Hi havia una vegada un nou membre de la classe. Acabava d’arribar de l’estranger per mitjà d’un programa d’intercanvi per a joves amb “molts recursos acadèmics”.Terminologia que en aquells temps solia aplicar-se a tot aquell adolescent els pares dels quals eren suficientment rics com per subornar no només al tutor o director d’un centre d’ensenyament concret, sinó a tot el seu professorat i part de les forces polítiques de la regió.
Hi havia una vegada un alumne autòcton que emprengué, guiat potser per la compassió (qui sap?), una conversa trivial amb ell.
Hi va haver una vegada un incident desafortunat.
El Dringador de Picarols arribat de terres llunyanes era un “noi” més aviat gras, que sempre arribava més aviat tard i menys agraciat que l’avortament alví i bategantment deforme d’un hipopòtam necròtic.
Malgrat tot, degut a una cadena causal que el destí tramà a les meves espatlles, em veié amb l’obligació cordial de iniciar-hi un diàleg. Formava part dels alumnes de la meva classe i empès per l’afany d’encaixar em va acorralar al passadís just abans de classe. “Acorralar” no seria, potser, el terme adequat. De fet, podríem dir que més aviat “obstruir” s’hi ajustaria més. Queda clar, doncs, que no podia evitar el seu contacte verbal ja que la seva massa corporal contactava amb les dues parets “obstruint-me” el pas. Potser li podria haver dit que retirés aquell sac de greix purulent que tenia per cos i deixés avançar pel corredor als membres de la meva espècie amb la que ell no tenia ni el més mínim parentesc. Potser podria haver-li dit que retornés rodolant fins al cau humit i fosc on déu amaga els seus errors i del que per algun infaust motiu se li havia permès sortir. Però no... Per algun estrany atzar, o per la compassió que pogués provocar-me aquella aberració, em va resultar impossible ser-li descortès...
Així doncs s’esdevingué la conversa. Trivial on les hi hagi. Carregada d’accents estranys, com un intent de diàleg entre déus i animals... I fou durant aquest intent de comunicació interespecífica quan el Dringador de Picarols es ficà la mà a la butxaca i “dissimuladament” començà a esgarrapar-se l’ouera.
Vaig trigar uns instants en adonar-me’n. El rítmic repicar de les monedes a la seva butxaca en fou l’alarma d’alerta que me n’advertí. Aquelles monedes repicant com repicarien els picarols durant una nadala pervertida.
Fent dringar els cascavells com argentins joiells, res bo no trobareu...
La sang bullia a les meves venes.
Ding dang dong, ding dang dong...
Un munt d’agulloses bombolles sanguínies s’enfilaren al cim del meu cap, recorrent-me efervescentment el clatell, impregnant-me amb l’acidesa del vòmit al ritme del repicar obscè de les monedes del llardós i reblert alumne d’intercanvi.
Des d’aleshores sóc intolerant a les nadales.
La repulsió i l’ira començà a bategar radioactiva per l’entramat capil·lar dels meus vasos sanguinis. Observar aquell espectacle inhumà; veure com la seva exposició oral es complementava amb aquell rítmic però gens melòdic moviment m’immergia en un estat quasi incontrolable de còlera homicida que m’impulsava a llençar-me damunt d’ell projectant-lo a terra i allí seccionar-li la jugular a queixalades. Sentia el gust metàl·lic i dolç de la sang barrejat amb l’agre regust de les capes i capes de greix que m’omplirien la boca. Sentia l’olor de la vida fluint com mantega fossa...
Però, sortosament, havia disposat sempre d’una gran força repressiva i un sublim control mental per resoldre situacions com aquella sense menester la violència.
Havia...
Vaig acabar la dutxa amb aigua freda com de costum, així es tancarien els porus evitant que organismes i substàncies alienes a mi s’entaforessin dins la meva integritat física.
Hi havia una vegada un alumne autòcton que emprengué, guiat potser per la compassió (qui sap?), una conversa trivial amb ell.
Hi va haver una vegada un incident desafortunat.
El Dringador de Picarols arribat de terres llunyanes era un “noi” més aviat gras, que sempre arribava més aviat tard i menys agraciat que l’avortament alví i bategantment deforme d’un hipopòtam necròtic.
Malgrat tot, degut a una cadena causal que el destí tramà a les meves espatlles, em veié amb l’obligació cordial de iniciar-hi un diàleg. Formava part dels alumnes de la meva classe i empès per l’afany d’encaixar em va acorralar al passadís just abans de classe. “Acorralar” no seria, potser, el terme adequat. De fet, podríem dir que més aviat “obstruir” s’hi ajustaria més. Queda clar, doncs, que no podia evitar el seu contacte verbal ja que la seva massa corporal contactava amb les dues parets “obstruint-me” el pas. Potser li podria haver dit que retirés aquell sac de greix purulent que tenia per cos i deixés avançar pel corredor als membres de la meva espècie amb la que ell no tenia ni el més mínim parentesc. Potser podria haver-li dit que retornés rodolant fins al cau humit i fosc on déu amaga els seus errors i del que per algun infaust motiu se li havia permès sortir. Però no... Per algun estrany atzar, o per la compassió que pogués provocar-me aquella aberració, em va resultar impossible ser-li descortès...
Així doncs s’esdevingué la conversa. Trivial on les hi hagi. Carregada d’accents estranys, com un intent de diàleg entre déus i animals... I fou durant aquest intent de comunicació interespecífica quan el Dringador de Picarols es ficà la mà a la butxaca i “dissimuladament” començà a esgarrapar-se l’ouera.
Vaig trigar uns instants en adonar-me’n. El rítmic repicar de les monedes a la seva butxaca en fou l’alarma d’alerta que me n’advertí. Aquelles monedes repicant com repicarien els picarols durant una nadala pervertida.
Fent dringar els cascavells com argentins joiells, res bo no trobareu...
La sang bullia a les meves venes.
Ding dang dong, ding dang dong...
Un munt d’agulloses bombolles sanguínies s’enfilaren al cim del meu cap, recorrent-me efervescentment el clatell, impregnant-me amb l’acidesa del vòmit al ritme del repicar obscè de les monedes del llardós i reblert alumne d’intercanvi.
Des d’aleshores sóc intolerant a les nadales.
La repulsió i l’ira començà a bategar radioactiva per l’entramat capil·lar dels meus vasos sanguinis. Observar aquell espectacle inhumà; veure com la seva exposició oral es complementava amb aquell rítmic però gens melòdic moviment m’immergia en un estat quasi incontrolable de còlera homicida que m’impulsava a llençar-me damunt d’ell projectant-lo a terra i allí seccionar-li la jugular a queixalades. Sentia el gust metàl·lic i dolç de la sang barrejat amb l’agre regust de les capes i capes de greix que m’omplirien la boca. Sentia l’olor de la vida fluint com mantega fossa...
Però, sortosament, havia disposat sempre d’una gran força repressiva i un sublim control mental per resoldre situacions com aquella sense menester la violència.
Havia...
Vaig acabar la dutxa amb aigua freda com de costum, així es tancarien els porus evitant que organismes i substàncies alienes a mi s’entaforessin dins la meva integritat física.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada