Vaig agafar la motxilla i me la vaig penjar a l’esquena.
Semblava molt més lleugera que altres dies, fet que em conduí a pensar que potser el record que tenia d’haver-la omplert, a consciència, no era res més que una altre d’aquelles visions delirants. Una d’aquelles que, de tan en tan, creava el meu cervell malalt de perfecció.
Me la vaig despenjar de l’espatlla deixant-la sobre el llit encara desfet. Més que un llit semblava el jaç que es faria un gos amb una manta vella i atrotinada.
Vaig obrir-la per comprovar que tots els estris, juntament amb els llibres i la llibreta, seguien allí, tal i com recordava que feien a primera hora del matí.
Efectivament, hi eren.
Ordenats per mides. Distribuint el pes.
Contrapesant l’interior de la bossa.
I, damunt de tota la resta, també hi seguia la sorpresa del dia. L’estri de la meva victòria. Sabia que allò em serviria per guanyar-me el respecte que em mereixia. Al menys, el dels meus companys i professors.
Un cop tancada i tornada a penjar a l’esquena, la motxilla semblava pesar un xic més que moments abans. Vaig encaminar-me cap a l’entrada de casa per així iniciar el camí cap a l’institut.
No sense anar a veure, de nou, a la bruixa.
Seguia allà, menjant-se allò que tants esforços m’havia costat elaborar. Devorant-ho mica en mica. Esmicolava les cantonades d’aquelles torrades com una rata rosegaria un tauló de fusta. M’hauria agradat poder marxar de casa amb una altre imatge al cap que la d’una vella dement en el fastigós acte de menjar-se l’esmorzar d’un altre. Però el meu Jo extern, aquell tant repulsivament cavalleresc i educat, m’obligà a presenciar-ho. I no content amb això, obrí la meva boca per començar a pronunciar quelcom similar a:
-Mama, me’n vaig cap a l’insti. Tornaré al migdia... Sobre la una o la una i mitja...
No podia suportar aquella cantarella servicial. Odiava la meva ridícula veu perquè mai m’obeïa. Aquest cop, però, vaig intentar imposar-m’hi, arraconar aquell majordom anglès que dominava la meva boca. Ja paladejava la victòria quan, sorprès de mi mateix, em sentí pronunciar:
-I si es dóna el cas que no t’ennuegues amb la meva torrada, vella estúpida i repugnant, tan de bo que passis el dia més tràgic i agònic de la teva vida.
De puta mare!
Ella ni s’immutà.
Seguia mirant al buit.
Asseguda a una trista cadira metàl·lica plegable. Roent la torrada més ben feta que probablement hagués tastat mai. Havia aconseguit controlar les meves paraules per primer cop en molts anys, però de què collons havia servit? Aquella bruixa inepte no m’escoltava, m’ignorava.
Malgrat tot, esperava que algú altre, més endavant, sí que m’escoltés. Desitjava mostrar al món qui era realment, el seu nou messies, i esperava aconseguir-ho aquell mateix dia.
Vaig caminar fins la porta, la vaig obrir i la vaig tancar tot cridant:
-A prendre pel cul!
Semblava molt més lleugera que altres dies, fet que em conduí a pensar que potser el record que tenia d’haver-la omplert, a consciència, no era res més que una altre d’aquelles visions delirants. Una d’aquelles que, de tan en tan, creava el meu cervell malalt de perfecció.
Me la vaig despenjar de l’espatlla deixant-la sobre el llit encara desfet. Més que un llit semblava el jaç que es faria un gos amb una manta vella i atrotinada.
Vaig obrir-la per comprovar que tots els estris, juntament amb els llibres i la llibreta, seguien allí, tal i com recordava que feien a primera hora del matí.
Efectivament, hi eren.
Ordenats per mides. Distribuint el pes.
Contrapesant l’interior de la bossa.
I, damunt de tota la resta, també hi seguia la sorpresa del dia. L’estri de la meva victòria. Sabia que allò em serviria per guanyar-me el respecte que em mereixia. Al menys, el dels meus companys i professors.
Un cop tancada i tornada a penjar a l’esquena, la motxilla semblava pesar un xic més que moments abans. Vaig encaminar-me cap a l’entrada de casa per així iniciar el camí cap a l’institut.
No sense anar a veure, de nou, a la bruixa.
Seguia allà, menjant-se allò que tants esforços m’havia costat elaborar. Devorant-ho mica en mica. Esmicolava les cantonades d’aquelles torrades com una rata rosegaria un tauló de fusta. M’hauria agradat poder marxar de casa amb una altre imatge al cap que la d’una vella dement en el fastigós acte de menjar-se l’esmorzar d’un altre. Però el meu Jo extern, aquell tant repulsivament cavalleresc i educat, m’obligà a presenciar-ho. I no content amb això, obrí la meva boca per començar a pronunciar quelcom similar a:
-Mama, me’n vaig cap a l’insti. Tornaré al migdia... Sobre la una o la una i mitja...
No podia suportar aquella cantarella servicial. Odiava la meva ridícula veu perquè mai m’obeïa. Aquest cop, però, vaig intentar imposar-m’hi, arraconar aquell majordom anglès que dominava la meva boca. Ja paladejava la victòria quan, sorprès de mi mateix, em sentí pronunciar:
-I si es dóna el cas que no t’ennuegues amb la meva torrada, vella estúpida i repugnant, tan de bo que passis el dia més tràgic i agònic de la teva vida.
De puta mare!
Ella ni s’immutà.
Seguia mirant al buit.
Asseguda a una trista cadira metàl·lica plegable. Roent la torrada més ben feta que probablement hagués tastat mai. Havia aconseguit controlar les meves paraules per primer cop en molts anys, però de què collons havia servit? Aquella bruixa inepte no m’escoltava, m’ignorava.
Malgrat tot, esperava que algú altre, més endavant, sí que m’escoltés. Desitjava mostrar al món qui era realment, el seu nou messies, i esperava aconseguir-ho aquell mateix dia.
Vaig caminar fins la porta, la vaig obrir i la vaig tancar tot cridant:
-A prendre pel cul!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada