fisioterapeutes).
Finalment, damunt de tot, hi col·locaria la sorpresa del dia.

1.1- Reflexió a trenc d’alba.

El dia despuntava.
Naixia de nou com tants cops ho havia fet, com tants cops ho faria.
El llit, rebregat però acollidor semblava adherir-se al meu cos com una extensió de la meva pell, com un òrgan desenvolupat durant la nit. El recordo afamat de mi i em recordo afamat d’ell. Resultava tan dur abandonar-lo... Se’m passà pel cap no aixecar-me aquell matí; quedar-me dins seu per sempre, fingir la primera dolència que se m’ocorregués i restar en la pau inconscient fins a la fi dels meus dies... però l’imponent arquitectura del Institut se m’aparegué evaporant aquelles narcòtiques reflexions enciseres. Trencant el llaç simbiòtic que semblava lligar-me als llençols.
Aquell matí, el fet d’anar al institut em resultava terriblement atractiu.
Calia prendre una decisió, no tan trivial com podria semblar. Llevar-me o seguir dormint. Una decisió de vital importància. Decisions... Ara me n’adono de la curiosa obsessió que l’home sembla patir vers les decisions. Sempre vol decidir-ho tot; decidim si volem seguir endavant amb les nostres empreses o bé rendir-nos i abandonar-les. Intentem fins i tot decidir com transcorreran les nostres vides i en ocasions les dels que ens envolten. Decidim si ens ha afavorit la fortuna o bé si ens cal compadir-nos pel nostre mal fat; decidint, finalment, consolar-nos perquè hem decidit prèviament que les nostres decisions han estat infortunades i, a la fi, hem decidit que per això som uns fracassats. En fi...
Cada dia que passa se’ns esmuny entre els dits saltant de decisió en decisió. Decidim decidir. Decidim deixar de decidir...

Jo, en aquella ocasió, decidí llevar-me.
Hi havia assumptes pendents que calia resoldre el més aviat possible. Posposar-los hauria representat, en el més segur dels casos, deixar-los de banda per sempre, com tantes altres idees bandejades tantes altres vagades. M’havia marcat una fita i era la meva obligació assolir-la aquell mateix dia. Aquell, esdevindria el dia gloriós on el meu geni seria públicament reconegut! Passaria a ser un ídol, un exemple a seguir, un líder, El Líder. El puto amo!
El puto amo...
Si més no, això creia.

PRÒLEG

M’envolten la pau i la serenitat, acaronant-me còmodament com un suau i càlid barnús de cotó. Fins a cert punt esponjós, fins a cert punt opressor. Cap interferència aliena a la meva actual forma de viure és capaç d’estripar aquesta matriu suau on visc submergit. Res pot esquerdar aquesta plàcida suavitat existencial... Res. Ni les veus ni els miratges, perquè s’han fos. S’han esmunyit entre la sorra, lluny, ben lluny de mi, com l’aigua d’una pluja passada amarada al racó més profund i oblidat de la terra.
Ara tot és nítid i real.
Net i clar.

Ja no gaudeixo de la llibertat de la joventut... però potser és el millor. Potser era d’aquella llibertat del que havia de fugir; de l’amplia gama de possibilitats que em torbaven fins corrompre’m l’ànima. Sé que vaig arribar a ser un ésser inhumà... capaç d’odiar i menystenir a la meva pròpia espècie. He de viure amb el pes de tot aquell odi a la meva consciència, però aquí dins el món és diferent i m’és més senzill de superar. Ja no estic sol perquè n’hi ha molts com jo que m’acompanyen. Junts compartim aquesta utopia on la follia es dissol lentament, plaent com un flux continu d’endorfines que s’estén espès per dins dels nostres organismes.
Malgrat tot, no crec que el que va passar s’esdevingués per culpa de l’entorn on em movia al llarg d’aquells tèrbols anys. Seria massa senzill exculpar-me així. L’entorn res hi tingué a veure. El món no en fou el culpable. Si més no, el món on vivien la resta d’homes i dones, on havia viscut el meu pare i on vivia realment la meva mare... On vivia el gos de la veïna que cada dia se’ns pixava a la porta.
No. L’únic entorn culpable de la meva bogeria era una quimera que el meu cervell creà exprimint les seves parts més toves i podrides. Un entorn líquid del que se n’havia destil·lat l’amor per tal d’assecar-me el cor. Als meus ulls, malalts d’odi, hi cristal·litzaren lents amorfes que m’oferien la visió distorsionada d’un món on cap emoció semblava florir...
Tret de l’odi i la por.

Ara sé que tot allò pel que lluitava, tot el que creia... era fruit d’un ego alimentat mòrbidament.

La meva història està tacada de sang, una sang que ara em pregunto fins a quin punt era real... Ara em pregunto tantes coses... Per què vaig decidir seguir un camí escarpat i tortuós en comptes de prendre una senda més plenera i emocionalment equilibrada? Suposo que un no pot escollir el camí a seguir; que això és cosa del destí i res hi podem fer a la fi. Suposo que el meu cervell estava ferit per algun mal desconegut que poblava el meu món d’infinites criatures repugnants i afamades, disposades a fer de mi un jove sociòpata.

Tot començà un matí.
Un entre tants.