La torradora m’esperava, sempre fidel, sobre el marbre de la cuina per regalar-me, com sempre, unes torrades al punt. Mentre l’artefacte me les procurava jo acostumava a diluir una cullerada de cafeïna dins d’un got de suc de taronja natural que la nit abans m’havia exprimit personalment.
La seva elaboració no era res de l’altre món. Se separaven dues taronges i es tallaven per la meitat, és prenia una llimona i se li aplicava el mateix procediment, un cop seccionada la fruita calia introduir els quatre mitjos de taronja i un mig de llimona dins l’electrodomèstic ideat per aquestes labors i per art de màgia s’obtindria un deliciós beuratge de propietats antioxidants. La cafeïna, per la seva part, no m’era gens difícil d’obtenir, doncs al treballar ma mare en una farmàcia tenia accés a tot tipus de drogues legals.
Durant una temporada, més breu del que m’hauria agradat, em dedicà a comercialitzar-les. Però tot es va complicar quan el meu únic client n’abandonà el seu consum juntament amb la vida.
Té gràcia la forma en que un pensa fins que algú cau mort a prop seu.
Abans jo era com la resta. Com el ramat d’incompetents que m’envoltaven cada dia al institut. Em distreia com ells. Feia el que ells feien. Fins i tot m’hi reunia per perdre el temps en comunió. Tot canvià però, quan en G.M.E., nat el tres de novembre de mil nou-cents vuitanta, caigué mort el vint-i-cinc de març del mil nou-cents noranta-cinc. Curiosament tot just un any abans que el conserge del institut de les afores del poble em supliqués clemència agenollat davant (i abatut per) la sorpresa que aquell dia havia guardat dins la motxilla.
Era un bon noi.
El meu millor amic, podríem dir.
Fins el vint-i-cinc de març del mil nou-cents noranta-cinc, és clar.
Ens veiem sovint per passar el temps sense fer res en concret. Alguns dies ens dedicàvem a passejar sense un destí clar. Anàvem amunt i avall, recorrent quilòmetres, per acabar tornant de nou al punt de partida sense aconseguir res. En d’altres ocasions jugàvem a escacs, fet del que estàvem orgullosos. Ens semblava una activitat emprenedora i d’un sublim nivell intel·lectual. Però només perdíem el temps. Mai acabàvem les partides i si ho fèiem, sempre acabàvem en taules. Ben pensat, i vist a certa distància temporal, potser no perdíem el temps. L’amenitzàvem. Però de què ens servia? Sovint abandonava les meves obligacions d’estudiant per reunir-me amb ell. Abandonava uns exercicis a mig fer sobre la taula d’estudi per sortir a perdre el temps fent “res important” amb aquell “amic-futur-cadàver” que acabaria sota les rodes d’un camió de mudances guarnint amb les seves entranyes el camí fins a la cabina més propera.
Si hagués sabut que el perdria no m’hagués molestat en dedicar-li tantes tardes. Ni m’hagués molestat en vendre-li tota aquella cafeïna. Per què tants sacrificis? Ara ja no hi és i tot el que vaig dedicar-li s’esfumà amb ell.
Va ser un dia com qualsevol altre. El Sol sortia per l’Est i aproximadament deu hores després es pondria per l’Oest. M’havia llevat com solia fer per aquella època, uns trenta minuts abans que comencessin les classes. És obvi que solia perdre el temps dormint més del necessari. Sovint em despertava molt més cansat que al ficar-me al llit. No em dutxava ni esmorzava abans de sortir de casa. Arreplegava els llibres i els fotia de qualsevol manera a la motxilla. A vegades em deixava l’estoig i havia de fer servir el deteriorat material escolar dels meus companys, cosa que no em preocupava gens ja que el tracte que rebia el meu era el mateix, si no pitjor...
Ell m’esperava a la cantonada, on creuen el meu carrer i el Carrer Central. Vaig saludar-lo com de costum, aixecant la mà plana fins al front i projectant-la en la seva direcció. Ell em retornà la salutació amb idèntic ritual. De lluny, semblava talment un soldat. De ben segur, la imatge que oferiria si hagués arribat a realitzar el servei militar.
La imatge que oferiria si la vida no se l’hi hagués truncat en aquell precís instant.
Un camió de mudances conduït pel que desprès descobriria la policia que fou un alcohòlic reincident, aparegué de sobte on fins feia un moment hi era ell. Va passar tot tan ràpid que juraria que vaig veure desaparèixer i reaparèixer al meu amic en dos llocs diferents en un mateix moment. Segons els informes forenses, el parafangs del camió en qüestió el seccionà per la meitat i el projectà de cintura amunt fins a una cabina de telèfon, un carrer més enllà, pel que fa a les cames es quedaren cargolades als baixos del vehicle. La cabina ja no hi és. Va quedar destrossada per la col·lisió amb el cos del meu amic i la van retirar. Mai més n’hi van tornar a posar cap. Realment és una llàstima.
Segons deien, no va patir gens. Mort a l’acte. Ara em pregunto si realment m’importa saber si va patir o no. De fet, m’interessaria saber-ho si ell seguis aquí. Però de què em serveix saber-ho, ara. Ja no existeix. No és res important a la meva vida ni hauria de ser-ho per ningú. Ja no forma part de la humanitat. És matèria. O energia... Forma part d’una altra entitat. És àtoms...
Les torrades ja estaven llestes.
Acostumava a menjar-me-les soles. Però aquell dia era especial i necessitava més forces que mai.
La seva elaboració no era res de l’altre món. Se separaven dues taronges i es tallaven per la meitat, és prenia una llimona i se li aplicava el mateix procediment, un cop seccionada la fruita calia introduir els quatre mitjos de taronja i un mig de llimona dins l’electrodomèstic ideat per aquestes labors i per art de màgia s’obtindria un deliciós beuratge de propietats antioxidants. La cafeïna, per la seva part, no m’era gens difícil d’obtenir, doncs al treballar ma mare en una farmàcia tenia accés a tot tipus de drogues legals.
Durant una temporada, més breu del que m’hauria agradat, em dedicà a comercialitzar-les. Però tot es va complicar quan el meu únic client n’abandonà el seu consum juntament amb la vida.
Té gràcia la forma en que un pensa fins que algú cau mort a prop seu.
Abans jo era com la resta. Com el ramat d’incompetents que m’envoltaven cada dia al institut. Em distreia com ells. Feia el que ells feien. Fins i tot m’hi reunia per perdre el temps en comunió. Tot canvià però, quan en G.M.E., nat el tres de novembre de mil nou-cents vuitanta, caigué mort el vint-i-cinc de març del mil nou-cents noranta-cinc. Curiosament tot just un any abans que el conserge del institut de les afores del poble em supliqués clemència agenollat davant (i abatut per) la sorpresa que aquell dia havia guardat dins la motxilla.
Era un bon noi.
El meu millor amic, podríem dir.
Fins el vint-i-cinc de març del mil nou-cents noranta-cinc, és clar.
Ens veiem sovint per passar el temps sense fer res en concret. Alguns dies ens dedicàvem a passejar sense un destí clar. Anàvem amunt i avall, recorrent quilòmetres, per acabar tornant de nou al punt de partida sense aconseguir res. En d’altres ocasions jugàvem a escacs, fet del que estàvem orgullosos. Ens semblava una activitat emprenedora i d’un sublim nivell intel·lectual. Però només perdíem el temps. Mai acabàvem les partides i si ho fèiem, sempre acabàvem en taules. Ben pensat, i vist a certa distància temporal, potser no perdíem el temps. L’amenitzàvem. Però de què ens servia? Sovint abandonava les meves obligacions d’estudiant per reunir-me amb ell. Abandonava uns exercicis a mig fer sobre la taula d’estudi per sortir a perdre el temps fent “res important” amb aquell “amic-futur-cadàver” que acabaria sota les rodes d’un camió de mudances guarnint amb les seves entranyes el camí fins a la cabina més propera.
Si hagués sabut que el perdria no m’hagués molestat en dedicar-li tantes tardes. Ni m’hagués molestat en vendre-li tota aquella cafeïna. Per què tants sacrificis? Ara ja no hi és i tot el que vaig dedicar-li s’esfumà amb ell.
Va ser un dia com qualsevol altre. El Sol sortia per l’Est i aproximadament deu hores després es pondria per l’Oest. M’havia llevat com solia fer per aquella època, uns trenta minuts abans que comencessin les classes. És obvi que solia perdre el temps dormint més del necessari. Sovint em despertava molt més cansat que al ficar-me al llit. No em dutxava ni esmorzava abans de sortir de casa. Arreplegava els llibres i els fotia de qualsevol manera a la motxilla. A vegades em deixava l’estoig i havia de fer servir el deteriorat material escolar dels meus companys, cosa que no em preocupava gens ja que el tracte que rebia el meu era el mateix, si no pitjor...
Ell m’esperava a la cantonada, on creuen el meu carrer i el Carrer Central. Vaig saludar-lo com de costum, aixecant la mà plana fins al front i projectant-la en la seva direcció. Ell em retornà la salutació amb idèntic ritual. De lluny, semblava talment un soldat. De ben segur, la imatge que oferiria si hagués arribat a realitzar el servei militar.
La imatge que oferiria si la vida no se l’hi hagués truncat en aquell precís instant.
Un camió de mudances conduït pel que desprès descobriria la policia que fou un alcohòlic reincident, aparegué de sobte on fins feia un moment hi era ell. Va passar tot tan ràpid que juraria que vaig veure desaparèixer i reaparèixer al meu amic en dos llocs diferents en un mateix moment. Segons els informes forenses, el parafangs del camió en qüestió el seccionà per la meitat i el projectà de cintura amunt fins a una cabina de telèfon, un carrer més enllà, pel que fa a les cames es quedaren cargolades als baixos del vehicle. La cabina ja no hi és. Va quedar destrossada per la col·lisió amb el cos del meu amic i la van retirar. Mai més n’hi van tornar a posar cap. Realment és una llàstima.
Segons deien, no va patir gens. Mort a l’acte. Ara em pregunto si realment m’importa saber si va patir o no. De fet, m’interessaria saber-ho si ell seguis aquí. Però de què em serveix saber-ho, ara. Ja no existeix. No és res important a la meva vida ni hauria de ser-ho per ningú. Ja no forma part de la humanitat. És matèria. O energia... Forma part d’una altra entitat. És àtoms...
Les torrades ja estaven llestes.
Acostumava a menjar-me-les soles. Però aquell dia era especial i necessitava més forces que mai.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada