1.16 Acomiadaments i, sobretot, control.

Vaig agafar la motxilla i me la vaig penjar a l’esquena.
Semblava molt més lleugera que altres dies, fet que em conduí a pensar que potser el record que tenia d’haver-la omplert, a consciència, no era res més que una altre d’aquelles visions delirants. Una d’aquelles que, de tan en tan, creava el meu cervell malalt de perfecció.

Me la vaig despenjar de l’espatlla deixant-la sobre el llit encara desfet. Més que un llit semblava el jaç que es faria un gos amb una manta vella i atrotinada.
Vaig obrir-la per comprovar que tots els estris, juntament amb els llibres i la llibreta, seguien allí, tal i com recordava que feien a primera hora del matí.
Efectivament, hi eren.
Ordenats per mides. Distribuint el pes.
Contrapesant l’interior de la bossa.
I, damunt de tota la resta, també hi seguia la sorpresa del dia. L’estri de la meva victòria. Sabia que allò em serviria per guanyar-me el respecte que em mereixia. Al menys, el dels meus companys i professors.

Un cop tancada i tornada a penjar a l’esquena, la motxilla semblava pesar un xic més que moments abans. Vaig encaminar-me cap a l’entrada de casa per així iniciar el camí cap a l’institut.
No sense anar a veure, de nou, a la bruixa.

Seguia allà, menjant-se allò que tants esforços m’havia costat elaborar. Devorant-ho mica en mica. Esmicolava les cantonades d’aquelles torrades com una rata rosegaria un tauló de fusta. M’hauria agradat poder marxar de casa amb una altre imatge al cap que la d’una vella dement en el fastigós acte de menjar-se l’esmorzar d’un altre. Però el meu Jo extern, aquell tant repulsivament cavalleresc i educat, m’obligà a presenciar-ho. I no content amb això, obrí la meva boca per començar a pronunciar quelcom similar a:
-Mama, me’n vaig cap a l’insti. Tornaré al migdia... Sobre la una o la una i mitja...
No podia suportar aquella cantarella servicial. Odiava la meva ridícula veu perquè mai m’obeïa. Aquest cop, però, vaig intentar imposar-m’hi, arraconar aquell majordom anglès que dominava la meva boca. Ja paladejava la victòria quan, sorprès de mi mateix, em sentí pronunciar:
-I si es dóna el cas que no t’ennuegues amb la meva torrada, vella estúpida i repugnant, tan de bo que passis el dia més tràgic i agònic de la teva vida.
De puta mare!

Ella ni s’immutà.
Seguia mirant al buit.
Asseguda a una trista cadira metàl·lica plegable. Roent la torrada més ben feta que probablement hagués tastat mai. Havia aconseguit controlar les meves paraules per primer cop en molts anys, però de què collons havia servit? Aquella bruixa inepte no m’escoltava, m’ignorava.
Malgrat tot, esperava que algú altre, més endavant, sí que m’escoltés. Desitjava mostrar al món qui era realment, el seu nou messies, i esperava aconseguir-ho aquell mateix dia.
Vaig caminar fins la porta, la vaig obrir i la vaig tancar tot cridant:
-A prendre pel cul!

1.15- Un glop de realitat.

Vaig decantar-me per les botes altes que tenia arraconades en una cantonada de l’habitació.
Eren un regal del meu pare.
L’últim que m’havia pogut fer en vida.

Semblaven les votes d’un militar i, donat que, la imatge que oferia el conjunt del meu vestuari era la d’un soldat americà acabat d’arribar de violar nenes vietnamites, decidí que seria el millor complement per a la meva disfressa. Seria una veritable llàstima espatllar un bonic uniforme amb un parell de bambes fetes per nens del tercer món.
A l’hora de cordar-me-les em plantejava si, en aquella ocasió, el més adient fóra dur el camal del pantaló tapant el coll de la bota o si, per altre banda, en resultaria una imatge més agressiva dur-los posats per dins de la mateixa. Aquell dia, com podeu comprovar, la meva imatge requeria una dedicació absoluta. Si la gent no em veia com a un jove rebel amarat de violència no aconseguiria acomplir els meus propòsits.
En aquell moment una veu quotidiana, de les que no afectaven gens a les meves decisions, d’aquelles que només m’aconsellaven sense cap mena d’imposició, sense obligar-me a res –més aviat tot al contrari del que feia la veu d’aquell que en vida m’esperava on creua el meu carrer i el Central per anar plegats a classe- m’aconsellà. Veu discreta, que només suggeria quelcom sense esperar res a canvi. Em digué que el millor, segons el seu parer, fóra endinsar els camals a l’interior del coll de les botes i així el conjunt que formaria amb l’estampat militar i els meus músculs oprimits dins la samarreta conformarien un aspecte agressiu i alhora respectable. Respectable... Eren molt bons arguments com per deixar-los a banda, així que em vaig decantar per seguir-li el consell.

Cert és que em sorprengué la calma que experimentava, la profunda tranquil·litat que amarava el meu cos, després d’haver presenciat una topada com la que acabava de viure. Realment, m’estranyà que ni el ritme compassat del meu cor es veies afectat després de retrobar-me amb la reencarnació cefalòpoda del company difunt.
Ni una minúscula gota de suor emergia de les profunditats glandulars del meus porus. Potser degut a que una part del meu seny, aquella part que encara podia controlar, sabia a ciència certa que allò no havia passat, que mai hi havia romàs un monstre penjat a l’armari intentant esgarrapar-me.
Mai m’havia assetjat cap fera des de les profunditats obscures d’aquell, ja antiquat, armari.

També desconfiava bastant de l’existència real d’aquelles veus. De fet, no només en desconfiava, sinó que m’atrevia a afirmar que eren manifestacions obliqües de la meva pròpia forma de pensar. Branques multidireccionals d’una pròpia arrel amb les que impartir-me certes lliçons d’autodisciplina per ajudar-me a portar a terme una vida mitjanament social. Gràcies a Elles la meva mentalitat destructiva no aconseguia veure la llum, oprimien la meva ànsia de violència gratuïta. Foren Elles qui m’agafaren quan intentí seccionar-li la jugular a aquell estranger amb cara de marrà degollat, el maleït dringador de picarols... Gràcies a allò que interpretava com la veu de mon pare i d’aquell amb qui mai acabava una partida d’escacs... A aquell difunt que encara ara...

Estirant-ne els cordons, les botes s’aferraren amb força al voltant del meus turmells. M’obsequiaven amb la pressió reconfortant d’una vena elàstica sobre una torsió muscular.
Un dolor plaent i còmode que m’ajudaria a prendre consciència del que era real (el món, el carrer, el dolor...) i del que només era ficció (la medusa humana en que s’havia convertit el record d’aquell antic amic, la veu del pare desgraciat que morí de por al sentir un tro, el gat que encara no coneixia...)
El dolor em faria tocar de peus a terra durant la resta del dia, o almenys això creia aleshores.

1.14- L'amic amat surt de l'armari.

Es sacsejava violentament.
Una bromera verdosa brollava de la seva boca.

Esfereït, vaig enretirar-me de l’armari i vaig intentar tancar-ne la porta.
Estava totalment despenjada.
Amb forces incitades pel neguit més profund, vaig intentar col·locar la porta de manera que ell no en pogués sortir, però va alçar els braços per aguantar-la amb força. Tot esforç era inútil. Tan sols vaig ser capaç d’enretirar-me’n ràpidament amb l’esperança que fos incapaç de moure’s d’allà.
La porta em va caure a sobre.

La pal·lidesa de la pell del meu amic s’havia esvaït, per deixar pas a un to rosat esquitxat de pigues verdoses, i, a través d’ella, podia veure com hi bategaven venes blaves. Li naixien a les galtes, ramificant-se sota els ulls.
Alçava les mans arquejant els tensos dits anhelant clavar-los dins la meva carn, però des d’on es trobava, li resultava impossible esgarrapar-me. Em sentí fora de perill, però al veure com a la seva cara s’hi estripava en un somriure terriblement dentat, vaig saber que el perill seguia present i que el límit de les seves extremitats no era cap obstacle pels seu propòsits. Volia venjar-se de la meva insolència, deixar-me ben clar que era ell qui manava, que no podia desobeir-lo.
M’havia manat que no obris i, no havent obeït les seves ordres, havia arribat el moment de pagar-ne les conseqüències.

El manyoc intestinal que penjava del seu ventre, gelatinosa cascada de tentacles, començà a vibrar i cargolar-se. Cucs afamats.
Retornat, pel pànic, a l’edat en que creia que un ratolí em recompensava amb cèntims sota el coixí les meves pèrdues dentals, se m’ocorregué que només sota el llit trobaria protecció. Allà sota no podrien ficar-s’hi els tentacles de l’home pop que gaudia fent patir al noi que, en vida, l’hi passava la cafeïna.

Just quan un d’aquells budells s’alçà regalant una mena de fluid blanquinós i es projectà cap al meu coll, vaig precipitar-me a terra. Rodolant, em vaig endinsar a la foscor claustrofòbica de sota el llit.
Allí hi romangué uns instants.
Esperant que un d’aquells tentacles intentés trobar-me i, no aconseguint-ho, s’enretirés decebut.
No aparegué.

Quan vaig sortir de sota el llit sabia que ja no hi seria. Que s’hauria cansat d’esperar i hauria tornat a la caixa de pi on l’havien enterrat. I així era.

Havia desaparegut i en lloc seu m’havia deixat la samarreta verda, comprada a la nova tenda d’esports. La vaig agafar i ma la vaig posar. M’anava bastant justa i això accentuava el meu pit. Se cenyia a tots i cada un dels monts musculars del meu estómac. Les mànigues curtes cobrien una petita porció del braç, deixant al descobert tots els ferms relleus que els recorrien. Una bona compra, sí senyor. Me’n sentia orgullós i m’agradava la suavitat del seu teixit. Molt poca roba m’havia acaronat la pell amb la delicadesa amb que ho havia fet aquella samarreta al posar-me-la, ni tan sols aquell barnús que ara reposava sobre el llit. Una suavitat fresca com la de la seda però alhora exercia una pressió elàstica sobre tot el meu cos que em reconfortava. No vaig poder evitar passar-me la mà per sobre el pit, comprovant la suavitat d’aquell teixit. En fer-ho, un esporàdic calfred nasqué dels meus ronyons i em trepà per la columna vertebral fins a bifurcar-se eclosionant sota les meves orelles.
Encara podia notar el pèl erecte quan em posava les botes.

1.13- Un bon consell de pare i amic.

Plantat davant la porta de l’armari vaig comprovar que la intensitat de la llum de l’habitació disminuïa considerablement. Aquest fet era provocat, m’imaginava, per algun núvol esporàdic que es col·locava casualment entre el Sol i la finestra.
Per uns instants vaig quedar-me gairebé a les fosques.
No em preocupà gens.
La llum era suficient per seguir vestint-me sense haver d’encendre la làmpada i obtenir-ne uns resultats excel·lents.

Allargat el braç, amb la mà gairebé palpant la maneta de la porta, un formigueig gèlid s’enfilà pel meu clatell eriçant el pèl que trobava al seu camí.
De nou feu presència una d’aquelles veus.
Mon pare, m’aconsellava que no l’obrís.

Immòbil durant el que suposo foren uns segons (encara que per a mi es prolonguessin com hores), vaig intentar descobrir a què treia cap aquell sobtat consell. Què podia passar si obria l’armari? Potser es tractava d’una prova de fe que em plantejava el progenitor des del més enllà. :“A veure si tens pebrots de no acceptar un consell del teu difunt pare, fillet”.
Per sobre de tot no podia passar per alt el fet que fou mon pare qui em parlà. Prenent-se les molèsties d’establir contacte amb mi per aconsellar-me sobre dur a terme o no una acció insignificant. No creia que ningú fos capaç de interrompre el seu somni etern per advertir al seu psicòtic fill de no obrir la miserable porta d’aquell trist armari que coneixia des de petit. El record a la por que als cinc anys experimentava vers aquell moble m’inundà la memòria. Por a un possible monstre llefiscós, purulent i fètid, sorgint-ne per devorar-me.
Monstre d’aparença repugnant i naturalesa genital.

No podia limitar-me a restar expectant, immòbil davant d’aquella porta, mirant-la desconfiat i replantejant-me l’existència d’aquells monstres que temia de petit.
Necessitava obrir l’armari.
Agafar la samarreta nova i completar la meva indumentària.
Així que vaig empunyar la maneta.

En fer-ho, un llamp em recorregué les venes partint del palmell de la mà fins anar a petar sota els ulls, similar a una descàrrega elèctrica de poca intensitat o... a un cop al colze. Podia tractar-se d’una nova advertència. Calia replantejar-se el fet d’obrir la porta. No ho podia passar per alt.
Rere una curta però intensa reflexió em decidí a fer-ho, no podia permetre’m el luxe d’eludir aquest pas i passejar amb el tors nu pel món que ara es llevava.
De nou una veu em ressonà al cap.
La d'aquell que jubilà la cabina del Carrer Central.

Ell, però, no m’aconsellava no obrir l’armari. Es limitava a prohibir-m’ho rotundament.
Naturalment, la seva prohibició, per mi, mancava d’autoritat. Estava encoleritzat amb ell aquell matí. M’havia interromput quan intentava escanyar a la bruixa i això m’havia deixat un regust amarg al paladar. Aquest cop, definitivament, no l’hi faria cas. Potser així em desempallegaria d’aquella amargor. Per què hauria de fer-ne cas? Al cap i a la fi no era més que una veu. Quin mal em podia fer? Cridar-me a l’orella? I mon pare?...
M’havia advertit, sí. Però si ja no li feia cas quan encara era viu, per què l’hi hauria de fer aleshores, ja mort?

La veu del difunt amic torna a gemegar, més imperativa que abans. Cada cop més amenaçadora. Repetint una i una altre vegada el mateix:
“No obris la puta porta del cony d’armari... No-obris-la-puta-porta-del-cony-d’armari.”
A més prohibició més ganes per fer-ho.

Un cop ho havia dit tres cops més, vaig obrir decididament la porta, arrancant-la de les frontisses. Vaig lamentar-me d’haver-ho fet i no precisament per la destrossa.

Dins, era fosc.
Fosca total. Omplint-lo, convertint-lo en caverna profunda.
S’hi entreveia una estrany manyoc pendolant, d’un to més fosc encara.
Alguna cosa es gronxava allà dins.

El núvol que obstruïa el Sol començà a retirar-se i la llum tornà a escolar-se a través del vidre de la finestra.
El manyoc irreconeixible anà adquirint, aleshores, un to gris amb lleus vestigis de color, fins que passà de ser una massa informe de la negror més absoluta a un cos irregular i acolorit.
La part inferior fou la primera en ressaltar.
Era del to roig dels mitjons que duia posats.

Allò que en penombra era indesxifrable seguia sent-ho banyant amb la llum que hi picava. Era incapaç de reconeixia el que intuïa. Em sentia fora de lloc, dins un somni on malgrat trobar-me en un lloc conegut era incapaç de reconèixer el que hi trobava.
No recordava haver penjat mai res d’aquell color dins l’armari.
Fins que la llum no s’endinsà més a la caverna i la il·luminà per complert no vaig adonar-me de què era allò que s’hi gronxava.

Del seu ventre en penjaven els roijos tentacles de bèstia primigènia, híbrida entre home i pop. Una fera mitològica encara desconeguda. Una criatura del infern amb rostre conegut. Allò que feia un moment era una massa negra i pendolant, ara era la part superior del cadàver del meu antic comprador de cafeïna, penjada de la barra on normalment hi havia les meves samarretes i camises.
La cara esmorteïda i xuclada era pàl·lida com la llet, les seves faccions s’exageraven al màxim en una grotesca caricatura.
L’impacte del retrobament m’impedí, en un primer moment, sentí cap mena de por, però no vaig trigar gaire a ofegar-me dins les aigües de la mar del pànic. Una por que mai havia sentit abans, ni tan sols el dia de la turmenta. No es degué a la presència d’un mort al meu armari, sinó a que aquell mort començà a tremolar com si patís un atac epilèptic.

1.12- Plecs i traus.

M’atansà cap a ella lentament, amb les mans alçades i rígides.
Urpes d’au depredadora a punt d’atacar.

Però tot just la punta dels dits prengué contacte amb l’escamada pell del seu clatell, una altra veu ( potser la de l’antic amic difunt o només la de la seva meitat superior) m’ordenà que no ho fes. Ressonà amb tanta autoritari que ningú hauria estat capaç de desobeir-la.
Així que vaig limitar-me a interrompre la cadena d’intencions i fugir de la cuina. D’aquella cuina on, normalment, una bruixa preparava les seves pocions i on, ara, devorava el fruit de la meva màgia creativa.
M’enfilà cap a la cambra on iniciava i m'acomiadava de cada dia.

El camí era fosc.
Al passar per davant del passadís que duia al bany, hi vaig tornar a sentir aquelles veus que ja m’eren tan familiars. Aquell dia semblaven terriblement actives.
Em cridaven pel nom. Com el so del vent arremolinant-se a l’estret espai entre paret i paret. De fet no semblava pas al gemec d’una ànima en pena.
>>Ddddddaaaannnnnnniiiiieeeeelllllll...Ddddddaaaannnnnniiiiieeeeelllllll...Ddddddaaaannnnnnniiiiieeeeelllllll...<<

L’ambient a la meva habitació seguia sent el mateixa.
Llum suau. Colors càlids. L’aspecte porós i tou de les parets.
Tot seguia absolutament igual que al iniciar-se el dia.

Era hora de vestir-se i, per estrany que pugui semblar, pensava seguir el consell que la vella bruixa m’havia donat.

Al tercer calaix del moble baix que, al costat del llit, feia la funció de tauleta de nit, hi guardava classificada per colors, la roba interior. Parells i parells de mitjons de marques de prestigi ocupaven la meitat esquerra del fons del calaix, l’altre meitat era destinada als calçotets, tots de camal llarg, tret d’un parell d’eslips que em reservava pels dies que havia quedat amb alguna d’aquelles meuques que creien poder treure’n alguna cosa de mi. I no tan sols ho creien sinó que, a més, intentaven treure-la. Hauria estat massa fàcil per elles si en les nostres trobades n’hagués dut posats uns amb camal llarg.

Per algun motiu, sempre que alguna noia intentava iniciar una relació amb mi, es convertia en un ésser repulsivament pesat, que es delia d'ocupar tot l’espai vital que em pertanyia.
El cas, és que les més afortunades aconseguiren compartir més d’un afer carnal amb mi. Fet del que no n’estic gens orgullós.
Ni satisfet.
Rememorant aquelles trobades, trobo que l’única sensació que puc recordar-ne és el fàstic.
Podria dir-se que, per mi, resultaria molt més satisfactori copular amb el plec d’una pilota de goma a mig inflar, que no pas entaforar-me al trau quasi fecal d’un d’aquells engendres de cutis infests. La goma, ni supurava com una ferida purulenta ni pudia com la desferra fetal i descomposta d’un avortament. Per això mateix no és d’estranyar que preferís la fantasia abans que aquella monstruosa realitat.
Dins del meu propi imaginari no havia de suportar vincles socials, ni havia de carregar amb persones durant un cert període de temps per culpa d’un instant de descarrega cel·lular. La fantasia també m’estalviava respirar el fètid perfum de l’alè que s’escapava entre gemecs de les profunditats humides dels seus pulmons. Sovint m’havia vist obligat a reprimir-me per tal de no vomitar sobre elles. Per aquells temps, fins i tot, l’idea de deglutir damunt d’elles se’m presentava com una sort de lloança massa elevada per a una desferra genètica adolescent del seu calibratge.

Em vaig decantar per l’eslip vermell.
Em recordava el color dels intestins d’aquell que una vegada rebentà una cabina telefònica d’un cop de cap.
Me’ls vaig posar i, a sobre, els pantalons que la vella bruixa m’havia donat a la cuina, no sense abans haver-los girat deixant al descobert l’estampat militar, evidentment.
Els mitjons escollits per la ocasió també gaudien d’un to roig visceral força atractiu. Hi embotí els peus i em dirigí a l’armari on esperava trobar la samarreta verda que dies abans havia comprat a la nova tenda esportiva del Carrer Central.

Aquella tenda havia aparegut de sobte, sense avisar.
Com una tenda fantasma.