La finestra revelava un dia clar i assolellat. Els ocells interpretaven el seu alegre repertori de xiulets matutins anunciant un nou dia que naixia per a tothom.
La perfecció semblava amarar-ho tot.
Fins i tot havent-me aixecat i posat els peus descalços a terra, les rajoles no em mossegaren gèlides com acostumaven a fer, en aquesta ocasió m’acaronaren amb reconfortant tebiesa. Acollidores i gentils. Realment el dia estava gaudint d’un pròleg extraordinàriament meravellós.
Recordava matins hivernals on, de bon matí, la llum del Sol era tan sols un mite. Un mite que esdevindria fet palpable hores més tard, sobre dos quarts de nou o de deu. Recordava aquells dies de fred, on la temperatura infra-zero marcada pel termòmetre em bufetejava la cara tant sols retirar-me’n els llençols i les mil agulles que es clavaven profundament a la carn tot just posar els peus a terra...
Aquella gèlida i aguda penetració fortuïta.
Mirava al meu voltant tot recordant les tonalitats blavobscures que adquirien les parets i els mobles a conseqüència de la fredor ambiental. En aquella ocasió, però, l’habitació se’m presentava lluny de tota característica antàrtica; les parets, els mobles i tots els objectes, formaven una massa de tonalitats pastel esquitxades per inquietes i blanques taques d’espectral lluminositat. Aquella habitació, que dies enrere tenia més d’iglú que de dormitori, havia adquirit l’acollidor aspecte d’una caseta revestida de cotó. Com l’habitació més luxosa i reconfortant del millor hospital psiquiàtric per a bojos rics que hi pogués haver al món.
Passava mitja hora de les set.
Dos quarts de vuit: la primera hora tocada pel meu rellotge intern. Feia tant de temps que em llevava a aquella hora, que creure en l’existència d’alguna hora pretèrita a ella se’m feia gairebé impossible.
Dos quarts de vuit.
L’hora de partida. La inauguració de tots els dies. Tret és clar, dels caps de setmana que solien iniciar-se cap al migdia... Tret és clar, d’aquells en que obligacions externes (com ara: bodes, bateigs, funerals, dinars familiars i un ampli etcètera d’esdeveniments putatius) no m’obliguessin a iniciar el dia en hores més matinals.
És estranya la sensació d’irrealitat que adquireixen els dies festius en que et veus obligat a matinar. Tot és tant fictici... Com si visquessis un somni d’aquells en els que ets perfectament conscient que ho és, que res del que està passant és real, però no en pots estar del tot segur. Els caps de setmana en els que un matina passen a ser un dubte ontològic del que no podràs sortir fins que no n’adquireixes proves, com per exemple: les fotografies que dies desprès et mostraran efectivament que havies assistit a la boda de la teva cosina llunyana (de la que, per cert, mai havies sentit a parlar... i molt probablement mai ho tornaràs a fer).
Eren dos quarts de vuit i vaig emprendre la posada en escena del meu paper rutinari.
En primer lloc, arreglar la motxilla.
Col·locar-hi, ordenar i classificar tots els llibres corresponents a les classes que se m’impartirien aquella jornada. Sense oblidar distribuir el pes per fer-me’n menys incòmode i dolorós el seu transport, tot tenint en compte de col·locar-ho tot de forma regular, amb un ordre establert per mides i costosament apurat amb l’objectiu de no notar cap mena de bony o punxa al carregar-ho. En definitiva, tot molt ben posat. A consciència. L’estoig a la butxaca petita. A dins, els llibres ordenats per mides reservant el fons a la llibreta de pagines multicolors i quadriculades que ben ubicada exerciria la funció de base per l’esquena privant-me així de doblegar-la inadequadament, a diferència del que feien tots els meus companys (si tots haguessin fet com jo, ara s’estalviarien un munt de diners en fisioterapeutes).
Finalment, damunt de tot, hi col·locaria la sorpresa del dia.
La perfecció semblava amarar-ho tot.
Fins i tot havent-me aixecat i posat els peus descalços a terra, les rajoles no em mossegaren gèlides com acostumaven a fer, en aquesta ocasió m’acaronaren amb reconfortant tebiesa. Acollidores i gentils. Realment el dia estava gaudint d’un pròleg extraordinàriament meravellós.
Recordava matins hivernals on, de bon matí, la llum del Sol era tan sols un mite. Un mite que esdevindria fet palpable hores més tard, sobre dos quarts de nou o de deu. Recordava aquells dies de fred, on la temperatura infra-zero marcada pel termòmetre em bufetejava la cara tant sols retirar-me’n els llençols i les mil agulles que es clavaven profundament a la carn tot just posar els peus a terra...
Aquella gèlida i aguda penetració fortuïta.
Mirava al meu voltant tot recordant les tonalitats blavobscures que adquirien les parets i els mobles a conseqüència de la fredor ambiental. En aquella ocasió, però, l’habitació se’m presentava lluny de tota característica antàrtica; les parets, els mobles i tots els objectes, formaven una massa de tonalitats pastel esquitxades per inquietes i blanques taques d’espectral lluminositat. Aquella habitació, que dies enrere tenia més d’iglú que de dormitori, havia adquirit l’acollidor aspecte d’una caseta revestida de cotó. Com l’habitació més luxosa i reconfortant del millor hospital psiquiàtric per a bojos rics que hi pogués haver al món.
Passava mitja hora de les set.
Dos quarts de vuit: la primera hora tocada pel meu rellotge intern. Feia tant de temps que em llevava a aquella hora, que creure en l’existència d’alguna hora pretèrita a ella se’m feia gairebé impossible.
Dos quarts de vuit.
L’hora de partida. La inauguració de tots els dies. Tret és clar, dels caps de setmana que solien iniciar-se cap al migdia... Tret és clar, d’aquells en que obligacions externes (com ara: bodes, bateigs, funerals, dinars familiars i un ampli etcètera d’esdeveniments putatius) no m’obliguessin a iniciar el dia en hores més matinals.
És estranya la sensació d’irrealitat que adquireixen els dies festius en que et veus obligat a matinar. Tot és tant fictici... Com si visquessis un somni d’aquells en els que ets perfectament conscient que ho és, que res del que està passant és real, però no en pots estar del tot segur. Els caps de setmana en els que un matina passen a ser un dubte ontològic del que no podràs sortir fins que no n’adquireixes proves, com per exemple: les fotografies que dies desprès et mostraran efectivament que havies assistit a la boda de la teva cosina llunyana (de la que, per cert, mai havies sentit a parlar... i molt probablement mai ho tornaràs a fer).
Eren dos quarts de vuit i vaig emprendre la posada en escena del meu paper rutinari.
En primer lloc, arreglar la motxilla.
Col·locar-hi, ordenar i classificar tots els llibres corresponents a les classes que se m’impartirien aquella jornada. Sense oblidar distribuir el pes per fer-me’n menys incòmode i dolorós el seu transport, tot tenint en compte de col·locar-ho tot de forma regular, amb un ordre establert per mides i costosament apurat amb l’objectiu de no notar cap mena de bony o punxa al carregar-ho. En definitiva, tot molt ben posat. A consciència. L’estoig a la butxaca petita. A dins, els llibres ordenats per mides reservant el fons a la llibreta de pagines multicolors i quadriculades que ben ubicada exerciria la funció de base per l’esquena privant-me així de doblegar-la inadequadament, a diferència del que feien tots els meus companys (si tots haguessin fet com jo, ara s’estalviarien un munt de diners en fisioterapeutes).
Finalment, damunt de tot, hi col·locaria la sorpresa del dia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada