Seguidament em vaig eixugar.
Instal·lat sobre la porta del bany hi havia un calefactor més propi potser d’un regim comunista i prehistòric que no pas d’un món creixent i admirador fervent de l’evolució tècnica. Malgrat tot, però, seguia sent funcional. M’oferia certa ajuda evaporant l’aigua que s’estenia, com rosada, pel llarg de la meva espatlla no tant neta com de costum, i m’obsequiava així amb uns minuts extra que hauria perdut amb la pràctica d’un eixugat merament manual.
Això volia dir: Possibilitat d’inversió temporal en l’àmbit facial.
Perfecte.
Oculta rere el mirall, reposant sobre un prestatge i amb la tapa ben roscada, m’esperava una crema exfoliant que més que assegurar, prometia, l’eliminació de tota impuresa que la meva pell, quasi perfecta, pogués patir. Cal dir que per aquells temps posseïa el cutis més polit del institut. Fins i tot (i sobretot) comparant-lo amb el de les integrants femenines. El seu rostre al meu costat era un insult, una infecta i pútrida escopinada, a la meva perfecció cutània.
La crema m’acaronava i penetrava la pell oferint-me un massatge refrescant on sempre em permetia abandonar-me uns instants. Aquell dia però, malgrat tota l’ajuda calefactora del comunisme prehistòric, el temps seguia jugant en la meva contra. Podia delir-me dels plaers de la crema, sí. Però fins a cert punt. N’era totalment conscient...
Malgrat tot, decidí recrear-m’hi una mica més.
M’escampava lentament aquell lloat producte per la cara tot descrivint cercles que, amb el seu diàmetre delimitaven ambdós pòmuls i es desplaçaven fins sota els ulls. On, normalment, m’esperaven un parell de plecs blavosos, penjant com penja una samarreta introduïda amb poca cura dins d’uns texans estrets. Sempre havia estat propens a patir ulleres. Ho reconec. No sóc (del tot) perfecte. Però per sort aquell dia no eren tan voluptuoses com de costum. Tan sols les tenia lleugerament inflades i no lluïen aquell to morat d’altres dies. Gairebé m’eren imperceptibles a mi mateix, fet que deixava clar que a ulls de qualsevol d’aquells ineptes que tenia per companys, passarien totalment desapercebudes. Potser no per tots, evidentment, però per a la immensa majoria sí.
Instal·lat sobre la porta del bany hi havia un calefactor més propi potser d’un regim comunista i prehistòric que no pas d’un món creixent i admirador fervent de l’evolució tècnica. Malgrat tot, però, seguia sent funcional. M’oferia certa ajuda evaporant l’aigua que s’estenia, com rosada, pel llarg de la meva espatlla no tant neta com de costum, i m’obsequiava així amb uns minuts extra que hauria perdut amb la pràctica d’un eixugat merament manual.
Això volia dir: Possibilitat d’inversió temporal en l’àmbit facial.
Perfecte.
Oculta rere el mirall, reposant sobre un prestatge i amb la tapa ben roscada, m’esperava una crema exfoliant que més que assegurar, prometia, l’eliminació de tota impuresa que la meva pell, quasi perfecta, pogués patir. Cal dir que per aquells temps posseïa el cutis més polit del institut. Fins i tot (i sobretot) comparant-lo amb el de les integrants femenines. El seu rostre al meu costat era un insult, una infecta i pútrida escopinada, a la meva perfecció cutània.
La crema m’acaronava i penetrava la pell oferint-me un massatge refrescant on sempre em permetia abandonar-me uns instants. Aquell dia però, malgrat tota l’ajuda calefactora del comunisme prehistòric, el temps seguia jugant en la meva contra. Podia delir-me dels plaers de la crema, sí. Però fins a cert punt. N’era totalment conscient...
Malgrat tot, decidí recrear-m’hi una mica més.
M’escampava lentament aquell lloat producte per la cara tot descrivint cercles que, amb el seu diàmetre delimitaven ambdós pòmuls i es desplaçaven fins sota els ulls. On, normalment, m’esperaven un parell de plecs blavosos, penjant com penja una samarreta introduïda amb poca cura dins d’uns texans estrets. Sempre havia estat propens a patir ulleres. Ho reconec. No sóc (del tot) perfecte. Però per sort aquell dia no eren tan voluptuoses com de costum. Tan sols les tenia lleugerament inflades i no lluïen aquell to morat d’altres dies. Gairebé m’eren imperceptibles a mi mateix, fet que deixava clar que a ulls de qualsevol d’aquells ineptes que tenia per companys, passarien totalment desapercebudes. Potser no per tots, evidentment, però per a la immensa majoria sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada