Era incapaç d’imaginar-me la reacció dels meus companys i fins i tot del professorat al veure allò que tants esforços m’havia costat aconseguir. Allò que semblava real encara que només fos una il·lusió.
A tres quarts de vuit, com cada dia, em ficava a la dutxa.
Però no sense haver-me fet abans la revisió diària davant del mirall. Res important. Una inspecció rutinària com la que poden fer-se tots els adolescents d’ara i sempre nus davant d’un mirall.
Certament, despullat guanyava bastant.
Les formes fibroses i virils de la meva secció pectoral m’atorgaven un toc d’agressivitat i salvatgisme que a poca dona no aconseguiria posar a to. Solia imaginar quina seria la reacció de qualsevol noia de la classe si un dia em presentés completament nu davant seu. De ben segur, no podria resistir tocar amb la seva suau i pecaminosa mà (aquella mà amb la que tants cops s’havia acaronat cercant allò que secretament anhelava) aquella duplicada massa musculosa i ferma en que es bifurcava el meu pit. No podria estar-se d’acaronar-me l’abdomen fent lliscar els seus fràgils i tremolosos dits per cada una de les depressions que delimitaven la quadrícula dels meus músculs abdominals, deixant-los enredar, subtilment, dins la pulcra selva pelvica i aferrant, a la fi, amb força i desesperació la meva enorme i sumptuosa virilitat, guiant-se pels camins d’una bategant i pura follia instintiva.
Sovint fantasiava amb escenes com aquella. A voltes amb una companya determinada a voltes amb un conglomerat intermitent, nat de la fusió de faccions d’unes i altres en un mateix cos impossible/perfecte.
Fet del que mai he estat orgullós.
De fet, en ocasions em preocupava aquella obsessió pel que feia a la perfecció del meu cos, però a la fi sempre me n’oblidava. No calia preocupar-me, certament el meu cos era de lluny el millor que corria pel institut.
Un cop a la dutxa em veié amb l’obligació de procedir amb l’evacuació de les segregacions fertilitzants que s’havien anat sintetitzant al meu organisme durant l’emmirallament fantasiós. Com que en aquestes labors hi invertí, aproximadament, cinc minuts del temps de dutxa vaig haver de prosseguir amb un bany força superficial. No gaudia del temps necessari per practicar un acte higiènic intens, no podia permetre’m la abrasiva frega d’espatlles amb esponja natural que habitualment em practicava, ni el tractament amb sabó (també natural) que m’aplicava a al zona pectoral per gaudir d’una pell més terça i suau, ni tampoc hi havia temps per dur a terme el meticulós ensabonat amb xampú d’extractes de romaní del pèl púbic i les aixelles. Aquesta era la part que més greu em va saber eludir. Amb ella aconseguia una suavitat que ben pocs, per no dir cap, dels meus companys coneixia. Cap dels meus companys s’havia rentat mai l’entrecuix ni les aixelles amb xampú (i molt menys amb xampú de tant bona qualitat). Era un fet palpable. Només calia fixar-se en l’obsessió que semblaven demostrar per gratar-se com gossos sarnosos. No tolerava aquella fal·lera per gratar-se el paquet a tota hora. Es grataven a l'entrar a classe, es grataven al sortir-ne, es grataven a l’hora de dinar, durant els exàmens, mentre fumaven d’amagat als lavabos... No podia suportar-ho. Em treia realment de polleguera. Era una situació tan repugnant estar parlant amb un d’ells i que comencés a fer-ho...
Un cop gairebé se’m va passar per alt.
A tres quarts de vuit, com cada dia, em ficava a la dutxa.
Però no sense haver-me fet abans la revisió diària davant del mirall. Res important. Una inspecció rutinària com la que poden fer-se tots els adolescents d’ara i sempre nus davant d’un mirall.
Certament, despullat guanyava bastant.
Les formes fibroses i virils de la meva secció pectoral m’atorgaven un toc d’agressivitat i salvatgisme que a poca dona no aconseguiria posar a to. Solia imaginar quina seria la reacció de qualsevol noia de la classe si un dia em presentés completament nu davant seu. De ben segur, no podria resistir tocar amb la seva suau i pecaminosa mà (aquella mà amb la que tants cops s’havia acaronat cercant allò que secretament anhelava) aquella duplicada massa musculosa i ferma en que es bifurcava el meu pit. No podria estar-se d’acaronar-me l’abdomen fent lliscar els seus fràgils i tremolosos dits per cada una de les depressions que delimitaven la quadrícula dels meus músculs abdominals, deixant-los enredar, subtilment, dins la pulcra selva pelvica i aferrant, a la fi, amb força i desesperació la meva enorme i sumptuosa virilitat, guiant-se pels camins d’una bategant i pura follia instintiva.
Sovint fantasiava amb escenes com aquella. A voltes amb una companya determinada a voltes amb un conglomerat intermitent, nat de la fusió de faccions d’unes i altres en un mateix cos impossible/perfecte.
Fet del que mai he estat orgullós.
De fet, en ocasions em preocupava aquella obsessió pel que feia a la perfecció del meu cos, però a la fi sempre me n’oblidava. No calia preocupar-me, certament el meu cos era de lluny el millor que corria pel institut.
Un cop a la dutxa em veié amb l’obligació de procedir amb l’evacuació de les segregacions fertilitzants que s’havien anat sintetitzant al meu organisme durant l’emmirallament fantasiós. Com que en aquestes labors hi invertí, aproximadament, cinc minuts del temps de dutxa vaig haver de prosseguir amb un bany força superficial. No gaudia del temps necessari per practicar un acte higiènic intens, no podia permetre’m la abrasiva frega d’espatlles amb esponja natural que habitualment em practicava, ni el tractament amb sabó (també natural) que m’aplicava a al zona pectoral per gaudir d’una pell més terça i suau, ni tampoc hi havia temps per dur a terme el meticulós ensabonat amb xampú d’extractes de romaní del pèl púbic i les aixelles. Aquesta era la part que més greu em va saber eludir. Amb ella aconseguia una suavitat que ben pocs, per no dir cap, dels meus companys coneixia. Cap dels meus companys s’havia rentat mai l’entrecuix ni les aixelles amb xampú (i molt menys amb xampú de tant bona qualitat). Era un fet palpable. Només calia fixar-se en l’obsessió que semblaven demostrar per gratar-se com gossos sarnosos. No tolerava aquella fal·lera per gratar-se el paquet a tota hora. Es grataven a l'entrar a classe, es grataven al sortir-ne, es grataven a l’hora de dinar, durant els exàmens, mentre fumaven d’amagat als lavabos... No podia suportar-ho. Em treia realment de polleguera. Era una situació tan repugnant estar parlant amb un d’ells i que comencés a fer-ho...
Un cop gairebé se’m va passar per alt.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada