M’atansà cap a ella lentament, amb les mans alçades i rígides.
Urpes d’au depredadora a punt d’atacar.
Però tot just la punta dels dits prengué contacte amb l’escamada pell del seu clatell, una altra veu ( potser la de l’antic amic difunt o només la de la seva meitat superior) m’ordenà que no ho fes. Ressonà amb tanta autoritari que ningú hauria estat capaç de desobeir-la.
Així que vaig limitar-me a interrompre la cadena d’intencions i fugir de la cuina. D’aquella cuina on, normalment, una bruixa preparava les seves pocions i on, ara, devorava el fruit de la meva màgia creativa.
M’enfilà cap a la cambra on iniciava i m'acomiadava de cada dia.
El camí era fosc.
Al passar per davant del passadís que duia al bany, hi vaig tornar a sentir aquelles veus que ja m’eren tan familiars. Aquell dia semblaven terriblement actives.
Em cridaven pel nom. Com el so del vent arremolinant-se a l’estret espai entre paret i paret. De fet no semblava pas al gemec d’una ànima en pena.
>>Ddddddaaaannnnnnniiiiieeeeelllllll...Ddddddaaaannnnnniiiiieeeeelllllll...Ddddddaaaannnnnnniiiiieeeeelllllll...<<
L’ambient a la meva habitació seguia sent el mateixa.
Llum suau. Colors càlids. L’aspecte porós i tou de les parets.
Tot seguia absolutament igual que al iniciar-se el dia.
Era hora de vestir-se i, per estrany que pugui semblar, pensava seguir el consell que la vella bruixa m’havia donat.
Al tercer calaix del moble baix que, al costat del llit, feia la funció de tauleta de nit, hi guardava classificada per colors, la roba interior. Parells i parells de mitjons de marques de prestigi ocupaven la meitat esquerra del fons del calaix, l’altre meitat era destinada als calçotets, tots de camal llarg, tret d’un parell d’eslips que em reservava pels dies que havia quedat amb alguna d’aquelles meuques que creien poder treure’n alguna cosa de mi. I no tan sols ho creien sinó que, a més, intentaven treure-la. Hauria estat massa fàcil per elles si en les nostres trobades n’hagués dut posats uns amb camal llarg.
Per algun motiu, sempre que alguna noia intentava iniciar una relació amb mi, es convertia en un ésser repulsivament pesat, que es delia d'ocupar tot l’espai vital que em pertanyia.
El cas, és que les més afortunades aconseguiren compartir més d’un afer carnal amb mi. Fet del que no n’estic gens orgullós.
Ni satisfet.
Rememorant aquelles trobades, trobo que l’única sensació que puc recordar-ne és el fàstic.
Podria dir-se que, per mi, resultaria molt més satisfactori copular amb el plec d’una pilota de goma a mig inflar, que no pas entaforar-me al trau quasi fecal d’un d’aquells engendres de cutis infests. La goma, ni supurava com una ferida purulenta ni pudia com la desferra fetal i descomposta d’un avortament. Per això mateix no és d’estranyar que preferís la fantasia abans que aquella monstruosa realitat.
Dins del meu propi imaginari no havia de suportar vincles socials, ni havia de carregar amb persones durant un cert període de temps per culpa d’un instant de descarrega cel·lular. La fantasia també m’estalviava respirar el fètid perfum de l’alè que s’escapava entre gemecs de les profunditats humides dels seus pulmons. Sovint m’havia vist obligat a reprimir-me per tal de no vomitar sobre elles. Per aquells temps, fins i tot, l’idea de deglutir damunt d’elles se’m presentava com una sort de lloança massa elevada per a una desferra genètica adolescent del seu calibratge.
Em vaig decantar per l’eslip vermell.
Em recordava el color dels intestins d’aquell que una vegada rebentà una cabina telefònica d’un cop de cap.
Me’ls vaig posar i, a sobre, els pantalons que la vella bruixa m’havia donat a la cuina, no sense abans haver-los girat deixant al descobert l’estampat militar, evidentment.
Els mitjons escollits per la ocasió també gaudien d’un to roig visceral força atractiu. Hi embotí els peus i em dirigí a l’armari on esperava trobar la samarreta verda que dies abans havia comprat a la nova tenda esportiva del Carrer Central.
Aquella tenda havia aparegut de sobte, sense avisar.
Com una tenda fantasma.
Urpes d’au depredadora a punt d’atacar.
Però tot just la punta dels dits prengué contacte amb l’escamada pell del seu clatell, una altra veu ( potser la de l’antic amic difunt o només la de la seva meitat superior) m’ordenà que no ho fes. Ressonà amb tanta autoritari que ningú hauria estat capaç de desobeir-la.
Així que vaig limitar-me a interrompre la cadena d’intencions i fugir de la cuina. D’aquella cuina on, normalment, una bruixa preparava les seves pocions i on, ara, devorava el fruit de la meva màgia creativa.
M’enfilà cap a la cambra on iniciava i m'acomiadava de cada dia.
El camí era fosc.
Al passar per davant del passadís que duia al bany, hi vaig tornar a sentir aquelles veus que ja m’eren tan familiars. Aquell dia semblaven terriblement actives.
Em cridaven pel nom. Com el so del vent arremolinant-se a l’estret espai entre paret i paret. De fet no semblava pas al gemec d’una ànima en pena.
>>Ddddddaaaannnnnnniiiiieeeeelllllll...Ddddddaaaannnnnniiiiieeeeelllllll...Ddddddaaaannnnnnniiiiieeeeelllllll...<<
L’ambient a la meva habitació seguia sent el mateixa.
Llum suau. Colors càlids. L’aspecte porós i tou de les parets.
Tot seguia absolutament igual que al iniciar-se el dia.
Era hora de vestir-se i, per estrany que pugui semblar, pensava seguir el consell que la vella bruixa m’havia donat.
Al tercer calaix del moble baix que, al costat del llit, feia la funció de tauleta de nit, hi guardava classificada per colors, la roba interior. Parells i parells de mitjons de marques de prestigi ocupaven la meitat esquerra del fons del calaix, l’altre meitat era destinada als calçotets, tots de camal llarg, tret d’un parell d’eslips que em reservava pels dies que havia quedat amb alguna d’aquelles meuques que creien poder treure’n alguna cosa de mi. I no tan sols ho creien sinó que, a més, intentaven treure-la. Hauria estat massa fàcil per elles si en les nostres trobades n’hagués dut posats uns amb camal llarg.
Per algun motiu, sempre que alguna noia intentava iniciar una relació amb mi, es convertia en un ésser repulsivament pesat, que es delia d'ocupar tot l’espai vital que em pertanyia.
El cas, és que les més afortunades aconseguiren compartir més d’un afer carnal amb mi. Fet del que no n’estic gens orgullós.
Ni satisfet.
Rememorant aquelles trobades, trobo que l’única sensació que puc recordar-ne és el fàstic.
Podria dir-se que, per mi, resultaria molt més satisfactori copular amb el plec d’una pilota de goma a mig inflar, que no pas entaforar-me al trau quasi fecal d’un d’aquells engendres de cutis infests. La goma, ni supurava com una ferida purulenta ni pudia com la desferra fetal i descomposta d’un avortament. Per això mateix no és d’estranyar que preferís la fantasia abans que aquella monstruosa realitat.
Dins del meu propi imaginari no havia de suportar vincles socials, ni havia de carregar amb persones durant un cert període de temps per culpa d’un instant de descarrega cel·lular. La fantasia també m’estalviava respirar el fètid perfum de l’alè que s’escapava entre gemecs de les profunditats humides dels seus pulmons. Sovint m’havia vist obligat a reprimir-me per tal de no vomitar sobre elles. Per aquells temps, fins i tot, l’idea de deglutir damunt d’elles se’m presentava com una sort de lloança massa elevada per a una desferra genètica adolescent del seu calibratge.
Em vaig decantar per l’eslip vermell.
Em recordava el color dels intestins d’aquell que una vegada rebentà una cabina telefònica d’un cop de cap.
Me’ls vaig posar i, a sobre, els pantalons que la vella bruixa m’havia donat a la cuina, no sense abans haver-los girat deixant al descobert l’estampat militar, evidentment.
Els mitjons escollits per la ocasió també gaudien d’un to roig visceral força atractiu. Hi embotí els peus i em dirigí a l’armari on esperava trobar la samarreta verda que dies abans havia comprat a la nova tenda esportiva del Carrer Central.
Aquella tenda havia aparegut de sobte, sense avisar.
Com una tenda fantasma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada