1.3- Emmirallaments i conglomerats.

Era incapaç d’imaginar-me la reacció dels meus companys i fins i tot del professorat al veure allò que tants esforços m’havia costat aconseguir. Allò que semblava real encara que només fos una il·lusió.

A tres quarts de vuit, com cada dia, em ficava a la dutxa.
Però no sense haver-me fet abans la revisió diària davant del mirall. Res important. Una inspecció rutinària com la que poden fer-se tots els adolescents d’ara i sempre nus davant d’un mirall.
Certament, despullat guanyava bastant.
Les formes fibroses i virils de la meva secció pectoral m’atorgaven un toc d’agressivitat i salvatgisme que a poca dona no aconseguiria posar a to. Solia imaginar quina seria la reacció de qualsevol noia de la classe si un dia em presentés completament nu davant seu. De ben segur, no podria resistir tocar amb la seva suau i pecaminosa mà (aquella mà amb la que tants cops s’havia acaronat cercant allò que secretament anhelava) aquella duplicada massa musculosa i ferma en que es bifurcava el meu pit. No podria estar-se d’acaronar-me l’abdomen fent lliscar els seus fràgils i tremolosos dits per cada una de les depressions que delimitaven la quadrícula dels meus músculs abdominals, deixant-los enredar, subtilment, dins la pulcra selva pelvica i aferrant, a la fi, amb força i desesperació la meva enorme i sumptuosa virilitat, guiant-se pels camins d’una bategant i pura follia instintiva.
Sovint fantasiava amb escenes com aquella. A voltes amb una companya determinada a voltes amb un conglomerat intermitent, nat de la fusió de faccions d’unes i altres en un mateix cos impossible/perfecte.
Fet del que mai he estat orgullós.

De fet, en ocasions em preocupava aquella obsessió pel que feia a la perfecció del meu cos, però a la fi sempre me n’oblidava. No calia preocupar-me, certament el meu cos era de lluny el millor que corria pel institut.

Un cop a la dutxa em veié amb l’obligació de procedir amb l’evacuació de les segregacions fertilitzants que s’havien anat sintetitzant al meu organisme durant l’emmirallament fantasiós. Com que en aquestes labors hi invertí, aproximadament, cinc minuts del temps de dutxa vaig haver de prosseguir amb un bany força superficial. No gaudia del temps necessari per practicar un acte higiènic intens, no podia permetre’m la abrasiva frega d’espatlles amb esponja natural que habitualment em practicava, ni el tractament amb sabó (també natural) que m’aplicava a al zona pectoral per gaudir d’una pell més terça i suau, ni tampoc hi havia temps per dur a terme el meticulós ensabonat amb xampú d’extractes de romaní del pèl púbic i les aixelles. Aquesta era la part que més greu em va saber eludir. Amb ella aconseguia una suavitat que ben pocs, per no dir cap, dels meus companys coneixia. Cap dels meus companys s’havia rentat mai l’entrecuix ni les aixelles amb xampú (i molt menys amb xampú de tant bona qualitat). Era un fet palpable. Només calia fixar-se en l’obsessió que semblaven demostrar per gratar-se com gossos sarnosos. No tolerava aquella fal·lera per gratar-se el paquet a tota hora. Es grataven a l'entrar a classe, es grataven al sortir-ne, es grataven a l’hora de dinar, durant els exàmens, mentre fumaven d’amagat als lavabos... No podia suportar-ho. Em treia realment de polleguera. Era una situació tan repugnant estar parlant amb un d’ells i que comencés a fer-ho...
Un cop gairebé se’m va passar per alt.

1.2- Tocant de peus a terra.

La finestra revelava un dia clar i assolellat. Els ocells interpretaven el seu alegre repertori de xiulets matutins anunciant un nou dia que naixia per a tothom.
La perfecció semblava amarar-ho tot.

Fins i tot havent-me aixecat i posat els peus descalços a terra, les rajoles no em mossegaren gèlides com acostumaven a fer, en aquesta ocasió m’acaronaren amb reconfortant tebiesa. Acollidores i gentils. Realment el dia estava gaudint d’un pròleg extraordinàriament meravellós.
Recordava matins hivernals on, de bon matí, la llum del Sol era tan sols un mite. Un mite que esdevindria fet palpable hores més tard, sobre dos quarts de nou o de deu. Recordava aquells dies de fred, on la temperatura infra-zero marcada pel termòmetre em bufetejava la cara tant sols retirar-me’n els llençols i les mil agulles que es clavaven profundament a la carn tot just posar els peus a terra...
Aquella gèlida i aguda penetració fortuïta.
Mirava al meu voltant tot recordant les tonalitats blavobscures que adquirien les parets i els mobles a conseqüència de la fredor ambiental. En aquella ocasió, però, l’habitació se’m presentava lluny de tota característica antàrtica; les parets, els mobles i tots els objectes, formaven una massa de tonalitats pastel esquitxades per inquietes i blanques taques d’espectral lluminositat. Aquella habitació, que dies enrere tenia més d’iglú que de dormitori, havia adquirit l’acollidor aspecte d’una caseta revestida de cotó. Com l’habitació més luxosa i reconfortant del millor hospital psiquiàtric per a bojos rics que hi pogués haver al món.

Passava mitja hora de les set.
Dos quarts de vuit: la primera hora tocada pel meu rellotge intern. Feia tant de temps que em llevava a aquella hora, que creure en l’existència d’alguna hora pretèrita a ella se’m feia gairebé impossible.
Dos quarts de vuit.
L’hora de partida. La inauguració de tots els dies. Tret és clar, dels caps de setmana que solien iniciar-se cap al migdia... Tret és clar, d’aquells en que obligacions externes (com ara: bodes, bateigs, funerals, dinars familiars i un ampli etcètera d’esdeveniments putatius) no m’obliguessin a iniciar el dia en hores més matinals.
És estranya la sensació d’irrealitat que adquireixen els dies festius en que et veus obligat a matinar. Tot és tant fictici... Com si visquessis un somni d’aquells en els que ets perfectament conscient que ho és, que res del que està passant és real, però no en pots estar del tot segur. Els caps de setmana en els que un matina passen a ser un dubte ontològic del que no podràs sortir fins que no n’adquireixes proves, com per exemple: les fotografies que dies desprès et mostraran efectivament que havies assistit a la boda de la teva cosina llunyana (de la que, per cert, mai havies sentit a parlar... i molt probablement mai ho tornaràs a fer).

Eren dos quarts de vuit i vaig emprendre la posada en escena del meu paper rutinari.
En primer lloc, arreglar la motxilla.
Col·locar-hi, ordenar i classificar tots els llibres corresponents a les classes que se m’impartirien aquella jornada. Sense oblidar distribuir el pes per fer-me’n menys incòmode i dolorós el seu transport, tot tenint en compte de col·locar-ho tot de forma regular, amb un ordre establert per mides i costosament apurat amb l’objectiu de no notar cap mena de bony o punxa al carregar-ho. En definitiva, tot molt ben posat. A consciència. L’estoig a la butxaca petita. A dins, els llibres ordenats per mides reservant el fons a la llibreta de pagines multicolors i quadriculades que ben ubicada exerciria la funció de base per l’esquena privant-me així de doblegar-la inadequadament, a diferència del que feien tots els meus companys (si tots haguessin fet com jo, ara s’estalviarien un munt de diners en fisioterapeutes).
Finalment, damunt de tot, hi col·locaria la sorpresa del dia.

1.1- Reflexió a trenc d’alba.

El dia despuntava.
Naixia de nou com tants cops ho havia fet, com tants cops ho faria.
El llit, rebregat però acollidor semblava adherir-se al meu cos com una extensió de la meva pell, com un òrgan desenvolupat durant la nit. El recordo afamat de mi i em recordo afamat d’ell. Resultava tan dur abandonar-lo... Se’m passà pel cap no aixecar-me aquell matí; quedar-me dins seu per sempre, fingir la primera dolència que se m’ocorregués i restar en la pau inconscient fins a la fi dels meus dies... però l’imponent arquitectura del Institut se m’aparegué evaporant aquelles narcòtiques reflexions enciseres. Trencant el llaç simbiòtic que semblava lligar-me als llençols.
Aquell matí, el fet d’anar al institut em resultava terriblement atractiu.
Calia prendre una decisió, no tan trivial com podria semblar. Llevar-me o seguir dormint. Una decisió de vital importància. Decisions... Ara me n’adono de la curiosa obsessió que l’home sembla patir vers les decisions. Sempre vol decidir-ho tot; decidim si volem seguir endavant amb les nostres empreses o bé rendir-nos i abandonar-les. Intentem fins i tot decidir com transcorreran les nostres vides i en ocasions les dels que ens envolten. Decidim si ens ha afavorit la fortuna o bé si ens cal compadir-nos pel nostre mal fat; decidint, finalment, consolar-nos perquè hem decidit prèviament que les nostres decisions han estat infortunades i, a la fi, hem decidit que per això som uns fracassats. En fi...
Cada dia que passa se’ns esmuny entre els dits saltant de decisió en decisió. Decidim decidir. Decidim deixar de decidir...

Jo, en aquella ocasió, decidí llevar-me.
Hi havia assumptes pendents que calia resoldre el més aviat possible. Posposar-los hauria representat, en el més segur dels casos, deixar-los de banda per sempre, com tantes altres idees bandejades tantes altres vagades. M’havia marcat una fita i era la meva obligació assolir-la aquell mateix dia. Aquell, esdevindria el dia gloriós on el meu geni seria públicament reconegut! Passaria a ser un ídol, un exemple a seguir, un líder, El Líder. El puto amo!
El puto amo...
Si més no, això creia.

PRÒLEG

M’envolten la pau i la serenitat, acaronant-me còmodament com un suau i càlid barnús de cotó. Fins a cert punt esponjós, fins a cert punt opressor. Cap interferència aliena a la meva actual forma de viure és capaç d’estripar aquesta matriu suau on visc submergit. Res pot esquerdar aquesta plàcida suavitat existencial... Res. Ni les veus ni els miratges, perquè s’han fos. S’han esmunyit entre la sorra, lluny, ben lluny de mi, com l’aigua d’una pluja passada amarada al racó més profund i oblidat de la terra.
Ara tot és nítid i real.
Net i clar.

Ja no gaudeixo de la llibertat de la joventut... però potser és el millor. Potser era d’aquella llibertat del que havia de fugir; de l’amplia gama de possibilitats que em torbaven fins corrompre’m l’ànima. Sé que vaig arribar a ser un ésser inhumà... capaç d’odiar i menystenir a la meva pròpia espècie. He de viure amb el pes de tot aquell odi a la meva consciència, però aquí dins el món és diferent i m’és més senzill de superar. Ja no estic sol perquè n’hi ha molts com jo que m’acompanyen. Junts compartim aquesta utopia on la follia es dissol lentament, plaent com un flux continu d’endorfines que s’estén espès per dins dels nostres organismes.
Malgrat tot, no crec que el que va passar s’esdevingués per culpa de l’entorn on em movia al llarg d’aquells tèrbols anys. Seria massa senzill exculpar-me així. L’entorn res hi tingué a veure. El món no en fou el culpable. Si més no, el món on vivien la resta d’homes i dones, on havia viscut el meu pare i on vivia realment la meva mare... On vivia el gos de la veïna que cada dia se’ns pixava a la porta.
No. L’únic entorn culpable de la meva bogeria era una quimera que el meu cervell creà exprimint les seves parts més toves i podrides. Un entorn líquid del que se n’havia destil·lat l’amor per tal d’assecar-me el cor. Als meus ulls, malalts d’odi, hi cristal·litzaren lents amorfes que m’oferien la visió distorsionada d’un món on cap emoció semblava florir...
Tret de l’odi i la por.

Ara sé que tot allò pel que lluitava, tot el que creia... era fruit d’un ego alimentat mòrbidament.

La meva història està tacada de sang, una sang que ara em pregunto fins a quin punt era real... Ara em pregunto tantes coses... Per què vaig decidir seguir un camí escarpat i tortuós en comptes de prendre una senda més plenera i emocionalment equilibrada? Suposo que un no pot escollir el camí a seguir; que això és cosa del destí i res hi podem fer a la fi. Suposo que el meu cervell estava ferit per algun mal desconegut que poblava el meu món d’infinites criatures repugnants i afamades, disposades a fer de mi un jove sociòpata.

Tot començà un matí.
Un entre tants.