Dins un petit armari, just al costat del marbre, s’hi encaixava l’assortit de viandes típiques d’un esmorzar comú. Productes que en altres ocasions no m’hauria pogut mirar directament sense palesar-ne l’extrema repulsa que em provocaven.
Aquell matí però, gaudien d’un atractiu magnètic, quasi eròtic, que m’atreia irremeiablement a consumir-los.
Obrint la porteta de l’armariet, un fortuït calfred em recorregué l’espinada, me’l produí l’esmolada agudesa del grinyol les frontisses. No havia sentit aquell xiscle metàl·lic des de temps immemorables. De fet, no recordava el darrer cop que aquell petit armari fou obert per mà meva. Ni tan sols recordava si, realment, l’havia obert mai.
A l’interior m’hi esperaven infinits productes empallegosos, embassats amb plàstics multicolors:
Pots de vidre reblerts de mel de tonalitats i densitats diverses.
Fileres de capses amb motius campestres, farcides de galetes multiformes.
Infinitat de taules de xocolata, abastant totes les variants del mercat.
...
Vaig decantar-me per un dels múltiples pots de mel.
Era d’un to rogenc, com de melmelada de maduixa (de la que, per cert, també n’hi havia un pot a l’armariet ocult rere una de les capces de galetes). Vaig obrir-lo tot atansant-hi el nas per poder-ne paladejar l’amargor del seu flaire. Se’n desprenia una olor terrible, com si dugués anys tancada. Com si mai l’hagueren obert abans i l’aroma s’hi hagués anat tornant cada cop més intensa. Fermentada. Sobreexposada a sí mateixa. Concentrada durant segles, lluny de l’abast de l’home, lluny de la llum del sol, al marge del temps. A cada dia passat havia augmentat geomètricament el volum de la seva fortor; duplicada d’un dia per l’altre, multiplicada per quatre a l’endemà, augmentant vuit vegades al dia següent... així periòdicament... dia rere dia... Fins a l’instant precís en que vaig obrir el pot, deslliurant la sobrecarrega aromàtica que fins aleshores havia aclaparat l’interior d’aquell envàs. Una aroma tant densa que sobrepassava la solidesa i espessor de la mel que la desprenia.
El torrent aromàtic penetrava furtivament dins les fosses nassals irritant-me la pituïtària, deixant-la en carn viva, erosionant-me el cervell i col·lapsant-me la ment.
M’estava col·locant.
Vaig empunyar un ganivet que, malgrat no l’hagués vist fins aleshores, romania damunt del marbre des de ves a saber quan. Estava net. Era lluent. D’acer inoxidable amb fulla dentada en ondulacions serrades com les dents d’un tauró de llauna.
Reflectit sobre la superfície allargassada i un xic picada per l’ús, podia contemplar-hi el distorsionat reflex del meu rostre. M’estirava les galtes i m’esclafava el crani atribuint-me l’aspecte d’un gripau.
Els reflexes sobre superfícies on normalment un no s’hi emmiralla, sempre em feien pensar en la possibilitat de l’existència d’una realitat absoluta. Un “indret” on, ni tan sols, el que veia en aquell moment podria ser cert. Una realitat on el meu aspecte seria el del reflex del ganivet. L’increïble noi gripau. On el concepte de distorsió seria el que nosaltres, els habitants d’aquest pla dimensional, interpretem com “normalitat”.
Aquest pensament m’inquietà durant uns deu segons aproximadament, però vaig bandejar-los i entrar en raó com qui es desperta amb un raig d’aigua gèlida.
Prosseguí amb la meticulosa elaboració del meu esmorzar.
El meu darrer esmorzar a casa.
Les torrades reposaven en un plat pla de porcellana, decorat amb una sanefa daurada que intentava imitar l’estil barroc (però no ho aconseguia, el barroc mai hauria acceptat una sanefa daurada sobre un fons tant llis i radiantment blanc com a part integrant del seu patrimoni artístic). La sanefa, que podia apreciar lleugerament oculta rere les angulades cantonades de les torrades, delimitava el perímetre del plat amb boniques ramificacions entrecreuades, simulant una corona d’espines.
Em disposava a menjar les torrades. Aquelles energètiques llesques que m’aportarien els hidrats de carboni necessaris per iniciar la jornada. Però abans vaig endinsar el ganivet dins l’espessa mel que respongué al meu atac amb un humit espetec salival.
L’agudesa del punyal penetrava fàcilment dins aquella substància, com si travessés un dau de mantega amb una vareta incandescent. I aleshores l’olor s’intensificà escapant-se de les entranyes putrefactes d’aquell fluid.
Un mareig espontani se m’enfilà per l’estómac fins copejar-me el paladar amb una compulsiva arcada que amb sacsejà de dalt a baix tot precipitant-me cap al marbre, però no fou suficientment forta com per produir-me el vòmit.
Malgrat la repulsa que manifestava el meu cos vers aquell producte, vaig entestar-me a seguir amb els meus propòsits.
Vaig prendre una mica de mel amb el ganivet i estendre-la per damunt la torrada... lentament... sense recolzar l’estri d’acer inoxidable sobre la cruixent superfície. La mel lliscava, impregnant la porositat de cada llesca, estucant-les amb un to roig ataronjat extremadament atractiu.
En un moment l’olor ja era gairebé imperceptible.
Tenyida d’un to agradable.
Damunt del marbre, el got amb taronjada (adobada amb dues cullerades de cafeïna), al seu costat, el plat amb dues torrades al punt, deliciosament untades.
El següent pas en seria la ingesta.
Però no fou així.
Sempre havia viscut amb els pares. Quin remei? Em mantenien. M’oferien un sostre i menjar a taula. Podríem dir que vivia en estat de parasitisme total i, com a bon paràsit, m’enriquia d’ells sense oferir res a canvi. Em limitava a viure beneficiant-me al màxim de la seva bondat.
Això no duraria eternament.
De fet, no duraria gaire més.
Aquell matí però, gaudien d’un atractiu magnètic, quasi eròtic, que m’atreia irremeiablement a consumir-los.
Obrint la porteta de l’armariet, un fortuït calfred em recorregué l’espinada, me’l produí l’esmolada agudesa del grinyol les frontisses. No havia sentit aquell xiscle metàl·lic des de temps immemorables. De fet, no recordava el darrer cop que aquell petit armari fou obert per mà meva. Ni tan sols recordava si, realment, l’havia obert mai.
A l’interior m’hi esperaven infinits productes empallegosos, embassats amb plàstics multicolors:
Pots de vidre reblerts de mel de tonalitats i densitats diverses.
Fileres de capses amb motius campestres, farcides de galetes multiformes.
Infinitat de taules de xocolata, abastant totes les variants del mercat.
...
Vaig decantar-me per un dels múltiples pots de mel.
Era d’un to rogenc, com de melmelada de maduixa (de la que, per cert, també n’hi havia un pot a l’armariet ocult rere una de les capces de galetes). Vaig obrir-lo tot atansant-hi el nas per poder-ne paladejar l’amargor del seu flaire. Se’n desprenia una olor terrible, com si dugués anys tancada. Com si mai l’hagueren obert abans i l’aroma s’hi hagués anat tornant cada cop més intensa. Fermentada. Sobreexposada a sí mateixa. Concentrada durant segles, lluny de l’abast de l’home, lluny de la llum del sol, al marge del temps. A cada dia passat havia augmentat geomètricament el volum de la seva fortor; duplicada d’un dia per l’altre, multiplicada per quatre a l’endemà, augmentant vuit vegades al dia següent... així periòdicament... dia rere dia... Fins a l’instant precís en que vaig obrir el pot, deslliurant la sobrecarrega aromàtica que fins aleshores havia aclaparat l’interior d’aquell envàs. Una aroma tant densa que sobrepassava la solidesa i espessor de la mel que la desprenia.
El torrent aromàtic penetrava furtivament dins les fosses nassals irritant-me la pituïtària, deixant-la en carn viva, erosionant-me el cervell i col·lapsant-me la ment.
M’estava col·locant.
Vaig empunyar un ganivet que, malgrat no l’hagués vist fins aleshores, romania damunt del marbre des de ves a saber quan. Estava net. Era lluent. D’acer inoxidable amb fulla dentada en ondulacions serrades com les dents d’un tauró de llauna.
Reflectit sobre la superfície allargassada i un xic picada per l’ús, podia contemplar-hi el distorsionat reflex del meu rostre. M’estirava les galtes i m’esclafava el crani atribuint-me l’aspecte d’un gripau.
Els reflexes sobre superfícies on normalment un no s’hi emmiralla, sempre em feien pensar en la possibilitat de l’existència d’una realitat absoluta. Un “indret” on, ni tan sols, el que veia en aquell moment podria ser cert. Una realitat on el meu aspecte seria el del reflex del ganivet. L’increïble noi gripau. On el concepte de distorsió seria el que nosaltres, els habitants d’aquest pla dimensional, interpretem com “normalitat”.
Aquest pensament m’inquietà durant uns deu segons aproximadament, però vaig bandejar-los i entrar en raó com qui es desperta amb un raig d’aigua gèlida.
Prosseguí amb la meticulosa elaboració del meu esmorzar.
El meu darrer esmorzar a casa.
Les torrades reposaven en un plat pla de porcellana, decorat amb una sanefa daurada que intentava imitar l’estil barroc (però no ho aconseguia, el barroc mai hauria acceptat una sanefa daurada sobre un fons tant llis i radiantment blanc com a part integrant del seu patrimoni artístic). La sanefa, que podia apreciar lleugerament oculta rere les angulades cantonades de les torrades, delimitava el perímetre del plat amb boniques ramificacions entrecreuades, simulant una corona d’espines.
Em disposava a menjar les torrades. Aquelles energètiques llesques que m’aportarien els hidrats de carboni necessaris per iniciar la jornada. Però abans vaig endinsar el ganivet dins l’espessa mel que respongué al meu atac amb un humit espetec salival.
L’agudesa del punyal penetrava fàcilment dins aquella substància, com si travessés un dau de mantega amb una vareta incandescent. I aleshores l’olor s’intensificà escapant-se de les entranyes putrefactes d’aquell fluid.
Un mareig espontani se m’enfilà per l’estómac fins copejar-me el paladar amb una compulsiva arcada que amb sacsejà de dalt a baix tot precipitant-me cap al marbre, però no fou suficientment forta com per produir-me el vòmit.
Malgrat la repulsa que manifestava el meu cos vers aquell producte, vaig entestar-me a seguir amb els meus propòsits.
Vaig prendre una mica de mel amb el ganivet i estendre-la per damunt la torrada... lentament... sense recolzar l’estri d’acer inoxidable sobre la cruixent superfície. La mel lliscava, impregnant la porositat de cada llesca, estucant-les amb un to roig ataronjat extremadament atractiu.
En un moment l’olor ja era gairebé imperceptible.
Tenyida d’un to agradable.
Damunt del marbre, el got amb taronjada (adobada amb dues cullerades de cafeïna), al seu costat, el plat amb dues torrades al punt, deliciosament untades.
El següent pas en seria la ingesta.
Però no fou així.
Sempre havia viscut amb els pares. Quin remei? Em mantenien. M’oferien un sostre i menjar a taula. Podríem dir que vivia en estat de parasitisme total i, com a bon paràsit, m’enriquia d’ells sense oferir res a canvi. Em limitava a viure beneficiant-me al màxim de la seva bondat.
Això no duraria eternament.
De fet, no duraria gaire més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada