El dia despuntava.
Naixia de nou com tants cops ho havia fet, com tants cops ho faria.
El llit, rebregat però acollidor semblava adherir-se al meu cos com una extensió de la meva pell, com un òrgan desenvolupat durant la nit. El recordo afamat de mi i em recordo afamat d’ell. Resultava tan dur abandonar-lo... Se’m passà pel cap no aixecar-me aquell matí; quedar-me dins seu per sempre, fingir la primera dolència que se m’ocorregués i restar en la pau inconscient fins a la fi dels meus dies... però l’imponent arquitectura del Institut se m’aparegué evaporant aquelles narcòtiques reflexions enciseres. Trencant el llaç simbiòtic que semblava lligar-me als llençols.
Aquell matí, el fet d’anar al institut em resultava terriblement atractiu.
Calia prendre una decisió, no tan trivial com podria semblar. Llevar-me o seguir dormint. Una decisió de vital importància. Decisions... Ara me n’adono de la curiosa obsessió que l’home sembla patir vers les decisions. Sempre vol decidir-ho tot; decidim si volem seguir endavant amb les nostres empreses o bé rendir-nos i abandonar-les. Intentem fins i tot decidir com transcorreran les nostres vides i en ocasions les dels que ens envolten. Decidim si ens ha afavorit la fortuna o bé si ens cal compadir-nos pel nostre mal fat; decidint, finalment, consolar-nos perquè hem decidit prèviament que les nostres decisions han estat infortunades i, a la fi, hem decidit que per això som uns fracassats. En fi...
Cada dia que passa se’ns esmuny entre els dits saltant de decisió en decisió. Decidim decidir. Decidim deixar de decidir...
Jo, en aquella ocasió, decidí llevar-me.
Hi havia assumptes pendents que calia resoldre el més aviat possible. Posposar-los hauria representat, en el més segur dels casos, deixar-los de banda per sempre, com tantes altres idees bandejades tantes altres vagades. M’havia marcat una fita i era la meva obligació assolir-la aquell mateix dia. Aquell, esdevindria el dia gloriós on el meu geni seria públicament reconegut! Passaria a ser un ídol, un exemple a seguir, un líder, El Líder. El puto amo!
El puto amo...
Si més no, això creia.
Naixia de nou com tants cops ho havia fet, com tants cops ho faria.
El llit, rebregat però acollidor semblava adherir-se al meu cos com una extensió de la meva pell, com un òrgan desenvolupat durant la nit. El recordo afamat de mi i em recordo afamat d’ell. Resultava tan dur abandonar-lo... Se’m passà pel cap no aixecar-me aquell matí; quedar-me dins seu per sempre, fingir la primera dolència que se m’ocorregués i restar en la pau inconscient fins a la fi dels meus dies... però l’imponent arquitectura del Institut se m’aparegué evaporant aquelles narcòtiques reflexions enciseres. Trencant el llaç simbiòtic que semblava lligar-me als llençols.
Aquell matí, el fet d’anar al institut em resultava terriblement atractiu.
Calia prendre una decisió, no tan trivial com podria semblar. Llevar-me o seguir dormint. Una decisió de vital importància. Decisions... Ara me n’adono de la curiosa obsessió que l’home sembla patir vers les decisions. Sempre vol decidir-ho tot; decidim si volem seguir endavant amb les nostres empreses o bé rendir-nos i abandonar-les. Intentem fins i tot decidir com transcorreran les nostres vides i en ocasions les dels que ens envolten. Decidim si ens ha afavorit la fortuna o bé si ens cal compadir-nos pel nostre mal fat; decidint, finalment, consolar-nos perquè hem decidit prèviament que les nostres decisions han estat infortunades i, a la fi, hem decidit que per això som uns fracassats. En fi...
Cada dia que passa se’ns esmuny entre els dits saltant de decisió en decisió. Decidim decidir. Decidim deixar de decidir...
Jo, en aquella ocasió, decidí llevar-me.
Hi havia assumptes pendents que calia resoldre el més aviat possible. Posposar-los hauria representat, en el més segur dels casos, deixar-los de banda per sempre, com tantes altres idees bandejades tantes altres vagades. M’havia marcat una fita i era la meva obligació assolir-la aquell mateix dia. Aquell, esdevindria el dia gloriós on el meu geni seria públicament reconegut! Passaria a ser un ídol, un exemple a seguir, un líder, El Líder. El puto amo!
El puto amo...
Si més no, això creia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada