Mesos abans del magnífic dia on la meva grandesa veuria la llum, mesos abans de les torrades amb mel, un petit contratemps foradà la confortabilitat característica a la meva vida.
Fou el matí d’un divendres plujós.
L’aigua es precipitava violentament des d’un núvol enorme i extremadament fosc amb l’aparença solida d’una muntanya sospesa a l’inrevés, com el reflex d’un cim rocallós. D’ell se’n despenjaven cortines opaques emmascarant tots els carrer. Miressis on miressis només hi veies aigua. Aigua precipitant-se elaborant cortinatges quasi sòlids de mercuri.
Jo, mon pare i ma mare, ens aixoplugàvem a casa, aïllats de la tromba i del món, observant el diluvi, impotents, per la finestra, covards com animàlies al seu cau. Esperàvem que la pluja parés. Si més no, esperàvem que decaigués una mica, i així poder seguir amb la monòtona rutina inseparable als dies de cada dia.
Pel que fa a mon pare, era bon home.
Sempre preocupat pels demés, deixava que la trista vida de vell insatisfet que duia se li escapés mica en mica mentre intentava apedaçar la dels que l’envoltaven. Capficat pels problemes aliens i menystenint-se a sí mateix. Podria qualificar-se’l de relacions publiques amateur. Jo em limitaré a jutjar-lo de desgraciat professional.
La sòlida foscúria s’alçava sobre els nostres sostres trencada només per esporàdiques esquerdes d’un blau metàl·lic lluminós, que començava a desprendre’s de la massa nuvolosa per acabar rebentant sobre l’asfalt de la civilització. Una lluita d’anguiles s’esdevenia al cel i a la terra, i la seva lluentor freda semblava presagiar la desgràcia.
Centenars de serps fugisseres recorrien la bobeda celeste de la turmenta enunciant les sumptuoses precipitacions que encara restaven per vindre. El cel es despenjaria sobre els nostres caps trencat per l’esquerda elèctrica de la seva pròpia existència.
La llum es fongué.
Probablement un llamp esfondrà algun pilar elèctric mutilant-ne el cablejat.
Érem ratolins atrapats dins una caixa de cartó foradada. A les fosques i inconscients de què passava fora. Extremadament vulnerables.
El ritme de precipitacions no decreixia i la turmenta elèctrica, ferotge com mai n’havia viscut cap, compassava la seva fúria proporcionalment a la magnitud d’aquell monstruós diluvi.
A les parets s’hi projectaven les ombres fugisseres dels mobles.
Ombres artificials que a cada segon desapareixien i reapareixen en diferents postures, ballant al ritme intermitent de la percussió fotònica de la turmenta.
Sobtadament, un encegador llampec com encara no s’havia esdevingut seguit per un tro aclaparador, m’endinsà en un estat de pànic enfollit inusitat. Els vidres tremolaren i els objectes caigueren dels prestatges on estaven meticulosament classificats. Llibres i llibres queien successivament dels prestatges, obrint-se i voleiant com aus ferides per caçadors novells. Un gerro amb flors seques es precipità al buit explotant en milers de fragments esmolats que feririen l’estora i els llibres que, ja inerts, jeien pel terra.
Aleshores mon pare caigué estès a terra.
Encara em pregunto per quin motiu mori.
Ni els forenses ho van poder determinar amb exactitud.
Jugaven amb la hipòtesi d’un infart; un atac de cor produït per l’ensurt...
Em nego a creure que el meu pare seguís tement a les tempestes a la seva edat.
Ma mare seguia vivint a casa i, com no, seguia intentant dialogar amb mi. Jo preferia evitar-ho. Però què podia fer-hi? D’alguna manera havia d’agrair-li que m’aconseguís tota aquella cafeïna.
Així que havia de seguir-li la veta.
Fou el matí d’un divendres plujós.
L’aigua es precipitava violentament des d’un núvol enorme i extremadament fosc amb l’aparença solida d’una muntanya sospesa a l’inrevés, com el reflex d’un cim rocallós. D’ell se’n despenjaven cortines opaques emmascarant tots els carrer. Miressis on miressis només hi veies aigua. Aigua precipitant-se elaborant cortinatges quasi sòlids de mercuri.
Jo, mon pare i ma mare, ens aixoplugàvem a casa, aïllats de la tromba i del món, observant el diluvi, impotents, per la finestra, covards com animàlies al seu cau. Esperàvem que la pluja parés. Si més no, esperàvem que decaigués una mica, i així poder seguir amb la monòtona rutina inseparable als dies de cada dia.
Pel que fa a mon pare, era bon home.
Sempre preocupat pels demés, deixava que la trista vida de vell insatisfet que duia se li escapés mica en mica mentre intentava apedaçar la dels que l’envoltaven. Capficat pels problemes aliens i menystenint-se a sí mateix. Podria qualificar-se’l de relacions publiques amateur. Jo em limitaré a jutjar-lo de desgraciat professional.
La sòlida foscúria s’alçava sobre els nostres sostres trencada només per esporàdiques esquerdes d’un blau metàl·lic lluminós, que començava a desprendre’s de la massa nuvolosa per acabar rebentant sobre l’asfalt de la civilització. Una lluita d’anguiles s’esdevenia al cel i a la terra, i la seva lluentor freda semblava presagiar la desgràcia.
Centenars de serps fugisseres recorrien la bobeda celeste de la turmenta enunciant les sumptuoses precipitacions que encara restaven per vindre. El cel es despenjaria sobre els nostres caps trencat per l’esquerda elèctrica de la seva pròpia existència.
La llum es fongué.
Probablement un llamp esfondrà algun pilar elèctric mutilant-ne el cablejat.
Érem ratolins atrapats dins una caixa de cartó foradada. A les fosques i inconscients de què passava fora. Extremadament vulnerables.
El ritme de precipitacions no decreixia i la turmenta elèctrica, ferotge com mai n’havia viscut cap, compassava la seva fúria proporcionalment a la magnitud d’aquell monstruós diluvi.
A les parets s’hi projectaven les ombres fugisseres dels mobles.
Ombres artificials que a cada segon desapareixien i reapareixen en diferents postures, ballant al ritme intermitent de la percussió fotònica de la turmenta.
Sobtadament, un encegador llampec com encara no s’havia esdevingut seguit per un tro aclaparador, m’endinsà en un estat de pànic enfollit inusitat. Els vidres tremolaren i els objectes caigueren dels prestatges on estaven meticulosament classificats. Llibres i llibres queien successivament dels prestatges, obrint-se i voleiant com aus ferides per caçadors novells. Un gerro amb flors seques es precipità al buit explotant en milers de fragments esmolats que feririen l’estora i els llibres que, ja inerts, jeien pel terra.
Aleshores mon pare caigué estès a terra.
Encara em pregunto per quin motiu mori.
Ni els forenses ho van poder determinar amb exactitud.
Jugaven amb la hipòtesi d’un infart; un atac de cor produït per l’ensurt...
Em nego a creure que el meu pare seguís tement a les tempestes a la seva edat.
Ma mare seguia vivint a casa i, com no, seguia intentant dialogar amb mi. Jo preferia evitar-ho. Però què podia fer-hi? D’alguna manera havia d’agrair-li que m’aconseguís tota aquella cafeïna.
Així que havia de seguir-li la veta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada