El matí del vint-i-cinc de març de mil nou-cents noranta-sis se m‘aparegué de cop a la cuina.
No vaig poder evitar l’ensurt ni la sorpresa vers la seva sobtada presència, doncs no tenia per costum matinar. Normalment, es llevava quan jo ja era a l’institut i, sincerament, ho preferia així. Res em plaïa més que estalviar-me la seva neuròtica bogeria de bon matí.
El que més em sorprengué, però, d’aquella topada imprevista fou allò que, replegat, veia aferrat a la seva mà. A primera vista; un manyoc, mal plegat, de draps multicolors. Devia haver-se decidit a treure la pols als mobles, vaig pensar. Però no eren aquestes les seves intencions.
M’acosta la mà, oferint-me aquells draps.
Com si pretengués que fos jo qui tragués la pols dels mobles.
Incitant-me a agafar, amb les mans nues, aquells arrugats i llardosos retalls de tela. Convidant-me a refregar-los per l’envernissada, i opaca de ronya, superfície de tots i cada un dels mobles que s’apilaven dins la cova que teníem per llar.
Veure-la allà... Alçant-se davant meu. Tremolosament erigida com un feble pilar a punt d’ensorrar-se. Oferint-me aquell manyoc de roba que tants cops hauria arreplegat la pols... I els àcars... I totes les minúscules bèsties infectes que visquessin arraulides entre els borrissols de pèl i pell morta... Veure-la adjudicant-me aquella tasca, que un deure era per ella, m’escaldà de ràbia. Una ràbia gairebé equivalent a la que, temps enrere, em despertà el dringador rasca-oueres estrangerot que vingué d’intercanvi.
Empunyat a la mà dreta encara hi duia el ganivet i em sentí irresistiblement temptat d’emprar-lo contra ella... Probablement ho hagués fet si no m’hagués adonat a temps que realment el que m’oferia no eren draps sinó uns pantalons. Uns pantalons que vaig reconèixer de la meva propietat.
De camal llarg amb cordó a la cintura i reversibles.
Per una banda, amb un estampat floral multicolor camuflant algun ocell tropical. Per l’altre, un estampat amb tonalitats verdes i ocres, emulant els colors dels uniformes mimètics dels militars.
Encara ara recordo quan me’ls vaig comprar. Però no ve al cas... Només els vaig comprar en una tenda qualsevol i tot just arribar a casa em vaig afanyar a estrenar-los.
-Te’ls posaràs avui?- preguntà ella amb el to que un mort, acabat de llevar del somni etern, faria servir per preguntar-te si saps per on para la meitat inferior del seu cos. -Són macos... Alegres. Estan bé per l’època de l’any en que estem. No?
I me’ls donà.
Realment semblava un cadàver.
Vaig agafar-los intentant demostrar-li l’ira que em produïa veure-la cara a cara de bon matí. Volia rebentar-li el cap amb el sòlid impacte d’una frase tallant, punyent... com per exemple: “Per què et prens la molèstia de llevar-te d’hora i insinuar que em vesteixi de pallasso, puta vella senil?”
Però la meva refinada cortesia, aquella que només existia de la meva pell cap enfora, substituí aquella resposta per un cordial:
-Moltes gràcies, mama. Ho tindré en compte.
Sorprenent-me per una postdata que la meva boca (que tantes vegades decidia per compte propi) escollí per a l’ocasió.
-Si et ve de gust, pots menjar-te les torrades que m’he fet. Ara me n’adono que no tinc gaire temps... Uf! Si encara he de vestir-me!
Odiava aquell to, tan similar al d’aquelles sèries americanes on s’hi retraten famílies idíl·liques habitant cases posseïdes per fantasmes riallers que de tan en tan, i sense venir a cas, espeteguen a riure i a aplaudir extasiats.
Vaig prendre el got i me’n begué d’un glop tot el suc cafeïnat.
Ella s’apropà a les torrades delicadament untades i n’agafà una.
L’ira m’esgarrapava la cara. Aquella bruixa paladejava l’esmorzar que tant meticulosament m’havia procurat! M’indignava que una criatura de la seva mena degustés el fruit dels meus esforços sense donar-li cap mena d’importància.
La veia com un insecte esquàlid devorant el cadàver d’un altre miserable bestiola, probablement de la mateixa espècie.
Un enorme insecte bastó de llargues extremitats, ulls prominents i boca treballadora... Contraent el rostre i bellugant-lo frenèticament. Mastegant la presa amb les seves mandíbules externes. Retallant-la amb les pinces tàctils dels seus pòmuls. Ingerint la polpa de vísceres que havia fet de la seva presa .
El gegantí Pregadéu cobert per mortalla fina de tela d’aranya.
Embolcallada com relíquia prehistòrica.
Ocupant l’espai vital d’una caverna moral, on la ignorància filosa s’havia anat esmunyit pels seus porus i empresonant-la dins el translúcid capoll de la buidor espiritual. Asseguda en un racó, petit i fosc, desterrada com la bruixa que era. Devorant el fruit del meu esforç.
Em trobava completament immers en aquella metàfora, per la visió d’aquell gegantí insecte, quan una d’aquelles veus m’incità a aprofitar aquells moments de vulnerabilitat per desfer-me’n. Menjava donant-me l’esquena, mostrant-me entre les teranyines aquell fràgil i esvelt pilar que sostenia el seu cap triangular.
La veu seguia incitant-me incessantment. Repetint una i altre vegada els seus propòsits. Ressonava dins del meu cap com l’eco d’un crit existencial que m’obriria la ment a noves expectatives. Topava i topava amb les parets del meu intel·lecte augmentant a cada rebot el seu nombre de vibracions per segons, incrementant en volum i agudesa. Convertint-se en els hipodèrmics ullals d’un ofídi decidit a enverinar-me amb el seu odi incontrolat. “Escanya-la amb les teves pròpies mans”.
I quan l’agudesa del seu timbre s’endinsà profundament al meu autocontrol, ho vaig intentar.
No vaig poder evitar l’ensurt ni la sorpresa vers la seva sobtada presència, doncs no tenia per costum matinar. Normalment, es llevava quan jo ja era a l’institut i, sincerament, ho preferia així. Res em plaïa més que estalviar-me la seva neuròtica bogeria de bon matí.
El que més em sorprengué, però, d’aquella topada imprevista fou allò que, replegat, veia aferrat a la seva mà. A primera vista; un manyoc, mal plegat, de draps multicolors. Devia haver-se decidit a treure la pols als mobles, vaig pensar. Però no eren aquestes les seves intencions.
M’acosta la mà, oferint-me aquells draps.
Com si pretengués que fos jo qui tragués la pols dels mobles.
Incitant-me a agafar, amb les mans nues, aquells arrugats i llardosos retalls de tela. Convidant-me a refregar-los per l’envernissada, i opaca de ronya, superfície de tots i cada un dels mobles que s’apilaven dins la cova que teníem per llar.
Veure-la allà... Alçant-se davant meu. Tremolosament erigida com un feble pilar a punt d’ensorrar-se. Oferint-me aquell manyoc de roba que tants cops hauria arreplegat la pols... I els àcars... I totes les minúscules bèsties infectes que visquessin arraulides entre els borrissols de pèl i pell morta... Veure-la adjudicant-me aquella tasca, que un deure era per ella, m’escaldà de ràbia. Una ràbia gairebé equivalent a la que, temps enrere, em despertà el dringador rasca-oueres estrangerot que vingué d’intercanvi.
Empunyat a la mà dreta encara hi duia el ganivet i em sentí irresistiblement temptat d’emprar-lo contra ella... Probablement ho hagués fet si no m’hagués adonat a temps que realment el que m’oferia no eren draps sinó uns pantalons. Uns pantalons que vaig reconèixer de la meva propietat.
De camal llarg amb cordó a la cintura i reversibles.
Per una banda, amb un estampat floral multicolor camuflant algun ocell tropical. Per l’altre, un estampat amb tonalitats verdes i ocres, emulant els colors dels uniformes mimètics dels militars.
Encara ara recordo quan me’ls vaig comprar. Però no ve al cas... Només els vaig comprar en una tenda qualsevol i tot just arribar a casa em vaig afanyar a estrenar-los.
-Te’ls posaràs avui?- preguntà ella amb el to que un mort, acabat de llevar del somni etern, faria servir per preguntar-te si saps per on para la meitat inferior del seu cos. -Són macos... Alegres. Estan bé per l’època de l’any en que estem. No?
I me’ls donà.
Realment semblava un cadàver.
Vaig agafar-los intentant demostrar-li l’ira que em produïa veure-la cara a cara de bon matí. Volia rebentar-li el cap amb el sòlid impacte d’una frase tallant, punyent... com per exemple: “Per què et prens la molèstia de llevar-te d’hora i insinuar que em vesteixi de pallasso, puta vella senil?”
Però la meva refinada cortesia, aquella que només existia de la meva pell cap enfora, substituí aquella resposta per un cordial:
-Moltes gràcies, mama. Ho tindré en compte.
Sorprenent-me per una postdata que la meva boca (que tantes vegades decidia per compte propi) escollí per a l’ocasió.
-Si et ve de gust, pots menjar-te les torrades que m’he fet. Ara me n’adono que no tinc gaire temps... Uf! Si encara he de vestir-me!
Odiava aquell to, tan similar al d’aquelles sèries americanes on s’hi retraten famílies idíl·liques habitant cases posseïdes per fantasmes riallers que de tan en tan, i sense venir a cas, espeteguen a riure i a aplaudir extasiats.
Vaig prendre el got i me’n begué d’un glop tot el suc cafeïnat.
Ella s’apropà a les torrades delicadament untades i n’agafà una.
L’ira m’esgarrapava la cara. Aquella bruixa paladejava l’esmorzar que tant meticulosament m’havia procurat! M’indignava que una criatura de la seva mena degustés el fruit dels meus esforços sense donar-li cap mena d’importància.
La veia com un insecte esquàlid devorant el cadàver d’un altre miserable bestiola, probablement de la mateixa espècie.
Un enorme insecte bastó de llargues extremitats, ulls prominents i boca treballadora... Contraent el rostre i bellugant-lo frenèticament. Mastegant la presa amb les seves mandíbules externes. Retallant-la amb les pinces tàctils dels seus pòmuls. Ingerint la polpa de vísceres que havia fet de la seva presa .
El gegantí Pregadéu cobert per mortalla fina de tela d’aranya.
Embolcallada com relíquia prehistòrica.
Ocupant l’espai vital d’una caverna moral, on la ignorància filosa s’havia anat esmunyit pels seus porus i empresonant-la dins el translúcid capoll de la buidor espiritual. Asseguda en un racó, petit i fosc, desterrada com la bruixa que era. Devorant el fruit del meu esforç.
Em trobava completament immers en aquella metàfora, per la visió d’aquell gegantí insecte, quan una d’aquelles veus m’incità a aprofitar aquells moments de vulnerabilitat per desfer-me’n. Menjava donant-me l’esquena, mostrant-me entre les teranyines aquell fràgil i esvelt pilar que sostenia el seu cap triangular.
La veu seguia incitant-me incessantment. Repetint una i altre vegada els seus propòsits. Ressonava dins del meu cap com l’eco d’un crit existencial que m’obriria la ment a noves expectatives. Topava i topava amb les parets del meu intel·lecte augmentant a cada rebot el seu nombre de vibracions per segons, incrementant en volum i agudesa. Convertint-se en els hipodèrmics ullals d’un ofídi decidit a enverinar-me amb el seu odi incontrolat. “Escanya-la amb les teves pròpies mans”.
I quan l’agudesa del seu timbre s’endinsà profundament al meu autocontrol, ho vaig intentar.
