Recordo aquells companys de classe. Els que eren com jo.
Aquells que no sentien ser integrants de cap grup. Aquells que, com jo, no creien en la forma que la nostra generació pensava; guiant-se tan sols per mísers ideals generalitzats pautats com còmodes quadrícules, per dictadures endolcides per societats consumistes on consumeixes i et consumeixen. Aquella joventut que ni tan sols s’havia plantejat que algun dia moriria i la seva estada per aquest tràgic món passaria totalment desapercebuda.
A vegades el meu cervell em dictava normes. Si les seguia seria capaç d’evitar caure dins d’aquella buidor espiritual on molts dels meus companys caigueren i s’ofegaren entre confortables espessors, aquella manca de neguit per la vida, aquella total incomprensió respecte al món que els rodejava, aquell món real del que ni tan sols en sabien l’existència. El meu cervell sempre m’havia guiat pel bon camí i m’aconsellava en tot el que decidia. Fins i tot m’insinuà en moltes ocasions el que havia de fer per seguir endavant. Un dels seus consells fou, per exemple, endur-me aquella sorpresa aquell mateix dia al institut. Aquella il·lusió aterradora que guardava impacient dins la motxilla, desitjant revelar-la enmig de la classe de matemàtiques.
Però el meu cervell no era l’únic que em guiava. Elles també. Elles també ho feien i sé que part del que passà fou per culpa seva. Elles en tingueren la culpa.
Tant les unes com les altres.
Em vaig eixugar la cara i el mirall m’oferí el reflex d’una pell terça i suau. Tan suau com la pell d’una poma després de fregar-la amb un drap de llana.
Tot seguit em vaig embolicar amb una bata negre de seda. Una bata que havia estat propietat d’aquell que en el seu moment havia estat el meu pare. Però ara, era meva i m’encantava la seva textura. La seda fregant amb la pell ferma després de la dutxa. Era la sensació més intensa del meu dia a dia. Fins i tot, en algunes ocasions, havia arribat a dutxar-me quatre cops en un sol dia per tal de poder endinsar-me en aquell sensual món, per submergir-me en el seu confort i la seva frescor.
Un cop vestit amb aquella indumentària provisional, procedí amb la distribució del meu cabell. En aquells temps no el duia gaire llarg, tan sols havia de pentinar-lo en primer lloc cap endavant i tot seguit acompanyar-lo cap enrere pels laterals. Això sí, mai sense haver-hi aplicat abans un gel fixador/enriquidor, que li donava un aspecte més viu i una lluentor semblant a la dels cables de coure que composen els filaments elèctrics. N’estava molt orgullós del meu cabell, no cal dir-ho. Mai m’havia dut problemes. Mai vaig intentar tenyir-me’l ni decolorar-me’l. M’agradava el seu color natural, era d’un castany clar molt pulcre i contrastat, elegant i fort. Quan hi tocava el sol oferia unes tonalitats caobes força intenses i delimitades, dotant-lo amb l’aspecte de la fusta recent envernissada. Elegantíssim.
Ara el trobo a faltar...
Però, què hi farem?
La vida és així.
No?
Aquells que no sentien ser integrants de cap grup. Aquells que, com jo, no creien en la forma que la nostra generació pensava; guiant-se tan sols per mísers ideals generalitzats pautats com còmodes quadrícules, per dictadures endolcides per societats consumistes on consumeixes i et consumeixen. Aquella joventut que ni tan sols s’havia plantejat que algun dia moriria i la seva estada per aquest tràgic món passaria totalment desapercebuda.
A vegades el meu cervell em dictava normes. Si les seguia seria capaç d’evitar caure dins d’aquella buidor espiritual on molts dels meus companys caigueren i s’ofegaren entre confortables espessors, aquella manca de neguit per la vida, aquella total incomprensió respecte al món que els rodejava, aquell món real del que ni tan sols en sabien l’existència. El meu cervell sempre m’havia guiat pel bon camí i m’aconsellava en tot el que decidia. Fins i tot m’insinuà en moltes ocasions el que havia de fer per seguir endavant. Un dels seus consells fou, per exemple, endur-me aquella sorpresa aquell mateix dia al institut. Aquella il·lusió aterradora que guardava impacient dins la motxilla, desitjant revelar-la enmig de la classe de matemàtiques.
Però el meu cervell no era l’únic que em guiava. Elles també. Elles també ho feien i sé que part del que passà fou per culpa seva. Elles en tingueren la culpa.
Tant les unes com les altres.
Em vaig eixugar la cara i el mirall m’oferí el reflex d’una pell terça i suau. Tan suau com la pell d’una poma després de fregar-la amb un drap de llana.
Tot seguit em vaig embolicar amb una bata negre de seda. Una bata que havia estat propietat d’aquell que en el seu moment havia estat el meu pare. Però ara, era meva i m’encantava la seva textura. La seda fregant amb la pell ferma després de la dutxa. Era la sensació més intensa del meu dia a dia. Fins i tot, en algunes ocasions, havia arribat a dutxar-me quatre cops en un sol dia per tal de poder endinsar-me en aquell sensual món, per submergir-me en el seu confort i la seva frescor.
Un cop vestit amb aquella indumentària provisional, procedí amb la distribució del meu cabell. En aquells temps no el duia gaire llarg, tan sols havia de pentinar-lo en primer lloc cap endavant i tot seguit acompanyar-lo cap enrere pels laterals. Això sí, mai sense haver-hi aplicat abans un gel fixador/enriquidor, que li donava un aspecte més viu i una lluentor semblant a la dels cables de coure que composen els filaments elèctrics. N’estava molt orgullós del meu cabell, no cal dir-ho. Mai m’havia dut problemes. Mai vaig intentar tenyir-me’l ni decolorar-me’l. M’agradava el seu color natural, era d’un castany clar molt pulcre i contrastat, elegant i fort. Quan hi tocava el sol oferia unes tonalitats caobes força intenses i delimitades, dotant-lo amb l’aspecte de la fusta recent envernissada. Elegantíssim.
Ara el trobo a faltar...
Però, què hi farem?
La vida és així.
No?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada