Es sacsejava violentament.
Una bromera verdosa brollava de la seva boca.
Esfereït, vaig enretirar-me de l’armari i vaig intentar tancar-ne la porta.
Estava totalment despenjada.
Amb forces incitades pel neguit més profund, vaig intentar col·locar la porta de manera que ell no en pogués sortir, però va alçar els braços per aguantar-la amb força. Tot esforç era inútil. Tan sols vaig ser capaç d’enretirar-me’n ràpidament amb l’esperança que fos incapaç de moure’s d’allà.
La porta em va caure a sobre.
La pal·lidesa de la pell del meu amic s’havia esvaït, per deixar pas a un to rosat esquitxat de pigues verdoses, i, a través d’ella, podia veure com hi bategaven venes blaves. Li naixien a les galtes, ramificant-se sota els ulls.
Alçava les mans arquejant els tensos dits anhelant clavar-los dins la meva carn, però des d’on es trobava, li resultava impossible esgarrapar-me. Em sentí fora de perill, però al veure com a la seva cara s’hi estripava en un somriure terriblement dentat, vaig saber que el perill seguia present i que el límit de les seves extremitats no era cap obstacle pels seu propòsits. Volia venjar-se de la meva insolència, deixar-me ben clar que era ell qui manava, que no podia desobeir-lo.
M’havia manat que no obris i, no havent obeït les seves ordres, havia arribat el moment de pagar-ne les conseqüències.
El manyoc intestinal que penjava del seu ventre, gelatinosa cascada de tentacles, començà a vibrar i cargolar-se. Cucs afamats.
Retornat, pel pànic, a l’edat en que creia que un ratolí em recompensava amb cèntims sota el coixí les meves pèrdues dentals, se m’ocorregué que només sota el llit trobaria protecció. Allà sota no podrien ficar-s’hi els tentacles de l’home pop que gaudia fent patir al noi que, en vida, l’hi passava la cafeïna.
Just quan un d’aquells budells s’alçà regalant una mena de fluid blanquinós i es projectà cap al meu coll, vaig precipitar-me a terra. Rodolant, em vaig endinsar a la foscor claustrofòbica de sota el llit.
Allí hi romangué uns instants.
Esperant que un d’aquells tentacles intentés trobar-me i, no aconseguint-ho, s’enretirés decebut.
No aparegué.
Quan vaig sortir de sota el llit sabia que ja no hi seria. Que s’hauria cansat d’esperar i hauria tornat a la caixa de pi on l’havien enterrat. I així era.
Havia desaparegut i en lloc seu m’havia deixat la samarreta verda, comprada a la nova tenda d’esports. La vaig agafar i ma la vaig posar. M’anava bastant justa i això accentuava el meu pit. Se cenyia a tots i cada un dels monts musculars del meu estómac. Les mànigues curtes cobrien una petita porció del braç, deixant al descobert tots els ferms relleus que els recorrien. Una bona compra, sí senyor. Me’n sentia orgullós i m’agradava la suavitat del seu teixit. Molt poca roba m’havia acaronat la pell amb la delicadesa amb que ho havia fet aquella samarreta al posar-me-la, ni tan sols aquell barnús que ara reposava sobre el llit. Una suavitat fresca com la de la seda però alhora exercia una pressió elàstica sobre tot el meu cos que em reconfortava. No vaig poder evitar passar-me la mà per sobre el pit, comprovant la suavitat d’aquell teixit. En fer-ho, un esporàdic calfred nasqué dels meus ronyons i em trepà per la columna vertebral fins a bifurcar-se eclosionant sota les meves orelles.
Encara podia notar el pèl erecte quan em posava les botes.
Una bromera verdosa brollava de la seva boca.
Esfereït, vaig enretirar-me de l’armari i vaig intentar tancar-ne la porta.
Estava totalment despenjada.
Amb forces incitades pel neguit més profund, vaig intentar col·locar la porta de manera que ell no en pogués sortir, però va alçar els braços per aguantar-la amb força. Tot esforç era inútil. Tan sols vaig ser capaç d’enretirar-me’n ràpidament amb l’esperança que fos incapaç de moure’s d’allà.
La porta em va caure a sobre.
La pal·lidesa de la pell del meu amic s’havia esvaït, per deixar pas a un to rosat esquitxat de pigues verdoses, i, a través d’ella, podia veure com hi bategaven venes blaves. Li naixien a les galtes, ramificant-se sota els ulls.
Alçava les mans arquejant els tensos dits anhelant clavar-los dins la meva carn, però des d’on es trobava, li resultava impossible esgarrapar-me. Em sentí fora de perill, però al veure com a la seva cara s’hi estripava en un somriure terriblement dentat, vaig saber que el perill seguia present i que el límit de les seves extremitats no era cap obstacle pels seu propòsits. Volia venjar-se de la meva insolència, deixar-me ben clar que era ell qui manava, que no podia desobeir-lo.
M’havia manat que no obris i, no havent obeït les seves ordres, havia arribat el moment de pagar-ne les conseqüències.
El manyoc intestinal que penjava del seu ventre, gelatinosa cascada de tentacles, començà a vibrar i cargolar-se. Cucs afamats.
Retornat, pel pànic, a l’edat en que creia que un ratolí em recompensava amb cèntims sota el coixí les meves pèrdues dentals, se m’ocorregué que només sota el llit trobaria protecció. Allà sota no podrien ficar-s’hi els tentacles de l’home pop que gaudia fent patir al noi que, en vida, l’hi passava la cafeïna.
Just quan un d’aquells budells s’alçà regalant una mena de fluid blanquinós i es projectà cap al meu coll, vaig precipitar-me a terra. Rodolant, em vaig endinsar a la foscor claustrofòbica de sota el llit.
Allí hi romangué uns instants.
Esperant que un d’aquells tentacles intentés trobar-me i, no aconseguint-ho, s’enretirés decebut.
No aparegué.
Quan vaig sortir de sota el llit sabia que ja no hi seria. Que s’hauria cansat d’esperar i hauria tornat a la caixa de pi on l’havien enterrat. I així era.
Havia desaparegut i en lloc seu m’havia deixat la samarreta verda, comprada a la nova tenda d’esports. La vaig agafar i ma la vaig posar. M’anava bastant justa i això accentuava el meu pit. Se cenyia a tots i cada un dels monts musculars del meu estómac. Les mànigues curtes cobrien una petita porció del braç, deixant al descobert tots els ferms relleus que els recorrien. Una bona compra, sí senyor. Me’n sentia orgullós i m’agradava la suavitat del seu teixit. Molt poca roba m’havia acaronat la pell amb la delicadesa amb que ho havia fet aquella samarreta al posar-me-la, ni tan sols aquell barnús que ara reposava sobre el llit. Una suavitat fresca com la de la seda però alhora exercia una pressió elàstica sobre tot el meu cos que em reconfortava. No vaig poder evitar passar-me la mà per sobre el pit, comprovant la suavitat d’aquell teixit. En fer-ho, un esporàdic calfred nasqué dels meus ronyons i em trepà per la columna vertebral fins a bifurcar-se eclosionant sota les meves orelles.
Encara podia notar el pèl erecte quan em posava les botes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada