Plantat davant la porta de l’armari vaig comprovar que la intensitat de la llum de l’habitació disminuïa considerablement. Aquest fet era provocat, m’imaginava, per algun núvol esporàdic que es col·locava casualment entre el Sol i la finestra.
Per uns instants vaig quedar-me gairebé a les fosques.
No em preocupà gens.
La llum era suficient per seguir vestint-me sense haver d’encendre la làmpada i obtenir-ne uns resultats excel·lents.
Allargat el braç, amb la mà gairebé palpant la maneta de la porta, un formigueig gèlid s’enfilà pel meu clatell eriçant el pèl que trobava al seu camí.
De nou feu presència una d’aquelles veus.
Mon pare, m’aconsellava que no l’obrís.
Immòbil durant el que suposo foren uns segons (encara que per a mi es prolonguessin com hores), vaig intentar descobrir a què treia cap aquell sobtat consell. Què podia passar si obria l’armari? Potser es tractava d’una prova de fe que em plantejava el progenitor des del més enllà. :“A veure si tens pebrots de no acceptar un consell del teu difunt pare, fillet”.
Per sobre de tot no podia passar per alt el fet que fou mon pare qui em parlà. Prenent-se les molèsties d’establir contacte amb mi per aconsellar-me sobre dur a terme o no una acció insignificant. No creia que ningú fos capaç de interrompre el seu somni etern per advertir al seu psicòtic fill de no obrir la miserable porta d’aquell trist armari que coneixia des de petit. El record a la por que als cinc anys experimentava vers aquell moble m’inundà la memòria. Por a un possible monstre llefiscós, purulent i fètid, sorgint-ne per devorar-me.
Monstre d’aparença repugnant i naturalesa genital.
No podia limitar-me a restar expectant, immòbil davant d’aquella porta, mirant-la desconfiat i replantejant-me l’existència d’aquells monstres que temia de petit.
Necessitava obrir l’armari.
Agafar la samarreta nova i completar la meva indumentària.
Així que vaig empunyar la maneta.
En fer-ho, un llamp em recorregué les venes partint del palmell de la mà fins anar a petar sota els ulls, similar a una descàrrega elèctrica de poca intensitat o... a un cop al colze. Podia tractar-se d’una nova advertència. Calia replantejar-se el fet d’obrir la porta. No ho podia passar per alt.
Rere una curta però intensa reflexió em decidí a fer-ho, no podia permetre’m el luxe d’eludir aquest pas i passejar amb el tors nu pel món que ara es llevava.
De nou una veu em ressonà al cap.
La d'aquell que jubilà la cabina del Carrer Central.
Ell, però, no m’aconsellava no obrir l’armari. Es limitava a prohibir-m’ho rotundament.
Naturalment, la seva prohibició, per mi, mancava d’autoritat. Estava encoleritzat amb ell aquell matí. M’havia interromput quan intentava escanyar a la bruixa i això m’havia deixat un regust amarg al paladar. Aquest cop, definitivament, no l’hi faria cas. Potser així em desempallegaria d’aquella amargor. Per què hauria de fer-ne cas? Al cap i a la fi no era més que una veu. Quin mal em podia fer? Cridar-me a l’orella? I mon pare?...
M’havia advertit, sí. Però si ja no li feia cas quan encara era viu, per què l’hi hauria de fer aleshores, ja mort?
La veu del difunt amic torna a gemegar, més imperativa que abans. Cada cop més amenaçadora. Repetint una i una altre vegada el mateix:
“No obris la puta porta del cony d’armari... No-obris-la-puta-porta-del-cony-d’armari.”
A més prohibició més ganes per fer-ho.
Un cop ho havia dit tres cops més, vaig obrir decididament la porta, arrancant-la de les frontisses. Vaig lamentar-me d’haver-ho fet i no precisament per la destrossa.
Dins, era fosc.
Fosca total. Omplint-lo, convertint-lo en caverna profunda.
S’hi entreveia una estrany manyoc pendolant, d’un to més fosc encara.
Alguna cosa es gronxava allà dins.
El núvol que obstruïa el Sol començà a retirar-se i la llum tornà a escolar-se a través del vidre de la finestra.
El manyoc irreconeixible anà adquirint, aleshores, un to gris amb lleus vestigis de color, fins que passà de ser una massa informe de la negror més absoluta a un cos irregular i acolorit.
La part inferior fou la primera en ressaltar.
Era del to roig dels mitjons que duia posats.
Allò que en penombra era indesxifrable seguia sent-ho banyant amb la llum que hi picava. Era incapaç de reconeixia el que intuïa. Em sentia fora de lloc, dins un somni on malgrat trobar-me en un lloc conegut era incapaç de reconèixer el que hi trobava.
No recordava haver penjat mai res d’aquell color dins l’armari.
Fins que la llum no s’endinsà més a la caverna i la il·luminà per complert no vaig adonar-me de què era allò que s’hi gronxava.
Del seu ventre en penjaven els roijos tentacles de bèstia primigènia, híbrida entre home i pop. Una fera mitològica encara desconeguda. Una criatura del infern amb rostre conegut. Allò que feia un moment era una massa negra i pendolant, ara era la part superior del cadàver del meu antic comprador de cafeïna, penjada de la barra on normalment hi havia les meves samarretes i camises.
La cara esmorteïda i xuclada era pàl·lida com la llet, les seves faccions s’exageraven al màxim en una grotesca caricatura.
L’impacte del retrobament m’impedí, en un primer moment, sentí cap mena de por, però no vaig trigar gaire a ofegar-me dins les aigües de la mar del pànic. Una por que mai havia sentit abans, ni tan sols el dia de la turmenta. No es degué a la presència d’un mort al meu armari, sinó a que aquell mort començà a tremolar com si patís un atac epilèptic.
Per uns instants vaig quedar-me gairebé a les fosques.
No em preocupà gens.
La llum era suficient per seguir vestint-me sense haver d’encendre la làmpada i obtenir-ne uns resultats excel·lents.
Allargat el braç, amb la mà gairebé palpant la maneta de la porta, un formigueig gèlid s’enfilà pel meu clatell eriçant el pèl que trobava al seu camí.
De nou feu presència una d’aquelles veus.
Mon pare, m’aconsellava que no l’obrís.
Immòbil durant el que suposo foren uns segons (encara que per a mi es prolonguessin com hores), vaig intentar descobrir a què treia cap aquell sobtat consell. Què podia passar si obria l’armari? Potser es tractava d’una prova de fe que em plantejava el progenitor des del més enllà. :“A veure si tens pebrots de no acceptar un consell del teu difunt pare, fillet”.
Per sobre de tot no podia passar per alt el fet que fou mon pare qui em parlà. Prenent-se les molèsties d’establir contacte amb mi per aconsellar-me sobre dur a terme o no una acció insignificant. No creia que ningú fos capaç de interrompre el seu somni etern per advertir al seu psicòtic fill de no obrir la miserable porta d’aquell trist armari que coneixia des de petit. El record a la por que als cinc anys experimentava vers aquell moble m’inundà la memòria. Por a un possible monstre llefiscós, purulent i fètid, sorgint-ne per devorar-me.
Monstre d’aparença repugnant i naturalesa genital.
No podia limitar-me a restar expectant, immòbil davant d’aquella porta, mirant-la desconfiat i replantejant-me l’existència d’aquells monstres que temia de petit.
Necessitava obrir l’armari.
Agafar la samarreta nova i completar la meva indumentària.
Així que vaig empunyar la maneta.
En fer-ho, un llamp em recorregué les venes partint del palmell de la mà fins anar a petar sota els ulls, similar a una descàrrega elèctrica de poca intensitat o... a un cop al colze. Podia tractar-se d’una nova advertència. Calia replantejar-se el fet d’obrir la porta. No ho podia passar per alt.
Rere una curta però intensa reflexió em decidí a fer-ho, no podia permetre’m el luxe d’eludir aquest pas i passejar amb el tors nu pel món que ara es llevava.
De nou una veu em ressonà al cap.
La d'aquell que jubilà la cabina del Carrer Central.
Ell, però, no m’aconsellava no obrir l’armari. Es limitava a prohibir-m’ho rotundament.
Naturalment, la seva prohibició, per mi, mancava d’autoritat. Estava encoleritzat amb ell aquell matí. M’havia interromput quan intentava escanyar a la bruixa i això m’havia deixat un regust amarg al paladar. Aquest cop, definitivament, no l’hi faria cas. Potser així em desempallegaria d’aquella amargor. Per què hauria de fer-ne cas? Al cap i a la fi no era més que una veu. Quin mal em podia fer? Cridar-me a l’orella? I mon pare?...
M’havia advertit, sí. Però si ja no li feia cas quan encara era viu, per què l’hi hauria de fer aleshores, ja mort?
La veu del difunt amic torna a gemegar, més imperativa que abans. Cada cop més amenaçadora. Repetint una i una altre vegada el mateix:
“No obris la puta porta del cony d’armari... No-obris-la-puta-porta-del-cony-d’armari.”
A més prohibició més ganes per fer-ho.
Un cop ho havia dit tres cops més, vaig obrir decididament la porta, arrancant-la de les frontisses. Vaig lamentar-me d’haver-ho fet i no precisament per la destrossa.
Dins, era fosc.
Fosca total. Omplint-lo, convertint-lo en caverna profunda.
S’hi entreveia una estrany manyoc pendolant, d’un to més fosc encara.
Alguna cosa es gronxava allà dins.
El núvol que obstruïa el Sol començà a retirar-se i la llum tornà a escolar-se a través del vidre de la finestra.
El manyoc irreconeixible anà adquirint, aleshores, un to gris amb lleus vestigis de color, fins que passà de ser una massa informe de la negror més absoluta a un cos irregular i acolorit.
La part inferior fou la primera en ressaltar.
Era del to roig dels mitjons que duia posats.
Allò que en penombra era indesxifrable seguia sent-ho banyant amb la llum que hi picava. Era incapaç de reconeixia el que intuïa. Em sentia fora de lloc, dins un somni on malgrat trobar-me en un lloc conegut era incapaç de reconèixer el que hi trobava.
No recordava haver penjat mai res d’aquell color dins l’armari.
Fins que la llum no s’endinsà més a la caverna i la il·luminà per complert no vaig adonar-me de què era allò que s’hi gronxava.
Del seu ventre en penjaven els roijos tentacles de bèstia primigènia, híbrida entre home i pop. Una fera mitològica encara desconeguda. Una criatura del infern amb rostre conegut. Allò que feia un moment era una massa negra i pendolant, ara era la part superior del cadàver del meu antic comprador de cafeïna, penjada de la barra on normalment hi havia les meves samarretes i camises.
La cara esmorteïda i xuclada era pàl·lida com la llet, les seves faccions s’exageraven al màxim en una grotesca caricatura.
L’impacte del retrobament m’impedí, en un primer moment, sentí cap mena de por, però no vaig trigar gaire a ofegar-me dins les aigües de la mar del pànic. Una por que mai havia sentit abans, ni tan sols el dia de la turmenta. No es degué a la presència d’un mort al meu armari, sinó a que aquell mort començà a tremolar com si patís un atac epilèptic.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada