PRÒLEG

M’envolten la pau i la serenitat, acaronant-me còmodament com un suau i càlid barnús de cotó. Fins a cert punt esponjós, fins a cert punt opressor. Cap interferència aliena a la meva actual forma de viure és capaç d’estripar aquesta matriu suau on visc submergit. Res pot esquerdar aquesta plàcida suavitat existencial... Res. Ni les veus ni els miratges, perquè s’han fos. S’han esmunyit entre la sorra, lluny, ben lluny de mi, com l’aigua d’una pluja passada amarada al racó més profund i oblidat de la terra.
Ara tot és nítid i real.
Net i clar.

Ja no gaudeixo de la llibertat de la joventut... però potser és el millor. Potser era d’aquella llibertat del que havia de fugir; de l’amplia gama de possibilitats que em torbaven fins corrompre’m l’ànima. Sé que vaig arribar a ser un ésser inhumà... capaç d’odiar i menystenir a la meva pròpia espècie. He de viure amb el pes de tot aquell odi a la meva consciència, però aquí dins el món és diferent i m’és més senzill de superar. Ja no estic sol perquè n’hi ha molts com jo que m’acompanyen. Junts compartim aquesta utopia on la follia es dissol lentament, plaent com un flux continu d’endorfines que s’estén espès per dins dels nostres organismes.
Malgrat tot, no crec que el que va passar s’esdevingués per culpa de l’entorn on em movia al llarg d’aquells tèrbols anys. Seria massa senzill exculpar-me així. L’entorn res hi tingué a veure. El món no en fou el culpable. Si més no, el món on vivien la resta d’homes i dones, on havia viscut el meu pare i on vivia realment la meva mare... On vivia el gos de la veïna que cada dia se’ns pixava a la porta.
No. L’únic entorn culpable de la meva bogeria era una quimera que el meu cervell creà exprimint les seves parts més toves i podrides. Un entorn líquid del que se n’havia destil·lat l’amor per tal d’assecar-me el cor. Als meus ulls, malalts d’odi, hi cristal·litzaren lents amorfes que m’oferien la visió distorsionada d’un món on cap emoció semblava florir...
Tret de l’odi i la por.

Ara sé que tot allò pel que lluitava, tot el que creia... era fruit d’un ego alimentat mòrbidament.

La meva història està tacada de sang, una sang que ara em pregunto fins a quin punt era real... Ara em pregunto tantes coses... Per què vaig decidir seguir un camí escarpat i tortuós en comptes de prendre una senda més plenera i emocionalment equilibrada? Suposo que un no pot escollir el camí a seguir; que això és cosa del destí i res hi podem fer a la fi. Suposo que el meu cervell estava ferit per algun mal desconegut que poblava el meu món d’infinites criatures repugnants i afamades, disposades a fer de mi un jove sociòpata.

Tot començà un matí.
Un entre tants.