1.16 Acomiadaments i, sobretot, control.

Vaig agafar la motxilla i me la vaig penjar a l’esquena.
Semblava molt més lleugera que altres dies, fet que em conduí a pensar que potser el record que tenia d’haver-la omplert, a consciència, no era res més que una altre d’aquelles visions delirants. Una d’aquelles que, de tan en tan, creava el meu cervell malalt de perfecció.

Me la vaig despenjar de l’espatlla deixant-la sobre el llit encara desfet. Més que un llit semblava el jaç que es faria un gos amb una manta vella i atrotinada.
Vaig obrir-la per comprovar que tots els estris, juntament amb els llibres i la llibreta, seguien allí, tal i com recordava que feien a primera hora del matí.
Efectivament, hi eren.
Ordenats per mides. Distribuint el pes.
Contrapesant l’interior de la bossa.
I, damunt de tota la resta, també hi seguia la sorpresa del dia. L’estri de la meva victòria. Sabia que allò em serviria per guanyar-me el respecte que em mereixia. Al menys, el dels meus companys i professors.

Un cop tancada i tornada a penjar a l’esquena, la motxilla semblava pesar un xic més que moments abans. Vaig encaminar-me cap a l’entrada de casa per així iniciar el camí cap a l’institut.
No sense anar a veure, de nou, a la bruixa.

Seguia allà, menjant-se allò que tants esforços m’havia costat elaborar. Devorant-ho mica en mica. Esmicolava les cantonades d’aquelles torrades com una rata rosegaria un tauló de fusta. M’hauria agradat poder marxar de casa amb una altre imatge al cap que la d’una vella dement en el fastigós acte de menjar-se l’esmorzar d’un altre. Però el meu Jo extern, aquell tant repulsivament cavalleresc i educat, m’obligà a presenciar-ho. I no content amb això, obrí la meva boca per començar a pronunciar quelcom similar a:
-Mama, me’n vaig cap a l’insti. Tornaré al migdia... Sobre la una o la una i mitja...
No podia suportar aquella cantarella servicial. Odiava la meva ridícula veu perquè mai m’obeïa. Aquest cop, però, vaig intentar imposar-m’hi, arraconar aquell majordom anglès que dominava la meva boca. Ja paladejava la victòria quan, sorprès de mi mateix, em sentí pronunciar:
-I si es dóna el cas que no t’ennuegues amb la meva torrada, vella estúpida i repugnant, tan de bo que passis el dia més tràgic i agònic de la teva vida.
De puta mare!

Ella ni s’immutà.
Seguia mirant al buit.
Asseguda a una trista cadira metàl·lica plegable. Roent la torrada més ben feta que probablement hagués tastat mai. Havia aconseguit controlar les meves paraules per primer cop en molts anys, però de què collons havia servit? Aquella bruixa inepte no m’escoltava, m’ignorava.
Malgrat tot, esperava que algú altre, més endavant, sí que m’escoltés. Desitjava mostrar al món qui era realment, el seu nou messies, i esperava aconseguir-ho aquell mateix dia.
Vaig caminar fins la porta, la vaig obrir i la vaig tancar tot cridant:
-A prendre pel cul!

1.15- Un glop de realitat.

Vaig decantar-me per les botes altes que tenia arraconades en una cantonada de l’habitació.
Eren un regal del meu pare.
L’últim que m’havia pogut fer en vida.

Semblaven les votes d’un militar i, donat que, la imatge que oferia el conjunt del meu vestuari era la d’un soldat americà acabat d’arribar de violar nenes vietnamites, decidí que seria el millor complement per a la meva disfressa. Seria una veritable llàstima espatllar un bonic uniforme amb un parell de bambes fetes per nens del tercer món.
A l’hora de cordar-me-les em plantejava si, en aquella ocasió, el més adient fóra dur el camal del pantaló tapant el coll de la bota o si, per altre banda, en resultaria una imatge més agressiva dur-los posats per dins de la mateixa. Aquell dia, com podeu comprovar, la meva imatge requeria una dedicació absoluta. Si la gent no em veia com a un jove rebel amarat de violència no aconseguiria acomplir els meus propòsits.
En aquell moment una veu quotidiana, de les que no afectaven gens a les meves decisions, d’aquelles que només m’aconsellaven sense cap mena d’imposició, sense obligar-me a res –més aviat tot al contrari del que feia la veu d’aquell que en vida m’esperava on creua el meu carrer i el Central per anar plegats a classe- m’aconsellà. Veu discreta, que només suggeria quelcom sense esperar res a canvi. Em digué que el millor, segons el seu parer, fóra endinsar els camals a l’interior del coll de les botes i així el conjunt que formaria amb l’estampat militar i els meus músculs oprimits dins la samarreta conformarien un aspecte agressiu i alhora respectable. Respectable... Eren molt bons arguments com per deixar-los a banda, així que em vaig decantar per seguir-li el consell.

Cert és que em sorprengué la calma que experimentava, la profunda tranquil·litat que amarava el meu cos, després d’haver presenciat una topada com la que acabava de viure. Realment, m’estranyà que ni el ritme compassat del meu cor es veies afectat després de retrobar-me amb la reencarnació cefalòpoda del company difunt.
Ni una minúscula gota de suor emergia de les profunditats glandulars del meus porus. Potser degut a que una part del meu seny, aquella part que encara podia controlar, sabia a ciència certa que allò no havia passat, que mai hi havia romàs un monstre penjat a l’armari intentant esgarrapar-me.
Mai m’havia assetjat cap fera des de les profunditats obscures d’aquell, ja antiquat, armari.

També desconfiava bastant de l’existència real d’aquelles veus. De fet, no només en desconfiava, sinó que m’atrevia a afirmar que eren manifestacions obliqües de la meva pròpia forma de pensar. Branques multidireccionals d’una pròpia arrel amb les que impartir-me certes lliçons d’autodisciplina per ajudar-me a portar a terme una vida mitjanament social. Gràcies a Elles la meva mentalitat destructiva no aconseguia veure la llum, oprimien la meva ànsia de violència gratuïta. Foren Elles qui m’agafaren quan intentí seccionar-li la jugular a aquell estranger amb cara de marrà degollat, el maleït dringador de picarols... Gràcies a allò que interpretava com la veu de mon pare i d’aquell amb qui mai acabava una partida d’escacs... A aquell difunt que encara ara...

Estirant-ne els cordons, les botes s’aferraren amb força al voltant del meus turmells. M’obsequiaven amb la pressió reconfortant d’una vena elàstica sobre una torsió muscular.
Un dolor plaent i còmode que m’ajudaria a prendre consciència del que era real (el món, el carrer, el dolor...) i del que només era ficció (la medusa humana en que s’havia convertit el record d’aquell antic amic, la veu del pare desgraciat que morí de por al sentir un tro, el gat que encara no coneixia...)
El dolor em faria tocar de peus a terra durant la resta del dia, o almenys això creia aleshores.

1.14- L'amic amat surt de l'armari.

Es sacsejava violentament.
Una bromera verdosa brollava de la seva boca.

Esfereït, vaig enretirar-me de l’armari i vaig intentar tancar-ne la porta.
Estava totalment despenjada.
Amb forces incitades pel neguit més profund, vaig intentar col·locar la porta de manera que ell no en pogués sortir, però va alçar els braços per aguantar-la amb força. Tot esforç era inútil. Tan sols vaig ser capaç d’enretirar-me’n ràpidament amb l’esperança que fos incapaç de moure’s d’allà.
La porta em va caure a sobre.

La pal·lidesa de la pell del meu amic s’havia esvaït, per deixar pas a un to rosat esquitxat de pigues verdoses, i, a través d’ella, podia veure com hi bategaven venes blaves. Li naixien a les galtes, ramificant-se sota els ulls.
Alçava les mans arquejant els tensos dits anhelant clavar-los dins la meva carn, però des d’on es trobava, li resultava impossible esgarrapar-me. Em sentí fora de perill, però al veure com a la seva cara s’hi estripava en un somriure terriblement dentat, vaig saber que el perill seguia present i que el límit de les seves extremitats no era cap obstacle pels seu propòsits. Volia venjar-se de la meva insolència, deixar-me ben clar que era ell qui manava, que no podia desobeir-lo.
M’havia manat que no obris i, no havent obeït les seves ordres, havia arribat el moment de pagar-ne les conseqüències.

El manyoc intestinal que penjava del seu ventre, gelatinosa cascada de tentacles, començà a vibrar i cargolar-se. Cucs afamats.
Retornat, pel pànic, a l’edat en que creia que un ratolí em recompensava amb cèntims sota el coixí les meves pèrdues dentals, se m’ocorregué que només sota el llit trobaria protecció. Allà sota no podrien ficar-s’hi els tentacles de l’home pop que gaudia fent patir al noi que, en vida, l’hi passava la cafeïna.

Just quan un d’aquells budells s’alçà regalant una mena de fluid blanquinós i es projectà cap al meu coll, vaig precipitar-me a terra. Rodolant, em vaig endinsar a la foscor claustrofòbica de sota el llit.
Allí hi romangué uns instants.
Esperant que un d’aquells tentacles intentés trobar-me i, no aconseguint-ho, s’enretirés decebut.
No aparegué.

Quan vaig sortir de sota el llit sabia que ja no hi seria. Que s’hauria cansat d’esperar i hauria tornat a la caixa de pi on l’havien enterrat. I així era.

Havia desaparegut i en lloc seu m’havia deixat la samarreta verda, comprada a la nova tenda d’esports. La vaig agafar i ma la vaig posar. M’anava bastant justa i això accentuava el meu pit. Se cenyia a tots i cada un dels monts musculars del meu estómac. Les mànigues curtes cobrien una petita porció del braç, deixant al descobert tots els ferms relleus que els recorrien. Una bona compra, sí senyor. Me’n sentia orgullós i m’agradava la suavitat del seu teixit. Molt poca roba m’havia acaronat la pell amb la delicadesa amb que ho havia fet aquella samarreta al posar-me-la, ni tan sols aquell barnús que ara reposava sobre el llit. Una suavitat fresca com la de la seda però alhora exercia una pressió elàstica sobre tot el meu cos que em reconfortava. No vaig poder evitar passar-me la mà per sobre el pit, comprovant la suavitat d’aquell teixit. En fer-ho, un esporàdic calfred nasqué dels meus ronyons i em trepà per la columna vertebral fins a bifurcar-se eclosionant sota les meves orelles.
Encara podia notar el pèl erecte quan em posava les botes.