Arribava el moment d’encaminar-se cap a la cuina.
Per arribar-hi calia passar per un estret passadís que unia el bany amb la resta de la casa. Per aquelles contrades la llar ja no resultava tan acollidora com ho havia estat l’habitació tot just llevar-me. Gens ni mica. Les parets humides s’amaraven de certes propietats que fàcilment podrien atribuir-se als murs d’un hospital. Una atmosfera desoladora i freda, amb flaire a desinfectant, s’esmunyia entre els intersticis entramats de la matèria dels maons i l’empaperat d’aquell corredor.
Una lluminositat feble esquitxava les parets de l’etern passadís, del corredor de la mort, procurant-li l’aspecte més tètric i esgarrifós possible. Ja des de petit havia manifestat un pànic irracional a passar sol per aquell paratge. M’envaïa la sensació que algú em seguia... o, en ocasions, la sospita que algun ésser d’horrible i repugnat aparença m’esperava ocult dins la penombra per atacar-me en qualsevol moment amb les seves extremitats tentaculades.
De fet no m’equivocava gaire.
Algun cop hi havia sentit veus que em cridaven pel meu nom. Veus que m’invitaven a quedar-me amb Elles. Però mai van preocupar-me gaire... fins que va arribar el dia en que ja no només les sentia al passadís de casa.
El carrer era fosc. La nit ja feia hores que conspirava per damunt dels nostres caps embolicada amb una capa de boirina. Em dirigia a casa. Venia d’una llarga sessió cultural que m’havia estat impartida per un dels trenta conferenciants que la direcció de la biblioteca pública havia contractat per a les jornades científiques que es brindaven cada any. La conferència havia versat sobre l’adaptació natural de l’home a la prehistòria, les relíquies que ens havien deixat escampades pel món (aquelles deixalles que les antigues civilitzacions havien anat aplegant als peus de les muntanyes) i la importància del seu estudi per recrear la vida d’aquests éssers primitius.
Caminava sent u amb la fosca, il·luminat esporàdicament pels fanals que deixaven veure els envasos buits que s’acumulaven als seus peus, tot preguntant-me quines conclusions podrien formular les futures generacions al descobrir que, centenars de milers d’anys abans que ells, els humans convivien amb un munt de deixalles que s’anaven acumulant a cada cantonada i, com no, als peus de les muntanyes, per no trencar amb la tradició familiar. Dins del cap, la veu que sempre m’havia acompanyat (aquella veu que ningú més podria sentir, l’autèntica i genuïna veu d’en Daniel que no compartia cap matís amb la que els demés components de la raça humana podien arribar a sentir) monologava entorn als homes del futur, quan una nova veu no procedent del meu cap m’aconsellà que deixés de banda el tema.
Era una veu nova però no desconeguda. Es tractava de la veu de l’home que temps enrere havia mort durant la Turmenta. La veu de l’home que caigué inert a terra després de sentir aquell majestuós tro. Vaig reconèixer-la perquè ja l’havia sentit abans. Amb “abans”, però, no em refereixo únicament a quan l’home encara vivia. No. Aquella veu flotava i vibrava, ja feia temps, entre les parets d’aquell passadís obscur que cada dia travessava. Ara, però, ja no només ressonava dins de casa. Ara m’acompanyava allà on anés.
Últimament la sentia a qualsevol lloc, on fou que fóra, i ja no només m’invitaven a quedar-me amb Ella, sinó amb Elles, i m’obligaven a fer coses que mai m’hauria imaginat capaç de fer.
Portar allò al institut?
Collonut.
Intentava passar pel passadís el més ràpid possible. Corrents. Per res del món, no volia estar-m’hi gaire estona. La foscor i el fred em devoraven totalment durant el temps que hi romania, com qui s’endinsa per la gola d’una fera primitiva i afamada. Em sentia com una barreja d’espeleòleg i enterramorts de novel·la romàntica, l’un pel fet de passejar-me per aquell lloc claustrofòbic i l’altre per la tenebrositat que m’oferia la tènue llum quasi inexistent. Em veia a mi mateix caminant ràpid com qui fa tard a una cita, o com un assetjador o alguna fera urbana que espera en un carreró a que la seva víctima, inconscient del perill, es deixi veure en mig del cercle lleugerament lluminós d’un fanal de carrer a la matinada hivernal. Al meu voltant s’anirien formant esporàdics núvols d’humida alè, confonent-se amb la boira ambiental de la nit freda i solitària. Perseguint i fugitiu de mi mateix. Esperant a la víctima i esdevenint-ne.
Per arribar-hi calia passar per un estret passadís que unia el bany amb la resta de la casa. Per aquelles contrades la llar ja no resultava tan acollidora com ho havia estat l’habitació tot just llevar-me. Gens ni mica. Les parets humides s’amaraven de certes propietats que fàcilment podrien atribuir-se als murs d’un hospital. Una atmosfera desoladora i freda, amb flaire a desinfectant, s’esmunyia entre els intersticis entramats de la matèria dels maons i l’empaperat d’aquell corredor.
Una lluminositat feble esquitxava les parets de l’etern passadís, del corredor de la mort, procurant-li l’aspecte més tètric i esgarrifós possible. Ja des de petit havia manifestat un pànic irracional a passar sol per aquell paratge. M’envaïa la sensació que algú em seguia... o, en ocasions, la sospita que algun ésser d’horrible i repugnat aparença m’esperava ocult dins la penombra per atacar-me en qualsevol moment amb les seves extremitats tentaculades.
De fet no m’equivocava gaire.
Algun cop hi havia sentit veus que em cridaven pel meu nom. Veus que m’invitaven a quedar-me amb Elles. Però mai van preocupar-me gaire... fins que va arribar el dia en que ja no només les sentia al passadís de casa.
El carrer era fosc. La nit ja feia hores que conspirava per damunt dels nostres caps embolicada amb una capa de boirina. Em dirigia a casa. Venia d’una llarga sessió cultural que m’havia estat impartida per un dels trenta conferenciants que la direcció de la biblioteca pública havia contractat per a les jornades científiques que es brindaven cada any. La conferència havia versat sobre l’adaptació natural de l’home a la prehistòria, les relíquies que ens havien deixat escampades pel món (aquelles deixalles que les antigues civilitzacions havien anat aplegant als peus de les muntanyes) i la importància del seu estudi per recrear la vida d’aquests éssers primitius.
Caminava sent u amb la fosca, il·luminat esporàdicament pels fanals que deixaven veure els envasos buits que s’acumulaven als seus peus, tot preguntant-me quines conclusions podrien formular les futures generacions al descobrir que, centenars de milers d’anys abans que ells, els humans convivien amb un munt de deixalles que s’anaven acumulant a cada cantonada i, com no, als peus de les muntanyes, per no trencar amb la tradició familiar. Dins del cap, la veu que sempre m’havia acompanyat (aquella veu que ningú més podria sentir, l’autèntica i genuïna veu d’en Daniel que no compartia cap matís amb la que els demés components de la raça humana podien arribar a sentir) monologava entorn als homes del futur, quan una nova veu no procedent del meu cap m’aconsellà que deixés de banda el tema.
Era una veu nova però no desconeguda. Es tractava de la veu de l’home que temps enrere havia mort durant la Turmenta. La veu de l’home que caigué inert a terra després de sentir aquell majestuós tro. Vaig reconèixer-la perquè ja l’havia sentit abans. Amb “abans”, però, no em refereixo únicament a quan l’home encara vivia. No. Aquella veu flotava i vibrava, ja feia temps, entre les parets d’aquell passadís obscur que cada dia travessava. Ara, però, ja no només ressonava dins de casa. Ara m’acompanyava allà on anés.
Últimament la sentia a qualsevol lloc, on fou que fóra, i ja no només m’invitaven a quedar-me amb Ella, sinó amb Elles, i m’obligaven a fer coses que mai m’hauria imaginat capaç de fer.
Portar allò al institut?
Collonut.
Intentava passar pel passadís el més ràpid possible. Corrents. Per res del món, no volia estar-m’hi gaire estona. La foscor i el fred em devoraven totalment durant el temps que hi romania, com qui s’endinsa per la gola d’una fera primitiva i afamada. Em sentia com una barreja d’espeleòleg i enterramorts de novel·la romàntica, l’un pel fet de passejar-me per aquell lloc claustrofòbic i l’altre per la tenebrositat que m’oferia la tènue llum quasi inexistent. Em veia a mi mateix caminant ràpid com qui fa tard a una cita, o com un assetjador o alguna fera urbana que espera en un carreró a que la seva víctima, inconscient del perill, es deixi veure en mig del cercle lleugerament lluminós d’un fanal de carrer a la matinada hivernal. Al meu voltant s’anirien formant esporàdics núvols d’humida alè, confonent-se amb la boira ambiental de la nit freda i solitària. Perseguint i fugitiu de mi mateix. Esperant a la víctima i esdevenint-ne.
Esperant saltar damunt d’ella i seccionar-li la jugular.
La mà a la butxaca fent dringar els cascavells sense melodia però amb un ritme fastigosament antihigiènic.
Fill de pares rics.
Corruptes.
Havia de deslliurar-me d’ell, d’aquell món en el que vivia.
Fill de pares rics.
Corruptes.
Havia de deslliurar-me d’ell, d’aquell món en el que vivia.
Elles m’havien dit què havia de fer.
Portar allò al institut?
No semblava bona idea.
Portar allò al institut?
No semblava bona idea.
No.
Gens prudent.
I ara.
Gens assenyada.
Però què més podia fer?
Només era una replica. Molt ben aconseguida, però sense deixar de ser un tros de plàstic.
Un cop passat el passadís vaig tombar cap a la cuina on meticulosament em procuraria un nutritiu i deliciós esmorzar. “L’esmorzar és l’àpat més important del dia, així que la seva elaboració ha de ser com un ritual sagrat”. Això em deia sempre ma mare.
En pau descansi.
Un cop passat el passadís vaig tombar cap a la cuina on meticulosament em procuraria un nutritiu i deliciós esmorzar. “L’esmorzar és l’àpat més important del dia, així que la seva elaboració ha de ser com un ritual sagrat”. Això em deia sempre ma mare.
En pau descansi.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada