Vaig decantar-me per les botes altes que tenia arraconades en una cantonada de l’habitació.
Eren un regal del meu pare.
L’últim que m’havia pogut fer en vida.
Semblaven les votes d’un militar i, donat que, la imatge que oferia el conjunt del meu vestuari era la d’un soldat americà acabat d’arribar de violar nenes vietnamites, decidí que seria el millor complement per a la meva disfressa. Seria una veritable llàstima espatllar un bonic uniforme amb un parell de bambes fetes per nens del tercer món.
A l’hora de cordar-me-les em plantejava si, en aquella ocasió, el més adient fóra dur el camal del pantaló tapant el coll de la bota o si, per altre banda, en resultaria una imatge més agressiva dur-los posats per dins de la mateixa. Aquell dia, com podeu comprovar, la meva imatge requeria una dedicació absoluta. Si la gent no em veia com a un jove rebel amarat de violència no aconseguiria acomplir els meus propòsits.
En aquell moment una veu quotidiana, de les que no afectaven gens a les meves decisions, d’aquelles que només m’aconsellaven sense cap mena d’imposició, sense obligar-me a res –més aviat tot al contrari del que feia la veu d’aquell que en vida m’esperava on creua el meu carrer i el Central per anar plegats a classe- m’aconsellà. Veu discreta, que només suggeria quelcom sense esperar res a canvi. Em digué que el millor, segons el seu parer, fóra endinsar els camals a l’interior del coll de les botes i així el conjunt que formaria amb l’estampat militar i els meus músculs oprimits dins la samarreta conformarien un aspecte agressiu i alhora respectable. Respectable... Eren molt bons arguments com per deixar-los a banda, així que em vaig decantar per seguir-li el consell.
Cert és que em sorprengué la calma que experimentava, la profunda tranquil·litat que amarava el meu cos, després d’haver presenciat una topada com la que acabava de viure. Realment, m’estranyà que ni el ritme compassat del meu cor es veies afectat després de retrobar-me amb la reencarnació cefalòpoda del company difunt.
Ni una minúscula gota de suor emergia de les profunditats glandulars del meus porus. Potser degut a que una part del meu seny, aquella part que encara podia controlar, sabia a ciència certa que allò no havia passat, que mai hi havia romàs un monstre penjat a l’armari intentant esgarrapar-me.
Mai m’havia assetjat cap fera des de les profunditats obscures d’aquell, ja antiquat, armari.
També desconfiava bastant de l’existència real d’aquelles veus. De fet, no només en desconfiava, sinó que m’atrevia a afirmar que eren manifestacions obliqües de la meva pròpia forma de pensar. Branques multidireccionals d’una pròpia arrel amb les que impartir-me certes lliçons d’autodisciplina per ajudar-me a portar a terme una vida mitjanament social. Gràcies a Elles la meva mentalitat destructiva no aconseguia veure la llum, oprimien la meva ànsia de violència gratuïta. Foren Elles qui m’agafaren quan intentí seccionar-li la jugular a aquell estranger amb cara de marrà degollat, el maleït dringador de picarols... Gràcies a allò que interpretava com la veu de mon pare i d’aquell amb qui mai acabava una partida d’escacs... A aquell difunt que encara ara...
Estirant-ne els cordons, les botes s’aferraren amb força al voltant del meus turmells. M’obsequiaven amb la pressió reconfortant d’una vena elàstica sobre una torsió muscular.
Un dolor plaent i còmode que m’ajudaria a prendre consciència del que era real (el món, el carrer, el dolor...) i del que només era ficció (la medusa humana en que s’havia convertit el record d’aquell antic amic, la veu del pare desgraciat que morí de por al sentir un tro, el gat que encara no coneixia...)
El dolor em faria tocar de peus a terra durant la resta del dia, o almenys això creia aleshores.
Eren un regal del meu pare.
L’últim que m’havia pogut fer en vida.
Semblaven les votes d’un militar i, donat que, la imatge que oferia el conjunt del meu vestuari era la d’un soldat americà acabat d’arribar de violar nenes vietnamites, decidí que seria el millor complement per a la meva disfressa. Seria una veritable llàstima espatllar un bonic uniforme amb un parell de bambes fetes per nens del tercer món.
A l’hora de cordar-me-les em plantejava si, en aquella ocasió, el més adient fóra dur el camal del pantaló tapant el coll de la bota o si, per altre banda, en resultaria una imatge més agressiva dur-los posats per dins de la mateixa. Aquell dia, com podeu comprovar, la meva imatge requeria una dedicació absoluta. Si la gent no em veia com a un jove rebel amarat de violència no aconseguiria acomplir els meus propòsits.
En aquell moment una veu quotidiana, de les que no afectaven gens a les meves decisions, d’aquelles que només m’aconsellaven sense cap mena d’imposició, sense obligar-me a res –més aviat tot al contrari del que feia la veu d’aquell que en vida m’esperava on creua el meu carrer i el Central per anar plegats a classe- m’aconsellà. Veu discreta, que només suggeria quelcom sense esperar res a canvi. Em digué que el millor, segons el seu parer, fóra endinsar els camals a l’interior del coll de les botes i així el conjunt que formaria amb l’estampat militar i els meus músculs oprimits dins la samarreta conformarien un aspecte agressiu i alhora respectable. Respectable... Eren molt bons arguments com per deixar-los a banda, així que em vaig decantar per seguir-li el consell.
Cert és que em sorprengué la calma que experimentava, la profunda tranquil·litat que amarava el meu cos, després d’haver presenciat una topada com la que acabava de viure. Realment, m’estranyà que ni el ritme compassat del meu cor es veies afectat després de retrobar-me amb la reencarnació cefalòpoda del company difunt.
Ni una minúscula gota de suor emergia de les profunditats glandulars del meus porus. Potser degut a que una part del meu seny, aquella part que encara podia controlar, sabia a ciència certa que allò no havia passat, que mai hi havia romàs un monstre penjat a l’armari intentant esgarrapar-me.
Mai m’havia assetjat cap fera des de les profunditats obscures d’aquell, ja antiquat, armari.
També desconfiava bastant de l’existència real d’aquelles veus. De fet, no només en desconfiava, sinó que m’atrevia a afirmar que eren manifestacions obliqües de la meva pròpia forma de pensar. Branques multidireccionals d’una pròpia arrel amb les que impartir-me certes lliçons d’autodisciplina per ajudar-me a portar a terme una vida mitjanament social. Gràcies a Elles la meva mentalitat destructiva no aconseguia veure la llum, oprimien la meva ànsia de violència gratuïta. Foren Elles qui m’agafaren quan intentí seccionar-li la jugular a aquell estranger amb cara de marrà degollat, el maleït dringador de picarols... Gràcies a allò que interpretava com la veu de mon pare i d’aquell amb qui mai acabava una partida d’escacs... A aquell difunt que encara ara...
Estirant-ne els cordons, les botes s’aferraren amb força al voltant del meus turmells. M’obsequiaven amb la pressió reconfortant d’una vena elàstica sobre una torsió muscular.
Un dolor plaent i còmode que m’ajudaria a prendre consciència del que era real (el món, el carrer, el dolor...) i del que només era ficció (la medusa humana en que s’havia convertit el record d’aquell antic amic, la veu del pare desgraciat que morí de por al sentir un tro, el gat que encara no coneixia...)
El dolor em faria tocar de peus a terra durant la resta del dia, o almenys això creia aleshores.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada