1.10- Llamps, trons i homes bons.

Mesos abans del magnífic dia on la meva grandesa veuria la llum, mesos abans de les torrades amb mel, un petit contratemps foradà la confortabilitat característica a la meva vida.

Fou el matí d’un divendres plujós.
L’aigua es precipitava violentament des d’un núvol enorme i extremadament fosc amb l’aparença solida d’una muntanya sospesa a l’inrevés, com el reflex d’un cim rocallós. D’ell se’n despenjaven cortines opaques emmascarant tots els carrer. Miressis on miressis només hi veies aigua. Aigua precipitant-se elaborant cortinatges quasi sòlids de mercuri.
Jo, mon pare i ma mare, ens aixoplugàvem a casa, aïllats de la tromba i del món, observant el diluvi, impotents, per la finestra, covards com animàlies al seu cau. Esperàvem que la pluja parés. Si més no, esperàvem que decaigués una mica, i així poder seguir amb la monòtona rutina inseparable als dies de cada dia.

Pel que fa a mon pare, era bon home.
Sempre preocupat pels demés, deixava que la trista vida de vell insatisfet que duia se li escapés mica en mica mentre intentava apedaçar la dels que l’envoltaven. Capficat pels problemes aliens i menystenint-se a sí mateix. Podria qualificar-se’l de relacions publiques amateur. Jo em limitaré a jutjar-lo de desgraciat professional.

La sòlida foscúria s’alçava sobre els nostres sostres trencada només per esporàdiques esquerdes d’un blau metàl·lic lluminós, que començava a desprendre’s de la massa nuvolosa per acabar rebentant sobre l’asfalt de la civilització. Una lluita d’anguiles s’esdevenia al cel i a la terra, i la seva lluentor freda semblava presagiar la desgràcia.
Centenars de serps fugisseres recorrien la bobeda celeste de la turmenta enunciant les sumptuoses precipitacions que encara restaven per vindre. El cel es despenjaria sobre els nostres caps trencat per l’esquerda elèctrica de la seva pròpia existència.
La llum es fongué.

Probablement un llamp esfondrà algun pilar elèctric mutilant-ne el cablejat.
Érem ratolins atrapats dins una caixa de cartó foradada. A les fosques i inconscients de què passava fora. Extremadament vulnerables.

El ritme de precipitacions no decreixia i la turmenta elèctrica, ferotge com mai n’havia viscut cap, compassava la seva fúria proporcionalment a la magnitud d’aquell monstruós diluvi.
A les parets s’hi projectaven les ombres fugisseres dels mobles.
Ombres artificials que a cada segon desapareixien i reapareixen en diferents postures, ballant al ritme intermitent de la percussió fotònica de la turmenta.

Sobtadament, un encegador llampec com encara no s’havia esdevingut seguit per un tro aclaparador, m’endinsà en un estat de pànic enfollit inusitat. Els vidres tremolaren i els objectes caigueren dels prestatges on estaven meticulosament classificats. Llibres i llibres queien successivament dels prestatges, obrint-se i voleiant com aus ferides per caçadors novells. Un gerro amb flors seques es precipità al buit explotant en milers de fragments esmolats que feririen l’estora i els llibres que, ja inerts, jeien pel terra.
Aleshores mon pare caigué estès a terra.
Encara em pregunto per quin motiu mori.

Ni els forenses ho van poder determinar amb exactitud.
Jugaven amb la hipòtesi d’un infart; un atac de cor produït per l’ensurt...
Em nego a creure que el meu pare seguís tement a les tempestes a la seva edat.

Ma mare seguia vivint a casa i, com no, seguia intentant dialogar amb mi. Jo preferia evitar-ho. Però què podia fer-hi? D’alguna manera havia d’agrair-li que m’aconseguís tota aquella cafeïna.
Així que havia de seguir-li la veta.

1.9- Cartografia aromàtica

Dins un petit armari, just al costat del marbre, s’hi encaixava l’assortit de viandes típiques d’un esmorzar comú. Productes que en altres ocasions no m’hauria pogut mirar directament sense palesar-ne l’extrema repulsa que em provocaven.
Aquell matí però, gaudien d’un atractiu magnètic, quasi eròtic, que m’atreia irremeiablement a consumir-los.

Obrint la porteta de l’armariet, un fortuït calfred em recorregué l’espinada, me’l produí l’esmolada agudesa del grinyol les frontisses. No havia sentit aquell xiscle metàl·lic des de temps immemorables. De fet, no recordava el darrer cop que aquell petit armari fou obert per mà meva. Ni tan sols recordava si, realment, l’havia obert mai.
A l’interior m’hi esperaven infinits productes empallegosos, embassats amb plàstics multicolors:
Pots de vidre reblerts de mel de tonalitats i densitats diverses.
Fileres de capses amb motius campestres, farcides de galetes multiformes.
Infinitat de taules de xocolata, abastant totes les variants del mercat.
...

Vaig decantar-me per un dels múltiples pots de mel.
Era d’un to rogenc, com de melmelada de maduixa (de la que, per cert, també n’hi havia un pot a l’armariet ocult rere una de les capces de galetes). Vaig obrir-lo tot atansant-hi el nas per poder-ne paladejar l’amargor del seu flaire. Se’n desprenia una olor terrible, com si dugués anys tancada. Com si mai l’hagueren obert abans i l’aroma s’hi hagués anat tornant cada cop més intensa. Fermentada. Sobreexposada a sí mateixa. Concentrada durant segles, lluny de l’abast de l’home, lluny de la llum del sol, al marge del temps. A cada dia passat havia augmentat geomètricament el volum de la seva fortor; duplicada d’un dia per l’altre, multiplicada per quatre a l’endemà, augmentant vuit vegades al dia següent... així periòdicament... dia rere dia... Fins a l’instant precís en que vaig obrir el pot, deslliurant la sobrecarrega aromàtica que fins aleshores havia aclaparat l’interior d’aquell envàs. Una aroma tant densa que sobrepassava la solidesa i espessor de la mel que la desprenia.

El torrent aromàtic penetrava furtivament dins les fosses nassals irritant-me la pituïtària, deixant-la en carn viva, erosionant-me el cervell i col·lapsant-me la ment.
M’estava col·locant.

Vaig empunyar un ganivet que, malgrat no l’hagués vist fins aleshores, romania damunt del marbre des de ves a saber quan. Estava net. Era lluent. D’acer inoxidable amb fulla dentada en ondulacions serrades com les dents d’un tauró de llauna.
Reflectit sobre la superfície allargassada i un xic picada per l’ús, podia contemplar-hi el distorsionat reflex del meu rostre. M’estirava les galtes i m’esclafava el crani atribuint-me l’aspecte d’un gripau.

Els reflexes sobre superfícies on normalment un no s’hi emmiralla, sempre em feien pensar en la possibilitat de l’existència d’una realitat absoluta. Un “indret” on, ni tan sols, el que veia en aquell moment podria ser cert. Una realitat on el meu aspecte seria el del reflex del ganivet. L’increïble noi gripau. On el concepte de distorsió seria el que nosaltres, els habitants d’aquest pla dimensional, interpretem com “normalitat”.
Aquest pensament m’inquietà durant uns deu segons aproximadament, però vaig bandejar-los i entrar en raó com qui es desperta amb un raig d’aigua gèlida.
Prosseguí amb la meticulosa elaboració del meu esmorzar.
El meu darrer esmorzar a casa.

Les torrades reposaven en un plat pla de porcellana, decorat amb una sanefa daurada que intentava imitar l’estil barroc (però no ho aconseguia, el barroc mai hauria acceptat una sanefa daurada sobre un fons tant llis i radiantment blanc com a part integrant del seu patrimoni artístic). La sanefa, que podia apreciar lleugerament oculta rere les angulades cantonades de les torrades, delimitava el perímetre del plat amb boniques ramificacions entrecreuades, simulant una corona d’espines.

Em disposava a menjar les torrades. Aquelles energètiques llesques que m’aportarien els hidrats de carboni necessaris per iniciar la jornada. Però abans vaig endinsar el ganivet dins l’espessa mel que respongué al meu atac amb un humit espetec salival.
L’agudesa del punyal penetrava fàcilment dins aquella substància, com si travessés un dau de mantega amb una vareta incandescent. I aleshores l’olor s’intensificà escapant-se de les entranyes putrefactes d’aquell fluid.
Un mareig espontani se m’enfilà per l’estómac fins copejar-me el paladar amb una compulsiva arcada que amb sacsejà de dalt a baix tot precipitant-me cap al marbre, però no fou suficientment forta com per produir-me el vòmit.
Malgrat la repulsa que manifestava el meu cos vers aquell producte, vaig entestar-me a seguir amb els meus propòsits.

Vaig prendre una mica de mel amb el ganivet i estendre-la per damunt la torrada... lentament... sense recolzar l’estri d’acer inoxidable sobre la cruixent superfície. La mel lliscava, impregnant la porositat de cada llesca, estucant-les amb un to roig ataronjat extremadament atractiu.
En un moment l’olor ja era gairebé imperceptible.
Tenyida d’un to agradable.

Damunt del marbre, el got amb taronjada (adobada amb dues cullerades de cafeïna), al seu costat, el plat amb dues torrades al punt, deliciosament untades.
El següent pas en seria la ingesta.
Però no fou així.

Sempre havia viscut amb els pares. Quin remei? Em mantenien. M’oferien un sostre i menjar a taula. Podríem dir que vivia en estat de parasitisme total i, com a bon paràsit, m’enriquia d’ells sense oferir res a canvi. Em limitava a viure beneficiant-me al màxim de la seva bondat.
Això no duraria eternament.
De fet, no duraria gaire més.

1.8- L'amic cafeïnòman.

La torradora m’esperava, sempre fidel, sobre el marbre de la cuina per regalar-me, com sempre, unes torrades al punt. Mentre l’artefacte me les procurava jo acostumava a diluir una cullerada de cafeïna dins d’un got de suc de taronja natural que la nit abans m’havia exprimit personalment.
La seva elaboració no era res de l’altre món. Se separaven dues taronges i es tallaven per la meitat, és prenia una llimona i se li aplicava el mateix procediment, un cop seccionada la fruita calia introduir els quatre mitjos de taronja i un mig de llimona dins l’electrodomèstic ideat per aquestes labors i per art de màgia s’obtindria un deliciós beuratge de propietats antioxidants. La cafeïna, per la seva part, no m’era gens difícil d’obtenir, doncs al treballar ma mare en una farmàcia tenia accés a tot tipus de drogues legals.
Durant una temporada, més breu del que m’hauria agradat, em dedicà a comercialitzar-les. Però tot es va complicar quan el meu únic client n’abandonà el seu consum juntament amb la vida.

Té gràcia la forma en que un pensa fins que algú cau mort a prop seu.
Abans jo era com la resta. Com el ramat d’incompetents que m’envoltaven cada dia al institut. Em distreia com ells. Feia el que ells feien. Fins i tot m’hi reunia per perdre el temps en comunió. Tot canvià però, quan en G.M.E., nat el tres de novembre de mil nou-cents vuitanta, caigué mort el vint-i-cinc de març del mil nou-cents noranta-cinc. Curiosament tot just un any abans que el conserge del institut de les afores del poble em supliqués clemència agenollat davant (i abatut per) la sorpresa que aquell dia havia guardat dins la motxilla.

Era un bon noi.
El meu millor amic, podríem dir.
Fins el vint-i-cinc de març del mil nou-cents noranta-cinc, és clar.
Ens veiem sovint per passar el temps sense fer res en concret. Alguns dies ens dedicàvem a passejar sense un destí clar. Anàvem amunt i avall, recorrent quilòmetres, per acabar tornant de nou al punt de partida sense aconseguir res. En d’altres ocasions jugàvem a escacs, fet del que estàvem orgullosos. Ens semblava una activitat emprenedora i d’un sublim nivell intel·lectual. Però només perdíem el temps. Mai acabàvem les partides i si ho fèiem, sempre acabàvem en taules. Ben pensat, i vist a certa distància temporal, potser no perdíem el temps. L’amenitzàvem. Però de què ens servia? Sovint abandonava les meves obligacions d’estudiant per reunir-me amb ell. Abandonava uns exercicis a mig fer sobre la taula d’estudi per sortir a perdre el temps fent “res important” amb aquell “amic-futur-cadàver” que acabaria sota les rodes d’un camió de mudances guarnint amb les seves entranyes el camí fins a la cabina més propera.
Si hagués sabut que el perdria no m’hagués molestat en dedicar-li tantes tardes. Ni m’hagués molestat en vendre-li tota aquella cafeïna. Per què tants sacrificis? Ara ja no hi és i tot el que vaig dedicar-li s’esfumà amb ell.

Va ser un dia com qualsevol altre. El Sol sortia per l’Est i aproximadament deu hores després es pondria per l’Oest. M’havia llevat com solia fer per aquella època, uns trenta minuts abans que comencessin les classes. És obvi que solia perdre el temps dormint més del necessari. Sovint em despertava molt més cansat que al ficar-me al llit. No em dutxava ni esmorzava abans de sortir de casa. Arreplegava els llibres i els fotia de qualsevol manera a la motxilla. A vegades em deixava l’estoig i havia de fer servir el deteriorat material escolar dels meus companys, cosa que no em preocupava gens ja que el tracte que rebia el meu era el mateix, si no pitjor...
Ell m’esperava a la cantonada, on creuen el meu carrer i el Carrer Central. Vaig saludar-lo com de costum, aixecant la mà plana fins al front i projectant-la en la seva direcció. Ell em retornà la salutació amb idèntic ritual. De lluny, semblava talment un soldat. De ben segur, la imatge que oferiria si hagués arribat a realitzar el servei militar.
La imatge que oferiria si la vida no se l’hi hagués truncat en aquell precís instant.

Un camió de mudances conduït pel que desprès descobriria la policia que fou un alcohòlic reincident, aparegué de sobte on fins feia un moment hi era ell. Va passar tot tan ràpid que juraria que vaig veure desaparèixer i reaparèixer al meu amic en dos llocs diferents en un mateix moment. Segons els informes forenses, el parafangs del camió en qüestió el seccionà per la meitat i el projectà de cintura amunt fins a una cabina de telèfon, un carrer més enllà, pel que fa a les cames es quedaren cargolades als baixos del vehicle. La cabina ja no hi és. Va quedar destrossada per la col·lisió amb el cos del meu amic i la van retirar. Mai més n’hi van tornar a posar cap. Realment és una llàstima.
Segons deien, no va patir gens. Mort a l’acte. Ara em pregunto si realment m’importa saber si va patir o no. De fet, m’interessaria saber-ho si ell seguis aquí. Però de què em serveix saber-ho, ara. Ja no existeix. No és res important a la meva vida ni hauria de ser-ho per ningú. Ja no forma part de la humanitat. És matèria. O energia... Forma part d’una altra entitat. És àtoms...

Les torrades ja estaven llestes.
Acostumava a menjar-me-les soles. Però aquell dia era especial i necessitava més forces que mai.

1.7- Ressons al corredor.

Arribava el moment d’encaminar-se cap a la cuina.
Per arribar-hi calia passar per un estret passadís que unia el bany amb la resta de la casa. Per aquelles contrades la llar ja no resultava tan acollidora com ho havia estat l’habitació tot just llevar-me. Gens ni mica. Les parets humides s’amaraven de certes propietats que fàcilment podrien atribuir-se als murs d’un hospital. Una atmosfera desoladora i freda, amb flaire a desinfectant, s’esmunyia entre els intersticis entramats de la matèria dels maons i l’empaperat d’aquell corredor.
Una lluminositat feble esquitxava les parets de l’etern passadís, del corredor de la mort, procurant-li l’aspecte més tètric i esgarrifós possible. Ja des de petit havia manifestat un pànic irracional a passar sol per aquell paratge. M’envaïa la sensació que algú em seguia... o, en ocasions, la sospita que algun ésser d’horrible i repugnat aparença m’esperava ocult dins la penombra per atacar-me en qualsevol moment amb les seves extremitats tentaculades.
De fet no m’equivocava gaire.

Algun cop hi havia sentit veus que em cridaven pel meu nom. Veus que m’invitaven a quedar-me amb Elles. Però mai van preocupar-me gaire... fins que va arribar el dia en que ja no només les sentia al passadís de casa.

El carrer era fosc. La nit ja feia hores que conspirava per damunt dels nostres caps embolicada amb una capa de boirina. Em dirigia a casa. Venia d’una llarga sessió cultural que m’havia estat impartida per un dels trenta conferenciants que la direcció de la biblioteca pública havia contractat per a les jornades científiques que es brindaven cada any. La conferència havia versat sobre l’adaptació natural de l’home a la prehistòria, les relíquies que ens havien deixat escampades pel món (aquelles deixalles que les antigues civilitzacions havien anat aplegant als peus de les muntanyes) i la importància del seu estudi per recrear la vida d’aquests éssers primitius.
Caminava sent u amb la fosca, il·luminat esporàdicament pels fanals que deixaven veure els envasos buits que s’acumulaven als seus peus, tot preguntant-me quines conclusions podrien formular les futures generacions al descobrir que, centenars de milers d’anys abans que ells, els humans convivien amb un munt de deixalles que s’anaven acumulant a cada cantonada i, com no, als peus de les muntanyes, per no trencar amb la tradició familiar. Dins del cap, la veu que sempre m’havia acompanyat (aquella veu que ningú més podria sentir, l’autèntica i genuïna veu d’en Daniel que no compartia cap matís amb la que els demés components de la raça humana podien arribar a sentir) monologava entorn als homes del futur, quan una nova veu no procedent del meu cap m’aconsellà que deixés de banda el tema.
Era una veu nova però no desconeguda. Es tractava de la veu de l’home que temps enrere havia mort durant la Turmenta. La veu de l’home que caigué inert a terra després de sentir aquell majestuós tro. Vaig reconèixer-la perquè ja l’havia sentit abans. Amb “abans”, però, no em refereixo únicament a quan l’home encara vivia. No. Aquella veu flotava i vibrava, ja feia temps, entre les parets d’aquell passadís obscur que cada dia travessava. Ara, però, ja no només ressonava dins de casa. Ara m’acompanyava allà on anés.
Últimament la sentia a qualsevol lloc, on fou que fóra, i ja no només m’invitaven a quedar-me amb Ella, sinó amb Elles, i m’obligaven a fer coses que mai m’hauria imaginat capaç de fer.
Portar allò al institut?
Collonut.

Intentava passar pel passadís el més ràpid possible. Corrents. Per res del món, no volia estar-m’hi gaire estona. La foscor i el fred em devoraven totalment durant el temps que hi romania, com qui s’endinsa per la gola d’una fera primitiva i afamada. Em sentia com una barreja d’espeleòleg i enterramorts de novel·la romàntica, l’un pel fet de passejar-me per aquell lloc claustrofòbic i l’altre per la tenebrositat que m’oferia la tènue llum quasi inexistent. Em veia a mi mateix caminant ràpid com qui fa tard a una cita, o com un assetjador o alguna fera urbana que espera en un carreró a que la seva víctima, inconscient del perill, es deixi veure en mig del cercle lleugerament lluminós d’un fanal de carrer a la matinada hivernal. Al meu voltant s’anirien formant esporàdics núvols d’humida alè, confonent-se amb la boira ambiental de la nit freda i solitària. Perseguint i fugitiu de mi mateix. Esperant a la víctima i esdevenint-ne.

Esperant saltar damunt d’ella i seccionar-li la jugular.

La mà a la butxaca fent dringar els cascavells sense melodia però amb un ritme fastigosament antihigiènic.
Fill de pares rics.
Corruptes.
Havia de deslliurar-me d’ell, d’aquell món en el que vivia.

Elles m’havien dit què havia de fer.
Portar allò al institut?
No semblava bona idea.

No.

Gens prudent.

I ara.

Gens assenyada.

Però què més podia fer?

Només era una replica. Molt ben aconseguida, però sense deixar de ser un tros de plàstic.

Un cop passat el passadís vaig tombar cap a la cuina on meticulosament em procuraria un nutritiu i deliciós esmorzar. “L’esmorzar és l’àpat més important del dia, així que la seva elaboració ha de ser com un ritual sagrat”. Això em deia sempre ma mare.
En pau descansi.

1.6- Bates, Elles i cabelleres.

Recordo aquells companys de classe. Els que eren com jo.
Aquells que no sentien ser integrants de cap grup. Aquells que, com jo, no creien en la forma que la nostra generació pensava; guiant-se tan sols per mísers ideals generalitzats pautats com còmodes quadrícules, per dictadures endolcides per societats consumistes on consumeixes i et consumeixen. Aquella joventut que ni tan sols s’havia plantejat que algun dia moriria i la seva estada per aquest tràgic món passaria totalment desapercebuda.
A vegades el meu cervell em dictava normes. Si les seguia seria capaç d’evitar caure dins d’aquella buidor espiritual on molts dels meus companys caigueren i s’ofegaren entre confortables espessors, aquella manca de neguit per la vida, aquella total incomprensió respecte al món que els rodejava, aquell món real del que ni tan sols en sabien l’existència. El meu cervell sempre m’havia guiat pel bon camí i m’aconsellava en tot el que decidia. Fins i tot m’insinuà en moltes ocasions el que havia de fer per seguir endavant. Un dels seus consells fou, per exemple, endur-me aquella sorpresa aquell mateix dia al institut. Aquella il·lusió aterradora que guardava impacient dins la motxilla, desitjant revelar-la enmig de la classe de matemàtiques.
Però el meu cervell no era l’únic que em guiava. Elles també. Elles també ho feien i sé que part del que passà fou per culpa seva. Elles en tingueren la culpa.
Tant les unes com les altres.

Em vaig eixugar la cara i el mirall m’oferí el reflex d’una pell terça i suau. Tan suau com la pell d’una poma després de fregar-la amb un drap de llana.
Tot seguit em vaig embolicar amb una bata negre de seda. Una bata que havia estat propietat d’aquell que en el seu moment havia estat el meu pare. Però ara, era meva i m’encantava la seva textura. La seda fregant amb la pell ferma després de la dutxa. Era la sensació més intensa del meu dia a dia. Fins i tot, en algunes ocasions, havia arribat a dutxar-me quatre cops en un sol dia per tal de poder endinsar-me en aquell sensual món, per submergir-me en el seu confort i la seva frescor.

Un cop vestit amb aquella indumentària provisional, procedí amb la distribució del meu cabell. En aquells temps no el duia gaire llarg, tan sols havia de pentinar-lo en primer lloc cap endavant i tot seguit acompanyar-lo cap enrere pels laterals. Això sí, mai sense haver-hi aplicat abans un gel fixador/enriquidor, que li donava un aspecte més viu i una lluentor semblant a la dels cables de coure que composen els filaments elèctrics. N’estava molt orgullós del meu cabell, no cal dir-ho. Mai m’havia dut problemes. Mai vaig intentar tenyir-me’l ni decolorar-me’l. M’agradava el seu color natural, era d’un castany clar molt pulcre i contrastat, elegant i fort. Quan hi tocava el sol oferia unes tonalitats caobes força intenses i delimitades, dotant-lo amb l’aspecte de la fusta recent envernissada. Elegantíssim.
Ara el trobo a faltar...
Però, què hi farem?
La vida és així.
No?

1.5- Temps per la cara.

Seguidament em vaig eixugar.

Instal·lat sobre la porta del bany hi havia un calefactor més propi potser d’un regim comunista i prehistòric que no pas d’un món creixent i admirador fervent de l’evolució tècnica. Malgrat tot, però, seguia sent funcional. M’oferia certa ajuda evaporant l’aigua que s’estenia, com rosada, pel llarg de la meva espatlla no tant neta com de costum, i m’obsequiava així amb uns minuts extra que hauria perdut amb la pràctica d’un eixugat merament manual.
Això volia dir: Possibilitat d’inversió temporal en l’àmbit facial.
Perfecte.

Oculta rere el mirall, reposant sobre un prestatge i amb la tapa ben roscada, m’esperava una crema exfoliant que més que assegurar, prometia, l’eliminació de tota impuresa que la meva pell, quasi perfecta, pogués patir. Cal dir que per aquells temps posseïa el cutis més polit del institut. Fins i tot (i sobretot) comparant-lo amb el de les integrants femenines. El seu rostre al meu costat era un insult, una infecta i pútrida escopinada, a la meva perfecció cutània.
La crema m’acaronava i penetrava la pell oferint-me un massatge refrescant on sempre em permetia abandonar-me uns instants. Aquell dia però, malgrat tota l’ajuda calefactora del comunisme prehistòric, el temps seguia jugant en la meva contra. Podia delir-me dels plaers de la crema, sí. Però fins a cert punt. N’era totalment conscient...
Malgrat tot, decidí recrear-m’hi una mica més.

M’escampava lentament aquell lloat producte per la cara tot descrivint cercles que, amb el seu diàmetre delimitaven ambdós pòmuls i es desplaçaven fins sota els ulls. On, normalment, m’esperaven un parell de plecs blavosos, penjant com penja una samarreta introduïda amb poca cura dins d’uns texans estrets. Sempre havia estat propens a patir ulleres. Ho reconec. No sóc (del tot) perfecte. Però per sort aquell dia no eren tan voluptuoses com de costum. Tan sols les tenia lleugerament inflades i no lluïen aquell to morat d’altres dies. Gairebé m’eren imperceptibles a mi mateix, fet que deixava clar que a ulls de qualsevol d’aquells ineptes que tenia per companys, passarien totalment desapercebudes. Potser no per tots, evidentment, però per a la immensa majoria sí.

1.4- El Dringador de Picarols.

Hi havia una vegada un nou membre de la classe. Acabava d’arribar de l’estranger per mitjà d’un programa d’intercanvi per a joves amb “molts recursos acadèmics”.Terminologia que en aquells temps solia aplicar-se a tot aquell adolescent els pares dels quals eren suficientment rics com per subornar no només al tutor o director d’un centre d’ensenyament concret, sinó a tot el seu professorat i part de les forces polítiques de la regió.
Hi havia una vegada un alumne autòcton que emprengué, guiat potser per la compassió (qui sap?), una conversa trivial amb ell.
Hi va haver una vegada un incident desafortunat.

El Dringador de Picarols arribat de terres llunyanes era un “noi” més aviat gras, que sempre arribava més aviat tard i menys agraciat que l’avortament alví i bategantment deforme d’un hipopòtam necròtic.
Malgrat tot, degut a una cadena causal que el destí tramà a les meves espatlles, em veié amb l’obligació cordial de iniciar-hi un diàleg. Formava part dels alumnes de la meva classe i empès per l’afany d’encaixar em va acorralar al passadís just abans de classe. “Acorralar” no seria, potser, el terme adequat. De fet, podríem dir que més aviat “obstruir” s’hi ajustaria més. Queda clar, doncs, que no podia evitar el seu contacte verbal ja que la seva massa corporal contactava amb les dues parets “obstruint-me” el pas. Potser li podria haver dit que retirés aquell sac de greix purulent que tenia per cos i deixés avançar pel corredor als membres de la meva espècie amb la que ell no tenia ni el més mínim parentesc. Potser podria haver-li dit que retornés rodolant fins al cau humit i fosc on déu amaga els seus errors i del que per algun infaust motiu se li havia permès sortir. Però no... Per algun estrany atzar, o per la compassió que pogués provocar-me aquella aberració, em va resultar impossible ser-li descortès...
Així doncs s’esdevingué la conversa. Trivial on les hi hagi. Carregada d’accents estranys, com un intent de diàleg entre déus i animals... I fou durant aquest intent de comunicació interespecífica quan el Dringador de Picarols es ficà la mà a la butxaca i “dissimuladament” començà a esgarrapar-se l’ouera.
Vaig trigar uns instants en adonar-me’n. El rítmic repicar de les monedes a la seva butxaca en fou l’alarma d’alerta que me n’advertí. Aquelles monedes repicant com repicarien els picarols durant una nadala pervertida.
Fent dringar els cascavells com argentins joiells, res bo no trobareu...
La sang bullia a les meves venes.
Ding dang dong, ding dang dong...
Un munt d’agulloses bombolles sanguínies s’enfilaren al cim del meu cap, recorrent-me efervescentment el clatell, impregnant-me amb l’acidesa del vòmit al ritme del repicar obscè de les monedes del llardós i reblert alumne d’intercanvi.
Des d’aleshores sóc intolerant a les nadales.
La repulsió i l’ira començà a bategar radioactiva per l’entramat capil·lar dels meus vasos sanguinis. Observar aquell espectacle inhumà; veure com la seva exposició oral es complementava amb aquell rítmic però gens melòdic moviment m’immergia en un estat quasi incontrolable de còlera homicida que m’impulsava a llençar-me damunt d’ell projectant-lo a terra i allí seccionar-li la jugular a queixalades. Sentia el gust metàl·lic i dolç de la sang barrejat amb l’agre regust de les capes i capes de greix que m’omplirien la boca. Sentia l’olor de la vida fluint com mantega fossa...
Però, sortosament, havia disposat sempre d’una gran força repressiva i un sublim control mental per resoldre situacions com aquella sense menester la violència.
Havia...

Vaig acabar la dutxa amb aigua freda com de costum, així es tancarien els porus evitant que organismes i substàncies alienes a mi s’entaforessin dins la meva integritat física.