1.13- Un bon consell de pare i amic.

Plantat davant la porta de l’armari vaig comprovar que la intensitat de la llum de l’habitació disminuïa considerablement. Aquest fet era provocat, m’imaginava, per algun núvol esporàdic que es col·locava casualment entre el Sol i la finestra.
Per uns instants vaig quedar-me gairebé a les fosques.
No em preocupà gens.
La llum era suficient per seguir vestint-me sense haver d’encendre la làmpada i obtenir-ne uns resultats excel·lents.

Allargat el braç, amb la mà gairebé palpant la maneta de la porta, un formigueig gèlid s’enfilà pel meu clatell eriçant el pèl que trobava al seu camí.
De nou feu presència una d’aquelles veus.
Mon pare, m’aconsellava que no l’obrís.

Immòbil durant el que suposo foren uns segons (encara que per a mi es prolonguessin com hores), vaig intentar descobrir a què treia cap aquell sobtat consell. Què podia passar si obria l’armari? Potser es tractava d’una prova de fe que em plantejava el progenitor des del més enllà. :“A veure si tens pebrots de no acceptar un consell del teu difunt pare, fillet”.
Per sobre de tot no podia passar per alt el fet que fou mon pare qui em parlà. Prenent-se les molèsties d’establir contacte amb mi per aconsellar-me sobre dur a terme o no una acció insignificant. No creia que ningú fos capaç de interrompre el seu somni etern per advertir al seu psicòtic fill de no obrir la miserable porta d’aquell trist armari que coneixia des de petit. El record a la por que als cinc anys experimentava vers aquell moble m’inundà la memòria. Por a un possible monstre llefiscós, purulent i fètid, sorgint-ne per devorar-me.
Monstre d’aparença repugnant i naturalesa genital.

No podia limitar-me a restar expectant, immòbil davant d’aquella porta, mirant-la desconfiat i replantejant-me l’existència d’aquells monstres que temia de petit.
Necessitava obrir l’armari.
Agafar la samarreta nova i completar la meva indumentària.
Així que vaig empunyar la maneta.

En fer-ho, un llamp em recorregué les venes partint del palmell de la mà fins anar a petar sota els ulls, similar a una descàrrega elèctrica de poca intensitat o... a un cop al colze. Podia tractar-se d’una nova advertència. Calia replantejar-se el fet d’obrir la porta. No ho podia passar per alt.
Rere una curta però intensa reflexió em decidí a fer-ho, no podia permetre’m el luxe d’eludir aquest pas i passejar amb el tors nu pel món que ara es llevava.
De nou una veu em ressonà al cap.
La d'aquell que jubilà la cabina del Carrer Central.

Ell, però, no m’aconsellava no obrir l’armari. Es limitava a prohibir-m’ho rotundament.
Naturalment, la seva prohibició, per mi, mancava d’autoritat. Estava encoleritzat amb ell aquell matí. M’havia interromput quan intentava escanyar a la bruixa i això m’havia deixat un regust amarg al paladar. Aquest cop, definitivament, no l’hi faria cas. Potser així em desempallegaria d’aquella amargor. Per què hauria de fer-ne cas? Al cap i a la fi no era més que una veu. Quin mal em podia fer? Cridar-me a l’orella? I mon pare?...
M’havia advertit, sí. Però si ja no li feia cas quan encara era viu, per què l’hi hauria de fer aleshores, ja mort?

La veu del difunt amic torna a gemegar, més imperativa que abans. Cada cop més amenaçadora. Repetint una i una altre vegada el mateix:
“No obris la puta porta del cony d’armari... No-obris-la-puta-porta-del-cony-d’armari.”
A més prohibició més ganes per fer-ho.

Un cop ho havia dit tres cops més, vaig obrir decididament la porta, arrancant-la de les frontisses. Vaig lamentar-me d’haver-ho fet i no precisament per la destrossa.

Dins, era fosc.
Fosca total. Omplint-lo, convertint-lo en caverna profunda.
S’hi entreveia una estrany manyoc pendolant, d’un to més fosc encara.
Alguna cosa es gronxava allà dins.

El núvol que obstruïa el Sol començà a retirar-se i la llum tornà a escolar-se a través del vidre de la finestra.
El manyoc irreconeixible anà adquirint, aleshores, un to gris amb lleus vestigis de color, fins que passà de ser una massa informe de la negror més absoluta a un cos irregular i acolorit.
La part inferior fou la primera en ressaltar.
Era del to roig dels mitjons que duia posats.

Allò que en penombra era indesxifrable seguia sent-ho banyant amb la llum que hi picava. Era incapaç de reconeixia el que intuïa. Em sentia fora de lloc, dins un somni on malgrat trobar-me en un lloc conegut era incapaç de reconèixer el que hi trobava.
No recordava haver penjat mai res d’aquell color dins l’armari.
Fins que la llum no s’endinsà més a la caverna i la il·luminà per complert no vaig adonar-me de què era allò que s’hi gronxava.

Del seu ventre en penjaven els roijos tentacles de bèstia primigènia, híbrida entre home i pop. Una fera mitològica encara desconeguda. Una criatura del infern amb rostre conegut. Allò que feia un moment era una massa negra i pendolant, ara era la part superior del cadàver del meu antic comprador de cafeïna, penjada de la barra on normalment hi havia les meves samarretes i camises.
La cara esmorteïda i xuclada era pàl·lida com la llet, les seves faccions s’exageraven al màxim en una grotesca caricatura.
L’impacte del retrobament m’impedí, en un primer moment, sentí cap mena de por, però no vaig trigar gaire a ofegar-me dins les aigües de la mar del pànic. Una por que mai havia sentit abans, ni tan sols el dia de la turmenta. No es degué a la presència d’un mort al meu armari, sinó a que aquell mort començà a tremolar com si patís un atac epilèptic.

1.12- Plecs i traus.

M’atansà cap a ella lentament, amb les mans alçades i rígides.
Urpes d’au depredadora a punt d’atacar.

Però tot just la punta dels dits prengué contacte amb l’escamada pell del seu clatell, una altra veu ( potser la de l’antic amic difunt o només la de la seva meitat superior) m’ordenà que no ho fes. Ressonà amb tanta autoritari que ningú hauria estat capaç de desobeir-la.
Així que vaig limitar-me a interrompre la cadena d’intencions i fugir de la cuina. D’aquella cuina on, normalment, una bruixa preparava les seves pocions i on, ara, devorava el fruit de la meva màgia creativa.
M’enfilà cap a la cambra on iniciava i m'acomiadava de cada dia.

El camí era fosc.
Al passar per davant del passadís que duia al bany, hi vaig tornar a sentir aquelles veus que ja m’eren tan familiars. Aquell dia semblaven terriblement actives.
Em cridaven pel nom. Com el so del vent arremolinant-se a l’estret espai entre paret i paret. De fet no semblava pas al gemec d’una ànima en pena.
>>Ddddddaaaannnnnnniiiiieeeeelllllll...Ddddddaaaannnnnniiiiieeeeelllllll...Ddddddaaaannnnnnniiiiieeeeelllllll...<<

L’ambient a la meva habitació seguia sent el mateixa.
Llum suau. Colors càlids. L’aspecte porós i tou de les parets.
Tot seguia absolutament igual que al iniciar-se el dia.

Era hora de vestir-se i, per estrany que pugui semblar, pensava seguir el consell que la vella bruixa m’havia donat.

Al tercer calaix del moble baix que, al costat del llit, feia la funció de tauleta de nit, hi guardava classificada per colors, la roba interior. Parells i parells de mitjons de marques de prestigi ocupaven la meitat esquerra del fons del calaix, l’altre meitat era destinada als calçotets, tots de camal llarg, tret d’un parell d’eslips que em reservava pels dies que havia quedat amb alguna d’aquelles meuques que creien poder treure’n alguna cosa de mi. I no tan sols ho creien sinó que, a més, intentaven treure-la. Hauria estat massa fàcil per elles si en les nostres trobades n’hagués dut posats uns amb camal llarg.

Per algun motiu, sempre que alguna noia intentava iniciar una relació amb mi, es convertia en un ésser repulsivament pesat, que es delia d'ocupar tot l’espai vital que em pertanyia.
El cas, és que les més afortunades aconseguiren compartir més d’un afer carnal amb mi. Fet del que no n’estic gens orgullós.
Ni satisfet.
Rememorant aquelles trobades, trobo que l’única sensació que puc recordar-ne és el fàstic.
Podria dir-se que, per mi, resultaria molt més satisfactori copular amb el plec d’una pilota de goma a mig inflar, que no pas entaforar-me al trau quasi fecal d’un d’aquells engendres de cutis infests. La goma, ni supurava com una ferida purulenta ni pudia com la desferra fetal i descomposta d’un avortament. Per això mateix no és d’estranyar que preferís la fantasia abans que aquella monstruosa realitat.
Dins del meu propi imaginari no havia de suportar vincles socials, ni havia de carregar amb persones durant un cert període de temps per culpa d’un instant de descarrega cel·lular. La fantasia també m’estalviava respirar el fètid perfum de l’alè que s’escapava entre gemecs de les profunditats humides dels seus pulmons. Sovint m’havia vist obligat a reprimir-me per tal de no vomitar sobre elles. Per aquells temps, fins i tot, l’idea de deglutir damunt d’elles se’m presentava com una sort de lloança massa elevada per a una desferra genètica adolescent del seu calibratge.

Em vaig decantar per l’eslip vermell.
Em recordava el color dels intestins d’aquell que una vegada rebentà una cabina telefònica d’un cop de cap.
Me’ls vaig posar i, a sobre, els pantalons que la vella bruixa m’havia donat a la cuina, no sense abans haver-los girat deixant al descobert l’estampat militar, evidentment.
Els mitjons escollits per la ocasió també gaudien d’un to roig visceral força atractiu. Hi embotí els peus i em dirigí a l’armari on esperava trobar la samarreta verda que dies abans havia comprat a la nova tenda esportiva del Carrer Central.

Aquella tenda havia aparegut de sobte, sense avisar.
Com una tenda fantasma.